marginàlies

Ens naixeran magraners a l’esquena si seguim posant messions per les renúncies.
Perdrem els dits i els dots per crear, si no liquidam
d’una vegada els deutes amb un passat que s’entesta a seguir fent-nos el serra
mamerra. “Serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam».
Sobreviure damunt la catifa de lli bord formada pels
somnis eunucats apregona la fredor rotunda de la incertesa.
Què bella que és la inseguretat i què cares són les rialles!
Del cel vindrà la perdició, no cal ser profeta per proclamar-ho.
I de la terra, la petja i el testimoniatge de la nostra saviesa efímera.
Cap document no acredita que l’esperança sigui l’oracle
ni el camí de la plenitud.
És l’ocultació, allò que ens identifica, que ningú no ho dubti.
Pesen tant les humiliacions! I en són tantes!
És tan profunda la mirada d’una llàgrima!
Els sols rogencs en posta només ens estabanen: no en sabem llegir
allò que ens escriuen amb una passió indòmita perquè ho prenguem
en consideració a l’hora de la deixa.
És tan abracadabrant rapinyar una galta encesa, veure
aflorar la sang sense precipitacions i poder tastar-ne només una unglada per no
caure en addicció!