marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
15 de desembre de 2013
0 comentaris
ALABANT EL GUST -I EL GEST- DE FERRAN CANO
El galerista Ferran Cano decidí aquesta setmana rebutjar la Medalla d’Or de Ciutat, que li havien de lliurar el proper 31 de desembre, i retornar el premi Ramon Llull, concedit pel Govern, que va rebre dia 1 de març d’enguany. El motiu és categòric: per coherència. Ferran Cano sempre ha defensat la llengua i la cultura catalanes, i considera que no pot callar davant els atacs que ara pateixen provinents tant del Govern com dels tres Consells controlats pel Partit Popular i l’Ajuntament de Palma.
Per mi és una veritable llicó de lleialtat i més quan precisa que ell no és “silenciós” i que no vol ser “còmplice o corporativista amb aquesta gent que ataca la cultura catalana, la meva cultura”. Davant aquest gest, em trec el barret i em pos per capell el seu compromís i la seva dignitat.
És clar que el bauzanisme imperant no sap que el callar és com a sucre i la portaveu de l’impresident, la inefable Núria Riera, s’apressa a dir que el retorn del premi Ramon Llull de part de Ferran és un “greuge o despropòsit” vers els ciutadans i, en el cas de la Medalla d’Or, vers els palmesans.
Ja sabem que els membres del govern de l’impresident saben molt poc de tot i molt de res, motiu pel qual desbarren sovint i pixen fora de test sempre. Ara, de la manera més barroera, volen ultratjar Ferran Cano enfrontant-lo amb la ciutadania, llançant-lo als lleons de la ignorància i la fretura que tant alimenten i delegen. I, tanmateix, no se’n sortiran.
No cal que t’ho digui, però em surt de l’ànima, ves per on: no m’has ofès gens, Ferran, ans al contrari: m’has espenorat encara més a seguir dient clar i català que no pens recular ni així; que vaig enterrar la por fa molts anys i que mantenc intactes tots els somnis.
A més, penjaré al front de la memòria aquesta reflexió teva feta mirant als ulls el teu padrí Emili Darder, que assassinaren, entre d’altres infàmies, per ser catalanista: “quan veig que hi ha persones que ha donat tot el que tenia, fins i tot la pròpia vida, per defensar uns principis i conceptes com aquests [llengua, cultura, educació] sé que no vull tenir res a veure amb aquesta gent que els ataca”.
És clar que el bauzanisme imperant no sap que el callar és com a sucre i la portaveu de l’impresident, la inefable Núria Riera, s’apressa a dir que el retorn del premi Ramon Llull de part de Ferran és un “greuge o despropòsit” vers els ciutadans i, en el cas de la Medalla d’Or, vers els palmesans.
Ja sabem que els membres del govern de l’impresident saben molt poc de tot i molt de res, motiu pel qual desbarren sovint i pixen fora de test sempre. Ara, de la manera més barroera, volen ultratjar Ferran Cano enfrontant-lo amb la ciutadania, llançant-lo als lleons de la ignorància i la fretura que tant alimenten i delegen. I, tanmateix, no se’n sortiran.
No cal que t’ho digui, però em surt de l’ànima, ves per on: no m’has ofès gens, Ferran, ans al contrari: m’has espenorat encara més a seguir dient clar i català que no pens recular ni així; que vaig enterrar la por fa molts anys i que mantenc intactes tots els somnis.
A més, penjaré al front de la memòria aquesta reflexió teva feta mirant als ulls el teu padrí Emili Darder, que assassinaren, entre d’altres infàmies, per ser catalanista: “quan veig que hi ha persones que ha donat tot el que tenia, fins i tot la pròpia vida, per defensar uns principis i conceptes com aquests [llengua, cultura, educació] sé que no vull tenir res a veure amb aquesta gent que els ataca”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!