marginàlies

Des que José Ramón Bauzá Díaz ha posat la directa i va a mil per l’autopista de la destrucció lingüística que ha dissenyat i executat en temps rècord, han estat molts, infinitud!, els consellers, directors generals, secretaris generals, quadres del partit, afiliats i seguidors cortesans que hi han dit la seva per tal de reforçar els seus desvaris filologicolingüístics i ànsies d’extinció sumària del català a les illes Balears.

Ja sabem que l’adulació extrema i el culte al líder és pràctica necessària si hom es vol fer amunt en un partit polític i més si és gran, de forta implantació. Com més llepaire, més possibilitats té hom de tastar poltrona; com més costat es faci al cappare, per tort que vagi, més a prop s’estarà d’una canongia laica.

En el cas de la persecució dels catalanoparlants, però, s’ha obert la veda dels desbarats, de les animaladotes de l’alçada del gratacel més alt del món. Per reforçar el discurs perversament bauzanenc de les “modalitats” (que, com tots sabem, són exclusives del català; el castellà no en té i, per tant, no se’n parla) se n’han dit de molt grosses i sense cap complex, en faltaria d’altra!

És ben segur que molts d’aquests politicastres nostrats ficats a enginyers lingüístics (del balear, of course, per això del cosmopolitisme) estan amb allò que diu la història, la ciència i la raó. Però davant el líder suprem i la seva obsessió morbosa contra la llengua que es parla a l’arxipèlag des de fa prop de vuit segles i que no és altra que la catalana, renuncien al que saben, pensen i volen, i acalen el cap i reten la intel·ligència davant el summe jerarca. Per ell es presten a fer apologia de la incultura, a enaltir la curtor i, en definitiva, a enfrontar la ciència amb els deliris fronterers amb la parafrènia d’un apotecari que, en no poder elaborar fórmules magistrals per estar massa ocupat fent d’impresident, s’inventa beuratges lingüístics altament tòxics.

Del parer que expressen en contra del català i els seus parlants els opinadors pepers a sou, els feisbuquers i els tuiters de tota casta i modalitat, es pot dir, en general, que vessen prejudicis, maledicència i ignorància en el millor dels casos, i odi sense contemplacions en els pitjors, que no són pocs. Tampoc no els fa res manifestar sense embuts les seves deficiències formatives, de les quals en fan una ostentació esborronadora. Segueixen la norma mesetària no escrita que diu que per manifestar catalanofòbia; per expressar repulsió pel català i la seva cultura, no cal ser curós ni amb la realitat ni molt menys amb la veritat. Tot està permès a l’hora de menysprear la catalanitat entera. És clar que no saben què és la vergonya, ni la pròpia ni l’aliena.

Som del parer que de totes aquestes bestieses n’hauríem de fer inventari que inclogués nom i càrrec en cas de servidors públics. Per higiene, més que res; per això tan mallorquí d’anar nets. I per separar el gra de la palla, naturalment. Vendria a ser una mena d’”escrache” de paper, virtual. Ni que sigui per veure i constatar el gruix del menyspreu i l’odi que suscitam els que volem parlar, pensar i estimar catalanament.