marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

31 d'octubre de 2016
0 comentaris

BUF PASOLINIÀ

Que un editor se senti complagut de veres de publicar-te una obra, reconforta. Les angoixes i els dubtes que et genera el treball sembla que s’esvaeixin i tot. Talment m’ha passat avui a can Lleonard Muntaner on he lliurat el text d’un llibre que traurà el cap d’aquí a cinc mesos, si es compleixen les previsions. Es tracta d’un aplec de les anotacions que vaig fent de Can Gazà i d’allà estant: notes de vida dels residents, reflexions en veu alta sobre la Marginàlia nostra i el seu batec, dades referides als que poblen els marges cada cop més amples d’una societat que va de folondres i fa veure que no, i altres materials escrits dictats per la vida gazanenca.

I parlant d’ella amb ell, ha comparegut Pier Paolo Pasolini, uns versos del qual donen entrada al recull. El bolonyès rebel, en atansar-s’hi, exigeix fortes dosis d’atenció i d’incomoditat reveladora per seguir-li el fil dels pensaments, ja siguin filmats, escrits, pintats o analitzats. Venturosament t’hi has d’aferrar fort, a les seves obres, que sempre deixen marca.

En ser a casa de les paraules en vers o no, he recordat el poema de Pasolini “Els primers que un estima…” que inclou en la seva novel·la “Teorema”, publicada un any després de l’estrena de la seva pel·lícula homònima i per la qual és molt recordat. En ell es refereix als poetes joves i als escriptors que els han precedit. Dels primers, diu al començament:

Els joves poetes que xerren
després d’una vil ingestió de cervesa,
fent de burgesos, independents,
[…]
segurs de poder canviar el món podrit
amb quatre mots apassionats i un pas de revoltosos.

Dels poetes que els han precedit aconsella als joves, poetes o no,

Tingues nostàlgia d’ells en tenir setze anys.
Però comença a saber aviat
que cap no ha fet revolucions abans que tu;
que els poetes i els pintors vells o morts,
malgrat l’aire heroic amb què els aureoles,
et són inútils, no t’ensenyen res.

I acaba el poema amb quatre versos prou agitadors:

Gaudeix de les teves primeres, ingènues i tossudes experiències,
tímid dinamiter, amo de les nits lliures,
però recorda que ets aquí perquè t’odiïn,
per enderrocar i matar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.