marginàlies

Des de fa molt de temps, a l’arxipèlag se sent una música fúnebre que té una lletra ben clara i que ningú no vol cantar: la de la pobresa que, any rere any, augmenta de manera sagnant.

Segons les dades que aporta la Xarxa per a la inclusió social. EAPN (European Anti Povery Network) Illes Balears, el 26.3% de la població, gairebé 300.000 persones, viuen en risc de pobresa o d’exclusió social.

Encara més: la tornada d’aquesta cançó tristíssima que ningú no vol cantar diu que quasi 115.000 persones (el 10.4% de la població illenca) viuen en pobresa extrema, és a dir, malviuen (el verb sobreviure els ve gran) amb menys de 332€ mensuals.  Aquest indicador de pobresa extrema, per major glòria del nostre país fet d’illes, és la tercera més alta de l’Estat, després d’Andalusia i Canàries.

La tercera estrofa d’aquest romanç esgarrifosament patètic i que ningú no canta per empegueïment o per falta clamorosa de dignitat, diu que el 8’4% de la població menor de 60 anys resident a les Baleares (74.000 persones) viu en llars amb baixa intensitat de treball, això vol dir que el fet de tenir un lloc de feina, a les nostres illes, no suposa sortir de la pobresa. Als pobres endeutats, ara hi hem d’afegir els “treballadors pobres”,  aquelles persones que disposen d’un treball precari, temporal i insegur.

A l’arxipèlag, enguany hi ha hagut una temporada turística de collons, per parlar gruixat, però els guanys proporcionats per la sobreabundància de turistes i cotxes de lloguer, no ha arribat allà on caldria: a les capes socials més deprimides econòmicament,  Per tant, vivim negats dins un sistema antropòfag i segregador.

I d’aquest manera salvatge de valorar la vida humana tots en som responsables. Com de canviar-la. I ningú no es mou; ningú no fa res més enllà d’una almoina descompromesa. Més encara, la pobresa s’estén i molts pobres es neguen a acceptar-ho perquè la pobresa avui, com abans i sempre, és un estigma.