marginàlies

Em diuen que algunes de les fonts que conec des que vaig néixer –alguns companyons m’asseguren que ells les saben abans i tot de néixer- ja no es planyen i hi torna a córrer l’aigua; un ditet, però aigua. No se sap per quin temps, tanmateix. Les fonts seques m’alteren l’ànima i sacsen la compostura dels boscos que de sempre m’han vetllat la memòria. Jo he vist trasmudar-se l’home més gran i gros de quan era criatura davant l’ull d’una font que no rajava. Els serratramuntaners som així, eixuts de caràcter, roquellosos, de vida cargolera, però bons de commoure davant una calamitat natural, per minsa i passatgera que sigui, com la sequera. També ploren les roques, ens deia un vicari que ens ensenyava a estimar els arbres i les plantes com s’estimen els animals.

Hi pensava, avui, en tot això, quan el meu nét, tot juguera, m’ha demanat que l’acompanyàs a aplegar les ovelles i a omplir els abeuradors. L’altre padrí, de terra de call vermell, en té, d’ovelles, i les hi ha mostrades, i ha vist com les aplega. El nét, no sé per què, separa les negres de les blanques i crec que percep –perquè és una fura de vint-i-vuit mesos- la meva estranyesa i la recança a seguir una pràctica segregadora que no em lleu. I en veure que no vaig de res, és ell que les separa, i m’envia a posar aigua a les piques per l’endemà.

-Au, ja està, ja podem anar a berenar, em diu satisfet d’haver fet bé la feina.