marginàlies

Patxi vivia en un casetó llogat d’un barri mariner de Palma. Deixà de pagar el lloguer fa molt i, en conseqüència, fa una setmana va ser desnonat. Té quaranta-nou anys dels quals n’estigué molts maridat amb tota mena de substàncies tòxiques i per mor d’elles en pagà presó altres tants; excessius, probablement. Presentant credencials tan maculades, no ho tingué gens fàcil quan sortí de la garjola. Per més afegir, un mal dia creuà corrents i en vermell un semàfor i va ser atropellat per un auto. Ningú no sap de què fugia, tan escapat.

Si fins llavors la seva vida havia fet rost, a partir de l’accident, que el deixà a una passa de la immobilitat, va ser el més semblant a una condemna.

Els llocs que hi ha a Mallorca per atendre casos com el de Patxi estan estibats i amb llistes d’espera esfereïdores. Per això, en tractar-se d’un cas d’extrema necessitat, li férem lloquet a Can Gazà.

Parlar amb Patxi no és bo de fer i no perquè tingui dificultats de parla. És basc i se li nota prou l’accent, però el cap li toca menuets. En demanar-li com es troba a Can Gazà, no respon més que:

-Us conec a tots: fa més de dos-cents anys que som aquí, i en fer-li veure que va errat o que està confús encara afegeix més grau al deliri:

-No em venguis amb punyetes, que et conec bé, a tu. De Son Dureta, et conec, sí. Tu ets el metge que em nega la medicació. I de la Guttmann de Tarragona, que et conec. A tots els d’aquí conec un per un i de fa més de dos-cents anys.

I quan intentes fer-li veure que va equivocat, la cara se li omple de fúria i renega amb tota la ràbia, enraveixinant-se com si li haguessis punxat el viu. A més d’un caràcter difícil, posant-ne a part l’oradura, t’adones que l’agressivitat d’en Patxi deriva molt aviat –massa de pressa- en violència.

Té molt d’interès a què miri els seus papers. Em diu que li han embargat la seva paga no-contributiva per  dèbits a Hisenda. No m’atrevesc a dir-li que em costa de creure-ho.

En la bossa de plàstic on guarda els papers hi ha els documents que acrediten que va sol·licitar la baixa  de dos automòbils.

-Això, vull que miris, vaig donar de baixa aquests dos cotxes i ara em diuen que no i que he de pagar no sé què.

Li dic que va donar de baixa els cotxes el març d’enguany, però li reclamen els imposts de circulació dels darrers cinc anys, més de mil cent euros entre quotes i penalitzacions. Li insistesc que donar de baixa els cotxes el 2011 no implica que quedin anul·lats els dèbits contrets anteriorment. I fet una fura crida:

-L’any 2011, ja hi tornam a ser! Tots voleu que visqui sempre en el 2011. Fa dos-cents anys que visc en el 2011, collons!

Què hem de fer amb Patxi? Es mou tortugament sense poder dissimular el dolor a l’esquena. Té els braços i les cames infestats de crostes i fa molt de temps que el seu cos no ha vist aigua. Li dic que s’ha de rentar i que si necessita ajut, n’hi donarem.

-Cagon l’ou! El 2011, diu l’animal. I quantes voltes he de viure el 2011, llest?

Encara em queda dir-li que ha de fer un esforç d’adaptació perquè, encara que la seva estada amb nosaltres sigui limitada, no podem fer cap excepció amb ell. Això vol dir que ha de seguir el ritme de tots.

-Vols dir que no puc sortir quan vull?

-Això mateix.

-Però amb les hores que puc els matins i amb el ritme que camin no tinc temps de res.

-Fes-ho els horabaixes, que tens més hores.

-D’acord, però voldria poder anar a veure la mar. La necessit veure. Quin dia hi puc anar?

-Diumenge.

-Hi serà, la mar, diumenge que ve?