marginàlies

El cel no pot presentar més goteres ni els parlaments més turmassots sàdics ficats a redemptors. Ja no queden teulades per apedregar ni argumentacions sòlides per disputar. Mac, pedra, còdol, reble… La major part de tot és eteri, lívid, gasós; un ball seductor de núvols, d’aerosols de flaquesa i consternació a la recerca de la placidesa o de la inconsciència. Lenitat, mollor, indulgència, blanor… Milions d’escales desafiants s’enfilen als forats de la capa d’ozó perquè els artistes de carrer hi pintin les imatges més impactants i incorrectes per tal de tapar-los. Escala, estesa, graó, contrapetja… A comptes d’estels en mans d’infants, pel sostre de la ciutat que vol ser passió cosmopolitana per decisió botiflera hi volen factures impagades i anotacions críptiques que són les proves de suborns, prevaricacions i altres maneres d’enganyar la ciutadania i buidar la caixa de la comuna que tant xucla el sou i la sang del veïnat. Cel, colom, parrupeig, tul, vol sense motor… L’aire de l’estança on el poeta s’escarrassa a dir lacònicament pels dits i pels miocardis que la vida és un mot monosíl·lab -o quelcom semblat més ben dit- pesa com si les molècules en suspensió fossin perdigons arrebossats de marihuana, xutats amb qualsevol diacetilmorfina. Ardor, foc, incendi…. cendra llacorosa.