Tsunami
Ara fa 10 anys, el 26 de desembre de 2004, van ser espectadors d’un dels més grans terratrèmols de la història, de 9 graus en l’escala Richter, a les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, l’Índia i Tailàndia. El Tsunami que el va seguir va provocar un desastre humanitari d’enorme magnitud i alhora el moviment solidari i d’ajut d’emergència més gran que hem conegut.
L’impossible que pot passar en qualsevol moment
Es calcula que el desastre va causar més de 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Precisament, l’elevat nombre de persones desaparegudes portà les autoritats dels països afectats a admetre la impossibilitat de no poder donar mai una xifra final exacta de víctimes mortals, a les quals, a més a més, cal afegir les morts que van acabar provocant les malalties i epidèmies que aparegueren com a conseqüència de les deficients condicions d’higiene i salubritat.
Davant l’arribada d’una onada gegantina que podia destruir, sense previ avís, en segons, les poblacions costaneres, on hi havia moltes instal·lacions turístiques, es va fer més conscient que mai la fragilitat de la nostra civilització i la nostra forma de viure. Com es va poder veure per les imatges dels satèl·lits artificials, tenim prou tecnologia com per a filmar en directe els estralls d’aquest fenomen, però no encara per predir-los, alertar i prevenir-los. Fins i tot es va filmar una pel·lícula sobre aquest desastre, protagonitzada, com no podia ser d’una altra manera, per una família de turistes europeus que passaven el Nadal a les platges del sud-est asiàtic. Per cert, una de les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal.
En aquell moment, les mateixes ONGs es van veure desbordades tant per la ingent feina urgent a fer, com per donar a l’abast a organitzar les col·laboracions que van rebre. Fins i tot Metges sense fronteres va arribar a comunicar, de forma que es va demostrar improvisada i imprudent, que no podien admetre més fons econòmics dels particulars i les organitzacions solidàries perquè no tenien capacitat per administrar-los.
Des de llavors hem incorporat aquest nou terme al nostre llenguatge habitual i quotidià: Qualsevol novetat que irrompi més o menys sobtadament en l’actualitat es qualificada immediatament de ‘tsunami’ ja sigui un moviment polític com Podemos, com una moda juvenil, un artista revelació, un nou mòbil de darrera generació, una nova ‘via catalana’ de participació massiva impulsada per l’ANC i l’Òmnium o un allau de novetats editorials pel Sant Jordi…
Aquest neologisme demostra l’impacte de la tragèdia que ens va commoure en el seu dia, i ara roman gairebé oblidada sota l’enorme capa de notícies que han anat sepultant aquesta al fons de la nostra memòria col·lectiva, com també el poder del llenguatge emprat pels mitjans de comunicació que ens subministra i és el rebost del lèxic actual inconscient de la majoria de nosaltres. Tot el que ens sorprèn i és inesperat, ara és un ‘tsunami’. Esperem que la banalització de la paraula no ens faci perdre el seu significat autèntic, o com a mínim que en siguem conscients de la popularització del seu origen, ara fa ja 10 anyets.
Ja sabem que sempre ens em d’esperar ‘l’inesperat’, però ja és hora de començar a baixar del Dragon Khan i dels tsunamis diaris i començar a fer una vida més normal en un país normal…
Per la meva part, us desitjo a tots pel 2015, un tsunami de felicitat, salut i independència.