Enguany es commemora el centenari del ‘genocidi armeni’, considerat generalment la primera gran matança sistemàtica moderna, . després de l’extermini dels ‘hereros’ de
Namíbia. De fet, és el segon cas més estudiat de la història, després del jueu.
Es calcula aproximadament en més d’un milió de persones i encara no està
reconegut per l’actual Turquia ni per la majoria de països de la comunitat
internacional. Entre els anys 1915 i 1921 van tenir lloc un conjunt de matances
i deportacions de la població armènia de l’actual territori de Turquia. Durant
el règim dels Joves Turcs, que si bé en els seus inicis pretenien democratitzar
l’estructura de l’Imperi otomà, ben aviat derivaren cap a la consolidació d’un
estat culturalment homogeni i refusaren les reivindicacions armènies, tot
iniciant un seguit de detencions en massa, deportacions i assassinats d’aquesta
població. Es calcula que al voltant de 800.000 armenis van poder arribar als
centres de deportació de Síria, 300.000 a l’Armènia russa, mentre que 1,5
milions van perdre la vida.
L’Ararat des d’Armènia
El mateix concepte de ‘crims contra la humanitat’ i també el concepte de
‘genocidi’ va néixer just sobre la tragèdia que vam patir els armenis a mans
dels militars otomans d’aquell temps, al final del segle XIX i durant la
Primera Guerra Mundial. Va ser un advocat polac d’origen jueu, Raphael Lemkin,
qui va començar a parlar del concepte de genocidi armeni l’any 1943, que
després es va aplicar a l’holocaust que van patir els jueus d’Europa als camps
de concentració nazis. Quan les tropes alemanyes van entrar a Polònia, a
principis de la Segona Guerra Mundial, Hitler es va justificar dient: ‘Qui se’n
recorda avui dels armenis?
Una de les seves principals conseqüències va ser la ‘diàspora’ que és un terme
utilitzat per descriure les comunitats que han fundat històricament els armenis
que viuen fora d’Armènia i Nagorno Karabakh.
Del total de la població armènia que viu arreu del món (que s’estima en més de
10.000.000 de persones), només al voltant de 3.000.000 viuen a Armènia i unes
130.000 a la regió del Nagorno Karabakh. Afortunadament, no es pot deixar
reconèixer que els esforços d’Armènia i Turquia així com els de les diplomàcies
occidentals van fer possible la signatura de l’acord signat a Zurich el 10
d’octubre de 2009, entre ambdós països, tot instant-los a què esdevingui el
punt de partida que culmini en l’estabilitat de la regió i faci del Caucàs un
veritable espai de cooperació, futur i llibertat. Així com la prestigiosa i
valerosa veu de l’escriptor d’Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura, de
denúncia sobre el genocidi armeni i també dels kurds.
Catalunya-Armènia
En aquest sentit el Parlament de Catalunya va aprovar el 14 d’octubre de 2009
una resolució de reconeixement del genocidi armeni per unanimitat de tots els
grups politics, com ja ho va fer la Resolució del Parlament Europeu de juny de
1987, reafirmada per posteriors resolucions de febrer de 2002 i 2004 per
declarar que els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921,
tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les
Nacions Unides per a la prevenció i càstig del crim de genocidi, adoptada el 10
de desembre de 1948.
A Santa Coloma de Gramenet hi ha una comunitat recent, important i singular
respecte altres poblacions catalanes, de mig miler de ciutadans d’origen
armeni. Des del 2007 alguns d’ells estan organitzats en l’associació ‘Ararat’,
fan classes de llengua, celebracions religioses, activitats i participen en la
vida social i cultural de la ciutat. Per això, el Ple de l’ajuntament de la
ciutat també va aprovar per unanimitat una moció de reconeixement i condemna
del genocidi armeni en maig de 2012.
Armènia és un estat recent però una nació amb una llarga i mil•lenària
història: va ser el primer país a adoptar oficialment el cristianisme com a
religió, al començament del segle IV i ha estat dominat pels imperis romà,
bizantí, persa, otomà i per la Unió Soviètica en el curs dels segles.
Actualment, davant la crisi d’Ucraïna, l’annexió russa de Crimea, la guerra a
Síria i d’Iraq i els conflictes a Turquia, Geòrgia, Osètia, Txetxenia,
Azerbaidjan, l’Estat Islàmic… Armènia torna a estar al bell mig d’una regió
geoestratègica en ebullició, de nou, 100 anys després
Falten ja pocs diez, però fins el dia 1 de febrer encara es pot veure l’exposició ‘On the Table’ de l’artista xinès Ai Wei Wei a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.
Ai Wei Wei és internacionalment conegut des de fa anys per la seva trajectòria i també per la seva dissidència amb el règim comunista xinès, que l’ha fet encara més conegut i influent al seu país i al món:
Penso que el govern xinès perdrà la batalla, perquè per aconseguir que una nació evolucioni, el govern ha de corregir la informació, ha de deixar un espai perquè la gent pugui implicar-se, discutir, participar en el canvi. Si no és així, no crec que es pugui sostenir aquest desenvolupament, perquè tot i que econòmicament el país creix molt de pressa, políticament està com fa molts, molts anys enrere. Em sembla que fins i tot el govern sap que és impossible.
Però ell no es veu a si mateix com un artista dissident. Els veu a ells com un govern dissident!
Art i activisme
Aquesta magnifica exposició és un recorregut molt complet per la vida i l’obra de l’artista a través de diverses peces i materials que permet conèixer la trajectòria d’Ai Weiwei, des dels seus inicis al Nova York dels vuitanta fins avui. Activista i mediàtic, la seva obra es fon amb la seva militància en la denúncia de la manca de llibertats a la Xina, alhora que està present als principals esdeveniments i col·leccions d’art contemporani. Hi trobareu un muntatge extraordinari que paga la pena amb fotografia, documental, escultura, disseny i arquitectura.
El treball d’Ai Weiwei, genial artista i activista que té ‘acció’ com a paraula preferida, fusiona formats i disciplines, incorpora la cultura popular i empra les xarxes socials. Algunes de les obres que es poden veure a La Virreina són inèdites i altres són noves produccions i instal·lacions específiques ideades per Ai Weiwei amb motiu d’aquesta mostra, que us recomano molt entusiastament.
Una icona de la Xina i mundial
En aquests moments, Ai Weiwei no pot sortir de país, ni està reconegut com a dissident. Viu aïllat en el país més poblat del món (una Xina, dos sistemes!) però té una presència en els mitjans com a blogger, istagram, xarxes, youtube, sempre en contacte e intercomunicació amb artistes i persones d’arreu. A la mateixa mostra podem veure les seves imatges, l’evolució en paral·lel de la seva història i la del país, i les seves paraules:
– Ser artista implica més que una manera de pensar, una manera de veure les coses: ja no es tracta de produir alguna cosa
– Sempre miro de dissenyar una estructura oberta a tothom. No entenc l’art com un codi secret.
– No vull que la pròxima generació hagi de lluitar pel mateix que jo.
– Exhorto la gent que actuïn com a ‘ciutadans obcecats’ que qüestionin i exigeixin sempre responsabilitats. És l’única manera que tenim avui dia de gaudir d’una vida feliç i saludable. La llibertat comporta el dret a qüestionar-ho tot.
Sembla un embarbussament, però no us oblideu: Ai Weiwei al LVCI de Bcn!
El carrer del Rellotge al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet
‘De suburbi a ciutat, El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet’ és el títol del magnífic llibre de la períodista Odei Antxustegi-Etxearte, editat per l’associació ForumGrama, que es va presentar el passat 13 de gener.
Aquesta obra, llargament gestada, recull la crònica ciutadana de construcció d’una ciutat durant els darrers anys del franquisme i la transició. Parteix del suburbi contenidor d’immigració d’aleshores, com la majoria de la perífèria metropolitana, per relatar la revolució pacífica que començà reclamant i acabà planificant una ciutat digna. El fet inèdit, pioner i singular va ser l’elaboració d’un projecte urbanístic alternatiu construït participativament amb veïns, organitzacions i associacions. La coordinació, l’impuls i l’ànima, d’aquest procés va ser l’arquitecte Xavier Valls, malhauradament mort en l’atemptat d’Hipercor el juny de 1987
De la protesta a la proposta
El llibre parla del crit d’alerta ‘Santa Coloma en perill’ que va ser, a final de la dècada dels 70, el primer lema veïnal i polític de llutia i reivindicació que després, als anys vuitanta, va esdevenir ‘Santa Coloma es pot salvar’. L’anomenat ‘Pla Popular’ va ser l’eina de participació per a recollir i organitzar les propostes i les respostes a les multiples necessitats que tothom plantejava.
Com el professor, urbanista i geògraf, Jordi Borja diu al pròleg: El Pla Popular no va neixer als laboratoris o centres d’estudi i de recerca, ni es va inspirar en exemples d’altres ciutats o països, ni va ser una proposta pensada pels tècnics o professionals, ni tampoc va sorgir de les llargues reunons i pesades discussions político-ideològiquesdels grups polítics esquerrans. Va néixer de la pràctica social, de la resistència popular, de l’acció col·lectiva colomenca amb la col·laboració inestimable de Xavier Valls, l’autèntic pare d’aquest Pla. (…) No és una història qualsevol. És la història de la lluita d’un poble per fer d’un suburbi una ciutat. No és un trosset d’història local ni l’anècdota d’un grup de persones que van protagonitzar una aventura digna i coratjosa, però similar a moltes altres que es van produïr a moltes ciutats, pobles i barris de Catalunya i a Espanya , durant els difícils anys de la dictadura i el complicat període de la transició. Es tracta d’una història exemplar, en el sentit que sintetitza un procés social i polític coherent, en què intervenen nombrosos actors moguts per valors moralrs solidaris, amb una capacitat d’iniciativa i d’avançar amb realisme i am esperança, amb imaginació i amb el convenciment que la seva causa era justa i que els drets pels que lluitaven no eren solament per ells. Eren per a tothom.
Forum-Grama
Fòrum-Grama és una associació cultural i de comunicació local, sense ànim de lucre, nascuda l’any 1996, oberta, independent i sense ànim de lucre, inspirada en la línia de la històrica revista Grama (fundada a inicis dels anys 70 i amb una llarga trajectòria) i del Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet.
El seu objectiu és crear una plataforma de comunicació dedicada al foment de la trobada, el pensament i el diàleg, compromesa en la construcció d’una societat més justa, més solidària i més culta. S’adreça a tothom però també especialment als joves. Tot i ser una publicació local que vol donar a conèixer la vida i la gent de Santa Coloma de Gramenet, també vol tenir una visió global a partir de la consciència de la diversitat de la ciutat. Amb l’arribada i l’establiment de gent d’arreu és fa encara més evident la necessitat de construir la ciutat de tots: multicultural i participativa, amb una identitat comuna compartida. Actualment sobrepassa el centenar de socis, té més de dos-cents simpatitzats i un local per reunions i treball al carrer de Sant Domènec 5.
La revista digital del mateix nom, que també és hereva de la que s’editava en paper mensualment fins ara ja fa uns 10 anys, és el seu mitjà principal. A més, com associació organitza al llarg de l’any tot un programa d’activitats: presentació de llibres, conferències, xerrades, tertúlies-cafè, assemblees, trobades… També fa un butlletí electrònic que és una crònica dels fets i els escrits de cada mes.
Amb altres entitats locals, com el Casal del Mestre, el Centre Excursionista Puig Castellar i l’Associació Colomenca de Literatura, també ha contribuït a l’organització conjunta d’un cicle anual de ‘Debats a Santa Coloma’ amb la participació de ponents destacats per tractar temes com: Desigualtat i pobresa a càrrec de la catedràtica Marina Subirats, Noves tecnologies amb el professor Artur Serra o sobre la Regeneració democràtica, amb el jutge Santiago Vidal, per esmentar només algunes de les darreres.
La revista té diverses seccions com la d’Escrits al fòrum, Opinió, Llibres i Cultura, Món, La foto, Edicions, Arxiu, Debat i vídeos.
Fins el moment, amb ‘De suburbi a ciutat’ s’han editat una sèrie de 16 llibres. Per això, al llarg d’aquests anys, la tasca de Fòrum-Grama esdevé un notable arxiu, no només d’escrits d’opinió, reportatges, reflexions o debats, sinó també d’imatges. vídeos i llibres, que vol aportar al patrimoni social i cultural de la ciutat. Per descomptat, la revista està oberta a tothom que vulgui escriure, comentar o fer la seva aportació.
Activistes de Gramenet per la Independencia (ANC) a una acrivitat al riu Besòs
L’activisme no és clicar un ‘m’agrada’ en una pàgina a la web. Aquesta és una evidència molt clara que no caldria recordar, però de manera força generalitzada s’esvaeix al moment de la realitat, de passar de la indignació al compromís, com deia l’Stephane Hessel. Es tracta, més aviat, de plantejar-se una acció que no sigui només testimonial, passiva i puntual, sinó que vagi més enllà: que sigui col·lectiva, que estigui planificada i que busqui un resultat.
Quan poso algun text o alguna imatge a la meva pàgina de facebook de seguida veig que hi ha molts ‘seguidors’, que em sembla millor que dir ‘amics’. Són els que diuen que ‘els agrada’ i alguns, pocs, també s’atreveixen a escriure algun comentari. La sensació que podem tenir amb això és que estem molt ben connectats i que fem alguna cosa positiva i important, però està clar que és un miratge enganyós, que no és molt més que quan xerrem virtualment amb els amics o coneguts saltant d’un tema a un altre, entre tòpics, notícies del dia i fets generals. És cert que si facebook fos un país seria el més poblat de la terra i que les xarxes socials en general estan en constant ebullició i han revolucionat la comunicació global i les possibilitats d’intercomunicació d’idees entre persones i grups d’arreu. Les revoltes socials dels darrers anys a Europa, als països àrabs, a Turquia o als Estats Units han demostrat que les xarxes socials són un instrument eficaç per a les protestes i com a catalitzador social i de canvis polítics. El sociòleg Manuel Castells diu que l’evolució d’aquestes tecnologies de la comunicació han creat noves possibilitats per a l’organització i per a la mobilització de la societat superant les barreres de la censura i la repressió, sobretot protagonitzades per joves que utilitzen al màxim les possibilitats de les noves tecnologies de la informació i els seus efectes multiplicadors.
Contra l’activisme mandròs
El problema pot ser creure ingènuament que la nostra acció es pot limitar a participar individualment a les xarxes de forma aïllada i auto complaent. No hi ha prou amb escriure un tuit, clicar una assistència a un esdeveniment o unir-se a un grup. És indiscutible que l’activisme digital ha d’anar acompanyat d’una implicació real participant en accions col·lectives i manifestacions, treballant en projectes, expressant opinions i debatent, fent propostes i arribant a acords, col·laborant virtualment en fer realitat canvis concrets…
Són molts els exemples de l’encertada combinació de l’acció directa amb l’activisme on-line: la Via Catalana de l’onze de setembre de l’any passat, la V del d’aquest any, la Gigaenquesta, la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, els grups de suport, la tasca de les ONGs, els mitjans de comunicació social, el periodisme ciutadà i molts altres. Aquestes experiències han de servir als joves internautes o els que ja tenen una edat que l’activisme també s’aprèn i que caldrà anar més enllà de indignar-nos i usar les xarxes socials, també haurem de sortir més de casa, encara que ens emportem el mòbil, l’ipad i el portàtil amb nosaltres.
Fa poc es va celebrar La Marató i el Gran Recapte. Durant les festes de Nadal hi ha una munió d’actes socials de voluntariat i solidaritat. És un bon moment per replantejar-nos un activisme menys mandrós…
La gran onada de Kanagawa genial obra del pintor japonès Katsushika Hokusai (entre 1830 i 1833)
Ara fa 10 anys, el 26 de desembre de 2004, van ser espectadors d’un dels més grans terratrèmols de la història, de 9 graus en l’escala Richter, a les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, l’Índia i Tailàndia. El Tsunami que el va seguir va provocar un desastre humanitari d’enorme magnitud i alhora el moviment solidari i d’ajut d’emergència més gran que hem conegut.
L’impossible que pot passar en qualsevol moment
Es calcula que el desastre va causar més de 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Precisament, l’elevat nombre de persones desaparegudes portà les autoritats dels països afectats a admetre la impossibilitat de no poder donar mai una xifra final exacta de víctimes mortals, a les quals, a més a més, cal afegir les morts que van acabar provocant les malalties i epidèmies que aparegueren com a conseqüència de les deficients condicions d’higiene i salubritat.
Davant l’arribada d’una onada gegantina que podia destruir, sense previ avís, en segons, les poblacions costaneres, on hi havia moltes instal·lacions turístiques, es va fer més conscient que mai la fragilitat de la nostra civilització i la nostra forma de viure. Com es va poder veure per les imatges dels satèl·lits artificials, tenim prou tecnologia com per a filmar en directe els estralls d’aquest fenomen, però no encara per predir-los, alertar i prevenir-los. Fins i tot es va filmar una pel·lícula sobre aquest desastre, protagonitzada, com no podia ser d’una altra manera, per una família de turistes europeus que passaven el Nadal a les platges del sud-est asiàtic. Per cert, una de les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal.
En aquell moment, les mateixes ONGs es van veure desbordades tant per la ingent feina urgent a fer, com per donar a l’abast a organitzar les col·laboracions que van rebre. Fins i tot Metges sense fronteres va arribar a comunicar, de forma que es va demostrar improvisada i imprudent, que no podien admetre més fons econòmics dels particulars i les organitzacions solidàries perquè no tenien capacitat per administrar-los.
Des de llavors hem incorporat aquest nou terme al nostre llenguatge habitual i quotidià: Qualsevol novetat que irrompi més o menys sobtadament en l’actualitat es qualificada immediatament de ‘tsunami’ ja sigui un moviment polític com Podemos, com una moda juvenil, un artista revelació, un nou mòbil de darrera generació, una nova ‘via catalana’ de participació massiva impulsada per l’ANC i l’Òmnium o un allau de novetats editorials pel Sant Jordi…
Aquest neologisme demostra l’impacte de la tragèdia que ens va commoure en el seu dia, i ara roman gairebé oblidada sota l’enorme capa de notícies que han anat sepultant aquesta al fons de la nostra memòria col·lectiva, com també el poder del llenguatge emprat pels mitjans de comunicació que ens subministra i és el rebost del lèxic actual inconscient de la majoria de nosaltres. Tot el que ens sorprèn i és inesperat, ara és un ‘tsunami’. Esperem que la banalització de la paraula no ens faci perdre el seu significat autèntic, o com a mínim que en siguem conscients de la popularització del seu origen, ara fa ja 10 anyets.
Ja sabem que sempre ens em d’esperar ‘l’inesperat’, però ja és hora de començar a baixar del Dragon Khan i dels tsunamis diaris i començar a fer una vida més normal en un país normal…
Per la meva part, us desitjo a tots pel 2015, un tsunami de felicitat, salut i independència.
Santa Coloma de Gramenet: La ciutat després de la tempesta
Parlar de pressupostos, de partides o d’inversions és complex i requereix preparació i informació prèvia. Segur que tamé coincidirem en que tot el que té que veure amb el foment de la participació ciutadana no és tampoc quelcom que es pugui improvisar sense una base sòlida, ben conformada per l’experiència i la pràctica. Llavors, és clar que parlar de la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals d’una ciutat és un repte que no és fàcil però que sí que és possible, si existeix una voluntat política clara per posar-los en marxa.
Per això és important conèixer les experiències d’aquest sistema que ja s’ha implantat a més de 300 ciutats de tot el món. I no cal anar tant lluny com fins a la famosa ciutat brasilera de Porto-Alegre, perquè be a prop, al municipi de Figaró-Montmany també tenim pràctiques reeixides en aquest àmbit des de fa temps. En aquest sentit la participació no s’ha d’entendre només com una eina o un mitjà, com un instrument concret que és útil en ocasions, sinó que hem de considerar-la com la base del sistema polític democràtic: La participació ciutadana ha de ser present en totes les dimensions de la democràcia.
El pressupost participatiu pot promoure la democràcia de qualitat i la justícia social, ajudar a reduir les desigualtats i fer més difícil la corrupció. L’experiència demostra que la participació dels veïns permet detectar i resoldre problemes i qüestions que fins llavors podien haver passat desapercebudes pels governants. En definitiva, pot contribuir a fer que les accions dels governs municipals, que com sempre es diu són els governs més pròxims als ciutadans, responguin als interessos i necessitats de la majoria. Transparència, control ciutadà i bon govern, de debò
En els pressupostos participatius tota la població té dret a proposar les inversions que estimi necessàries per a la ciutat. Per fer-ho, cada any el cicle per confeccionar el pressupost de l’any següent s’inicia amb assemblees ciutadanes per barris o districtes i també per temes (sanitat, cultura, urbanisme…). Allà s’escolten totes les opinions, es delibera i, al final, es voten les prioritats pressupostàries. Hi ha ciutats, com Villa el Salvador (Perú, 500.000 habitants) que tenen projectes específics de participació en els pressupostos per a joves i fins i tot per als escolars de primària i secundària…
A la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, a finals d’aquest mes està prevista l’aprovació del pressupost municipal pel 2015 i també s’aprovarà inicialment l’anomenat ‘Reglament municipal de participació ciutadana i govern obert’.
Amb aquesta nova reglamentació es pretén actualitzar l’anterior que ja té prop de 15 anys, perquè és del 2002. En aquest temps n’hi ha hagut molts canvis socials i polítics però els més importants són la pèrdua de confiança en els polítics, la crisi i la corrupció. Això fa que les propostes d’ innovació i millores en la participació hagin de ser més molt més reals, agosarades i no només de normativització. Han de donar resposta directa a una qüestió de primer ordre quan es parla de participació: participació en els plantejament i els acords sobre els pressupostos i la seva execució.
Ja estem al final del mandat municipal quan es presenta aquesta proposta i només quedaran 2 mesos per les eleccions quan s’aprovi, però igualment s’hauria de recollir també l’aposta de promoure la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals de la ciutat. Aquest és un repte que no és gens fàcil però que sí que serà possible, si existeix una voluntat política clara per posar-lo en marxa.
Per decidir en que es gasten els nostres diners
A Santa Coloma de Gramenet en aquests moments hi ha una campanya ciutadana per reclamar que els pressupostos municipals no es facin només als despatxos, sinó que es comencin a elaborar de forma participativa amb les opinions dels veïns i veïnes. El seu lema és: Que no decideixin per tu, reclama pressupostos participatius!.
A més de l’organització d’una recollida de signatures i de xerrades informatives, també s’està fent una enquesta per recollir la valoració dels colomencs sobre les despeses en serveis socials, urbanisme, òrgans de govern o en el pagament del deute acumulat amb les caixes i bancs. O sobre les partides pressupostàries que podrien ser reduïdes o eliminades i sobre les possibles actuacions i inversions que es poden proposar per als pròxims pressupostos.
Els impulsors de la campanya afegeixen: ‘La greu situació que vivim molts colomencs i colomenques d’atur, de precarietat i de necessitats no cobertes fa encara més necessari que siguem directament nosaltres els que decidim a que dedicar el pressupost municipal’
Els drets polítics i de ciutadania estan recollits a la Constitució i a l’Estatut, es desenvolupen en diferents lleis: Bases del règim local, Llei municipal i de règim local, Llei de transparència i bon govern i s’esmenten en el Llibre Blanc sobre la Governança Europea (2001).
Mural a l’entrada de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet
Més de 500 noies segrestades a Nigèria
Sembla inevitable que sota l’allau diari de notícies es vagin enterrant constantment els successos anteriors d’una manera continua i permanent. Passats uns dies, o unes hores, pocs se’n recorden del que va ser motiu de portada i del que va protagonitzar efímerament l’actualitat. Es pot parafrasejar que ‘la urgència de les novetats va en contra de la importància dels fets’. Això és més significatiu encara quan passa amb qüestions cabdals que ens haurien d’afectat més enllà de la novetat puntual del dia i que no s’haurien d’oblidar tan ràpid simplement perquè toca actualitzar sense parar la premsa, la ràdio, els telenotícies i els diaris digitals. És un zàping informatiu repetit que no ajuda a la qualitat de la nostra informació, ni a la reflexió ni al plantejament d’accions i estratègies. Però nosaltres podem fer alguna cosa per rescatar de l’oblit aquests drames de les noies de Nigèria.
Què significa Boko Haram?
Un cas paradigmàtic que vull destacar és el de la vulneració de drets que estan patint les nenes de Nigèria segrestades pel grup gihadista armat Boko Haram. Aquest grup ha segrestat més de 500 dones i nenes des de l’any 2009, que estan suportant tota mena de maltractaments, discriminacions i condicions vexatòries.
Aquest fet és una demostració més de la constant violència física i psíquica que viuen moltes dones i nenes arreu del món, així com tota mena de discriminacions, abusos, subordinació i vulneració dels seus drets humans. I també de que la incapacitat de la comunitat internacional de recuperar les nenes de Nigèria posa de manifest la vulneració permanent dels drets humans de les dones i les nenes
Però també resten ràpidament oblidades les reaccions i les notícies que provoquen aquests fets i que podrién aportar molt per a la seva difusió, comprensió o solució. En aquest cas, cal saber que moltes organitzacions, institucions i entitats, especialment les formades per dones i per feministes, denuncien davant la comunitat internacional aquest incompliment persistent, també els de les nenes de Nigèria. I que, a casa nostra, la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l’Institut Català de les Dones han volgut posar de manifest una vegada més el seu rebuig i la condemna més absoluta per aquests fets.
A aquesta crida s’ha sumat la cooperació catalana per demanar que, d’una banda, es prenguin les mesures necessàries per aconseguir que les nenes tornin amb les seves famílies i puguin rebre l’atenció necessària; i, de l’altra, que es posin en marxa els mecanismes internacionals necessaris per garantir la defensa dels drets humans de les dones i de les nenes, ja que aquests drets són responsabilitat de tota la humanitat.
Human Rights Watch ha urgit a Boko Haram a l’acompliment dels principis dels drets humanitaris internacionals i a posar fi als sofriments que causa a la població civil des de fa 5 anys.
Boko Haram significa, en una traducció lliure aproximada, ‘la educació occidental està prohibida’.
Estem ja acostumats als neologismes que ens envolten arreu però un dels que s’ha posat més de moda en els mitjans de comunicació, i comença a ser insofrible, és ‘smart’. Independentment del seu significat el trobem gairebé sempre associat a la paraula ‘ciutat’. La combinació és el terme ‘smart city’ que per descomptat és el súmmum (aquest no és neologisme) de l’actualitat més ‘cool’.
Parlar de ciutats intel·ligents no hauria de significar una oposició a la vida rural ‘smart’. Les megalòpolis del planeta estan plens de barris degradats que no són paradigma d’àmbits urbans intel·ligents i probablement també podríem dir el mateix de les zones rurals. Excepte alguns casos molt interessants com el que vull explicar i que es troba a un àrea periurbana al costat de Barcelona, entre els termes de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, a molts pocs quilòmetres de la milla d’or del districte barceloní 22@.
Smart o sereny?
Es tracta de l’associació ‘Conreu sereny’ que es troba als horts del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La seva finalitat és crear espais de producció agrícola amb una perspectiva ecològica i de convivència respectuosa amb el medi natural. A més, volen que els espais que fan servir siguin també lloc per a la integració social de persones en dificultats per tal de, entre tots, fer una experiència d’aprenentatge col·lectiu.
Els seus àmbits d’activitat volem promoure la vinculació amb la terra i la re valorització de l’ofici de pagès afavorint la biodiversitat i el màxim respecte vers la natura, les formes de vida col·lectiva de relació humana de qualitat, de convivència i d’integració i els models de producció i consum personal i familiar responsable amb criteris de justícia social i ajustat a un decreixement de necessitats supèrflues. Desitgen l’auto abastiment local, de proximitat i la reducció d’intermediaris, afavorint els intercanvis.
Per això es dediquen al conreu i distribució de productes agroecològics de verdura i fruita, elaboració alimentària, espais de formació, cursos d’horticultura i participació a xarxes com ‘Menjar per a tothom’, entre altres.
Els podeu trobar al recinte del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un espai de solitud i silenci excepcional a la Serralada de Marina que ha estat rehabilitat i es seu d’un centre de repòs religios i cultural, de l’associació d’amics del monestir i de la Fundació Catalunya-Amèrica, perquè allà es considera que es va produir una trobada entre els Reis Catòlics i Cristòfol Colom abans del seu segon viatge.
Per aquest projecte, el terme més adequat no seria ‘smart’, ara que tot és ‘smart’, sinó ‘sereny’, tant de bo també es posi de moda, i no només la paraula…
Fòrum-Grama és una associació cultural i de comunicació local, sense ànim de lucre, nascuda l’any 1996, oberta, independent i sense ànim de lucre, inspirada en la línia de la històrica revista Grama (fundada a inicis dels anys 70 i amb una llarga trajectòria) i del Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet.
El seu objectiu és crear una plataforma de comunicació dedicada al foment de la trobada, el pensament i el diàleg, compromesa en la construcció d’una societat més justa, més solidària i més culta.
S’adreça a tothom però també especialment als joves. Tot i ser una publicació local que vol donar a conèixer la vida i la gent de Santa Coloma de Gramenet, també vol tenir una visió global a partir de la consciència de la diversitat de la ciutat. Amb l’arribada i l’establiment de gent d’arreu és fa encara més evident la necessitat de construir la ciutat de tots: multicultural i participativa, amb una identitat comuna compartida. Actualment sobrepassa el centenar de socis, té més de dos-cents simpatitzats i un local per reunions i treball al carrer de Sant Domènec 5.
La revista digital del mateix nom, que també és hereva de la que s’editava en paper mensualment fins ara ja fa uns 10 anys, és el seu mitjà principal. A més, com associació també organitza al llarg de l’any tot un programa d’activitats: presentació de llibres, conferències, xerrades, tertúlies-cafè, assemblees, trobades… També fa un butlletí electrònic que és una crònica dels fets i els escrits de cada mes.
Amb altres entitats locals, com el Casal del Mestre, el Centre Excursionista Puig Castellar i l’Associació Colomenca de Literatura, també ha contribuït a l’organització conjunta d’un cicle anual de ‘Debats a Santa Coloma’ amb la participació de ponents destacats per tractar temes com: Desigualtat i pobresa a càrrec de la catedràtica Marina Subirats, Noves tecnologies amb el professor Artur Serra o sobre la Regeneració democràtica, amb el jutge Santiago Vidal, per esmentar només algunes de les darreres.
La revista té diverses seccions com la d’Escrits al fòrum, Opinió, Llibres i Cultura, Món, La foto, Edicions, Arxiu, Debat i vídeos.
A la secció d’opinió col·laboren en aquests moments: Agustina Rico, Albert Fabà, Alexandra Sevilla, Antonio Molina, Aurora Maquinay, Carme Palma, Chema Corral, Ferran Saro, Jaume P. Sayrach, Joaquima Utrera, Jordi Valls, Josep Lluís Sànchez, Josep Miquel Lacasta, Josue Aguedo, Manel Valls, Odei A-Etxearte i Ramon Bueno. Per descomptat, la revista està oberta a tothom que vulgui escriure, comentar o fer la seva aportació.
Cal afegir que a més de la revista ja s’han editat uns quinze llibres, del que destaca el que es presentarà pròximament, de la periodista Odei Antxustegui-Etxearte, sobre l’experiència del Pla Popular a Santa Coloma de Gramenet i la figura del arquitecte i urbanista Xavier Valls, que el va fer possible.
Al llarg d’aquests anys, la tasca de Fòrum-Grama esdevé un notable arxiu, no només d’escrits d’opinió, reportatges, reflexions o debats, sinó també d’imatges i vídeos que vol aportar al patrimoni social i cultural de la ciutat. Llarga vida al Fòrum-Grama!
Visiteu la web, llegiu, escriviu i participeu a la revista: www.forumgrama.cat
La muntanya de Puig Castellar amb les restes dels possibles primers pobladors de ‘Gramenetum’
Gramenet és un topònim que deriva del llatí ‘gramine’, que significa herba. Conté el sufix col·lectiu -etum que dóna la forma ‘Gramenetum’. Això ve a significar lloc d’abundància d’herba. En català determinades herbes gramínies s’anomenen encara gram, grama o agram, que destaquen per ser unes plantes humils però molt persistents. Es tracta d’una gramínia de rizomes serpentejants (Cynodon dactylon) que sempre ha estat molt abundat per aquestes terres.
Per això, llavors, el terme Gramenet s’escriu amb ‘e’ i no amb ‘a’ al a seva segona vocal, perquè prové del llatí ‘Graminetu’, amb una ‘i’ llatina breu, que evoluciona normalment en ‘e’ i no en ‘a’. La pronuncia com d’aquesta ‘e’ com a vocal neutra provoca sovint més confusió sobre la seva grafia que sovint veient escrita com ‘Gramanet’ que és també com s’escrivia la paraula durant el franquisme, i que es presentava com la versió castellanitzada.
In locum vocitatum Gramenetum vel valle Karcerenia
Va ser el primer topònim local que s’utilitzà per a denominar l’ indret que avui ocupa el territori de Santa Coloma de Gramenet. El primer document que ens dóna constància és de l’any 1012, fa més d’un segle i parlant de la circumscripció de Sant Adrià de Besòs, diu:
‘Confronta tot; a Tramuntana am el lloc anomenat Gramenetum, la vall Carcerenya (Vall de la Pallaresa) i amb la torre i puig de Guifred; de dita Torre i puig (muntanya del Sanatori o de l’Esperit Sant), gira vers Aquiló fins la sorra de la mar; a Migdia, s’ajunta amb el pregó abis de la mar; i a Ponent, amb les dues riberes del riu Bisoceo (Besòs), on des de l’entrada de la mar es torna a ajuntar amb Gramenetum’
(Rúbrica dels Libri Antiquitatum -Llibre d’Antiguitats de la Seu de Barcelona, Arxiu Cat-, 1ª part, Volum IX, pàgina 133, document nº 310).
A Catalunya encara existeixen altres pobles amb aquest topònim: Gramenet de Benavent (Vall Fosca) i Gramenet de Beranui (Conca Dellà). Tots dos estan situats al Pirineu, a la comarca del Pallars Jussà, i malauradament es troben gairebé despoblats.
Aquest nom de lloc és similar a d’altres que també fan referència a agrupacions forestals com potser ‘Freixenet’, de freixes, o ‘Ullastret ‘, d’ullastres… Està clar que els romans quan s’hi van instal·lar a les valls del territori actual de la ciutat no van trobar pinedes, ni rouredes per donar nom al terreny. Van valorar només els camps d’herba, uns magnífics prats ben rics d’herba, que s’estenien arreu i aquest va ser el nom que van considerar i el que ens ha arribat fins ara.
A mi em recorda els noms dels campaments romans que envoltaven el poble de l’Asterix i l’Obelix: Laudanum, Petibonum, Aquarium i Babaorum. A més a més, són molts els que diuen que Santa Coloma de Gramenet ha estat sempre, i encara és, com una aldea gal·la…
Fonts:
Albert Noguera, ‘El nom de Gramenet va aparèixer fa 1000 anys, Butlletí del Centre Excursionista Puig Castellar, nº 116, Santa Coloma de Gramenet, 2012
Jaume P. Sayrach, Les altres Gramenet catalanes, www.primula.cat, febrer 2013
José Manuel Marquez, Maite Metge, Carme Miquel, ‘Coneguem Santa Coloma de Gramenet, una proposta didàctica’, 1987.
Grup d’Estudis Històrics, ‘Perquè Gramenet del Besòs’, maig 1991
Activitats de Gramenet per la Independencia al parc fluvial del Besòs
De la valoració general sobre el resultat de la consulta o del ‘procés de participació’ del passat 9 de novembre a Santa Coloma de Gramenet el més rellevant a destacar és el nombre absolut de participants: 17.797 persones que s’han desplaçar a algun dels instituts per dipositar el seu vot de resposta a la pregunta sobre el futur polític de Catalunya.
La distribució de les més de 120 meses electorals es va fa fer en 7 centres de votació ubicats a instituts de secundària: Puig Castellar, Numància, Les Vinyes, Terra Roja, Can Peixauet, La Bastida i Torrent de les Bruixes, tots ells situats a zones perifèriques de la ciutat i alguns força mal comunicats. Els voluntaris que van fer les funcions de membres de mesa, gestors, informadors o coordinadors superava els 200, però des de l’obertura a primera hora dels centres de votació l’afluència va ser molt alta i en ocasions massiva. Malgrat això no va haver-hi cap incident ni cap problema remarcable i la diada va transcorre en un to tranquil, cívic i d’entusiasme general, lluny de la por que es podria haver encomanat davant la incertesa per la suspensió aprovada uns dies abans pel tribunal constitucional, però marcat per la desorientació de molts ciutadans que no sabíem ben bé quin era el seu col·legi i on estava la seva urna.
A Santa Coloma el nombre de vots pel Sí-Sí van ser 11.083 (62, 27 %), el vots pel Sí-No eren 3.243 (18,22 %), el Sí-en blanc era de 202 (1,14 %), els vots pel No van tenir 1.969 (11,06 %), el vots blancs van ser 95 (0,53 %) i a l’apartat d’altres es van comptabilitzar 1.205 (6,77 %). Quan només mirem la primera pregunta, els vots afirmatius per que Catalunya esdevingui un estat van ser de 14.528 (81,63 %).
Més difícil de comptar van ser el nombre de fotografies i ‘selfies’ que van fer milers de votants per immortalitzar el moment. Diuen que el diumenge es va superar el record mundial de fotos de gent votant! Els ‘facebooks, emails i whatsapps’ en van plens!
El grup territorial de l’Assemblea Nacional Catalana ‘Gramenet per la Independència’ ha valorat molt i ha agraït la participació de la ciutadania colomenca en un procés que no ha tingut cap incident, que ha resultat festiu, emocionant, democràtic i inoblidable. Així com també ha felicitat tota la feina feta pels molts voluntaris i voluntàries que aquests dies han dedicat una part del seu temps treballant per fer possible que aquest 9 de novembre fos un èxit per a Santa Coloma de Gramenet i per a Catalunya.
En tot cas, aquestes són els dades i vostres són les conclusions…
L’enllaç amb els resultats del 9N de la nostra ciutat:
Mural per a la participación per votar el 9 de noviembre al costat de la plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet
Josep Lluís Sànchez Palacios
Fa uns dies, el 31 d’octubre passat, va fer 30 anys que l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va protagonitzar un acte inèdit que podríem qualificar, en certa manera, de ‘desobediència’. Aquella nit es va apagar l’enllumenat públic durant cinc minuts, a les 10 de la nit, com a senyal de protesta contra la permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica. La proposta llençada pel Col·lectiu Anti-OTAN colomenc, juntament amb entitats i grups polítics locals per realitzar una gran apagada voluntària de llums a tota la ciutat també va ser recollida per l’alcalde d’aleshores, Lluís Hernàndez (PSUC), que va aconseguir l’adhesió de l’ajuntament , sense el suport del PSC, malgrat les amenaces de denúncia del governador civil de Barcelona. L’apagada va ser general i va concloure amb una amplia concentració espontània a la plaça de la Vila. En aquell moment es demanava l’acceleració per celebrar el referèndum sobre l’OTAN, el desmantellament de les bases militars americanes i per la participació espanyola en una política de neutralitat activa.
Cassolades, participació i desobediència civil
Les protestes socials, la no-cooperació i la desobediència tenen moltes vies i formes diverses d’expressió, però no tot ho podem considerar com a ‘desobediència civil’, ni podem banalitzar aquest terme per interessos polítics i partidistes, com s’està fent habitual darrerament amb alguns altres conceptes. La idea de desobediència no deixa de tenir , malauradament, un sentit pejoratiu, negatiu i molt poc conegut. Per això caldria recordar que el mateix estatut de la Cort Penal Internacional ha arribat a elevar a categoria de dret internacional ‘el deure de desobeir les ordres manifestament injustes’. Qui més va estudiar recentment aquest tema, la filosofa Hannah Arendt, justament es preocupava de tot el contrari: de l’obediència que va ser un factor clau per portar els alemanys fins i tot a la guerra i al genocidi entre les societats europees de fa 70 anys. En canvi, a partir de la Segona Guerra Mundial, aquest dret s’ha inclòs en moltes constitucions, estatuts i declaracions, així com a moltes sentències judicials favorables als ‘desobedients’. Ara ja tenim mols exemples històrics (sufragistes, antiesclavistes, pacifistes, objectors…) que han fet avançar la nostra societat en sentit positiu fins esdevenir qüestions plenament acceptades i habituals. I encara més: molt abans d’ Arendt, el primer teòric d’aquest concepte, el nord-americà Henry David Thoureau, ja parlava del ‘deure’ de la desobediència civil, de la consciència i de la resistència activa.
Per això no ens hem d’incomodar de cap manera per parlar d’aquest fet com s’està fent durant aquests dies a Catalunya. La suspensió del Tribunal Constitucional per celebrar el procés de participació previst pel 9 de novembre, després de la suspensió de la consulta que s’havia plantejat inicialment, planteja reptes legals per a l’actuació del govern català i dels governs municipals entre la legitimitat democràtica de la societat civil i el parlament català o la legald’institucions polititzades i desacreditades com els tribunals espanyols.
Malgrat l’actitud del govern espanyol davant la consulta catalana del pròxim diumenge, ens resta la possibilitat de protestar contra els dirigents i l’ordenament legal i institucional. Ha de quedar ben clar: Això es troba incorporat a qualsevol ordenament jurídic que subscrigui els drets polítics d’un estat de dret democràtic modern.
Esperem que així es pugui demostrar el diumenge i que molts milers ciutadans puguin expressar la seva opinió i puguin votar, sense tenir que retornar al temps de les cassolades o d’apagades de llum, i al costat del governants del nostre ajuntament, que de moment no està entre els més de 900 municipis catalans que s’han adherit a la consulta. De moment han calgut manifestacions, cadenes humanes, una ‘v baixa’ multitudinària, mosaics humans, encesa d’espelmes, samarretes grogues… per aconseguir quelcom tan obvi i que ja tenim a tocar.
A Santa Coloma hi haurà 7 punt de participació per votar instal·lats als instituts de la ciutat: Puig Castellar, Terra Roja, Numància, Les Vinyes, Can Peixauet, Torrent de les Bruixes i La Bastida.
De tots els lemes de la campanya ‘Ara és l’hora, volem votar’ el que més m’agrada és que no només els petons ens tapin la boca! Molts petons a tothom!
Abel, Carla, Jordi, Judith, Òscar, Alba, Martí, Pau, Jaume, Sergi, Júlia, Pol, Guim… Aquests són els noms dels meus fills (els dos primers), dels meus nebots i dels fills d’un dels nebots (els dos darrers). Tots ells nascuts a Santa Coloma o a Barcelona, nadius digitals, trilingües en procés, amb ortodoncia correctora, hiperconnetats i amb wassap (i del barça!). Són noms de la tercera i la quarta generació de la meva familia que han nascut i viscut a Catalunya des que va arribar la meva mare, amb dinou anys, ja fa molt temps, un dia 12 d’octubre a l’estació de França. Era l’any 1955, molt entrada la nit i ella estaba cansada i desorientada pel seu primer viatge. El trajecte havia estat llarg i no coneixia a ningú a Barcelona, però portava un paper escrit amb l’adreça d’una familia de l’Eixample, prop de la Sagrada Família. Va tenir sort que un ‘sereno’ l’ajudés a trobar la portería… Al dia següent, quan va començar a treballar i desfé la maleta, ja va deixar de ser immigrant, com deia Maria Eulàlia Campmany. Ella sempre s’ha sentit ciutadana de Santa Coloma de Gramenet i de Catalunya, del lloc on va començar a treballar i a ‘guanyar-se la vida’, on van nèixer els seus fills (i néts i besnéts), on va arribar molt jove i on es va fer gran, ara que ja té els 80 anys de vida. La seva experiència d’immigració la va marcar, però simplement com un capítol més del seu desenvolupament personal, de la seva joventut i maduresa immersa en la societat catalana i colomenca. Potser en aquell moment era una de les ‘altres catalanes’, però ja forma part del país com una més, sense categòries ni determinants indefinits innecesaris. Es tracta del seu ‘somni català’ com deia el periodista Gabriel Pernau? Segur que sí, però només en part. En tot cas, això valia per a la primera generació, però no per les següents, on ja no hi ha ‘uns i altres’ catalans.
Des de l’Abel fins al Guim, tots han nascut en democràcia, ben entrada la transició i són fills de l’euro, de l’Estatut i de la immersió lingüística. Poc saben de Suarez o de Felipe Gonzàlez i fins i tot troben lluny les Olimpíades del 92, el Fòrum de les Cultures o els llargs períodes de presidència de Jordi Pujol o de Josep Lluís Nuñez, i també de les, per ells, llunyanes alcaldies de Pasqual Maragall, a Barcelona, o de Lluís Hernàndez, a la nostra ciutat. Haurien d’anar al Museu de la Immigració de Sant Adrià de Besòs o al d’Història de Catalunya a Barcelona per descobrir que era El Sevillano, l’estraperlo, la censura, les Cases Barates, el barraquisme, el baby-boom o el significat d’un mot tan gastat ja i superat, sortosament, com xarnego.
Ells tampoc saben gaire de Paco Candel que va escriure ‘Els altres catalans’ l’any 1964, abans del meu neixement, ara fa ja 50 anys. Aquest llibre, del tot imprescindible, va esdevenir des del primer moment un document capdal per comprende el què va significar, a Catalunya i a Barcelona en particular, el fenomen de la immigració entre els anys trenta i seixanta del segle passat. El seu estil directe, planer i popular, com un reportatge barrejat d’assaig i de testimoni, molt propi de l’escriptura de Candel, repassa la història de la immigració, les dificultats amb què es trobaven els que arribaven a Catalunya els anys 50 i 60 del segle passat, i els efectes i les dificultats de la seva integració o acollida en la societat catalana d’aleshores.
Es tracta d’una obra especialment interessant pel fet que poques veus com la de Candel, ell mateix protagonista d’una epopeia personal d’immigració i integració, en ple període franquista, podien estar millor qualificades per parlar d’aquests temes… El seu títol va fer fortuna, encara que al principi s’havia de dir ‘Nosaltres els immigrants’. Va ser un best-selller imprescindible mantingut en el temps amb un ressò que es va perllongar molt i va obrir molts debats sobre la identitat i la integració. Em sembla que part de l’èxit va ser perquè parlava, de manera sincera, valenta i plural tant d’identitat i d’integració com de la realitat de les problemàtiques de l’habitatge, l’educació i la salut en un moment quotidianament difícil i ple d’incerteses. Ara parlaríem d’hipoteques, pisos-pastera, atur juvenil, fracàs escolar, retallades dels serveis sanitaris…
Un sol poble
Catalunya, un sol poble va ser un lema que va centrar la seva escriptura literària o periodística i la seva acció social. Va ser una actitud, ben convençuda, de voluntat vital però també va ser una tasca persistent per construir un projecte, portar-lo a la pràctica i fer-lo realitat. Per això es va comprometre profundament amb la terra on va arribar amb només 2 anys i que va fer seva i va estimar, com milers de coetanis arribats d’Andalusia, Extremadura, Galícia, Castella… Així Candel pren consciència i fa una ingent feina per copsar i difondre els riscos i les oportunitats que significaven aquesta nova realitat per la societat, la cultura i la llengua catalana. I també els paranys i les manipulacions polítiques de que eren objecte els immigrants d’aleshores, com també passa actualment. Sobre la llengua ens diu que comporta tota la càrrega cultural del país i que és fonamental que no es marceixi, que no desaparegui: En una Catalunya sense traves això hauria estat un problema de segon o tercer ordre, mentre que avui és de primera necessitat.
La seva obra començava parlant del curiós rètol que es podia trobar a l’entrada del barri de Can Tunís que deia: ‘Múrcia comença aquí’, però acaba amb un paràgraf definitiu i premonitori: Bé podria ser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores (potser en caldran més) la catalanitat passés a mans d’aquests ‘altres catalans’. D’aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la singularització de la novíssima Catalunya. I Catalunya, a desgrat dels uns i dels altres o potser per això mateix, s’haurà salvat un cop més. El meu amic té raó.
El país de tots
L’escriptora Najat El Hachmi, que va fer el pròleg de la darrera edició d’aquest llibre, diu que pels nous immigrants aquest llibre parla d’una època ja llunyana, una immigració diferent, un moment històrica ja passat. Les reaccions, l’impacte i la influència del llibre van fer que Candel fes diverses seqüeles: ‘Els altres catalans vint anys després’ i, en col·laboració amb Josep Maria Cuenca, ‘Els altres catalans del segle XXI’ que és una crònica humana de la nova immigració extracomunitària provinent del Magrib, Amèrica Llatina i l’Europa de l’Est en busca d’una nova vida. Les experiències personals dels protagonistes, els ‘nous catalans’ i l’experiència col·lectiva de la gran immigració dels anys 60, els porten a confiar i plantejar els possibles camins cap a la seva integració i convivència, sense renúncies a res, en un país comú per tots.
Per la seva part, Patricia Gabancho, escriptora i periodista molt activa nascuda a l’Argentina, actualitza la crònica de Candel a partir de l’experiència dels nous catalans arribats de zones del planeta amb problemes endèmics de desenvolupament econòmic i de llibertat política, amb moltes expectatives, reals o imaginàries, per millorar la seva vida o de pura supervivència. Parla sobretot de les dificultats per la legalització i l’acollida en una societat que sovint oscil·la entre la xenofòbia i el paternalisme, els prejudicis i les contradiccions sobre un fet que no es pot aturar. Per això també és contundent quan diu que ‘de totes maneres vindran. I quan siguin aquí, que ja hi són, s’integraran millor, ens coneixeran més, ens podran aportar més coses, com més bé s’hi trobin. I si, al capdavall ens ensenyen a ser més plurals, i més curiosos, i si de retop fan la societat més rica en totes les accepcions d ela paraula, to això que haurem guanyat’.
La vigència de les qüestions plantejades en aquest llibre (identitat, immigració i integració) recuperen una nova dimensió arran de l’actual procés sobiranista com el col·lectiu ‘Súmate’ impulsat per l’activista Eduardo Reyes, format per catalans de llengua i cultura castellana, o com Lorena Sánchez que va protagonitzar recentment a la secció ‘Entre todos’ de El Periódico de Catalunya, amb l’escrit: ‘Me apellido Sánchez, hablo castellano y soy independentista’, un fenomen inèdit de participació multitudinària amb un gran reguitzell de comentaris i aportacions de lectors del diari.
Ara és l’hora
La campanya ‘Ara és l’hora’, que tot just s’està posant en marxa de cara a la convocatòria de la consulta per l’autogovern prevista pel dia 9 de novembre, vol unir per treballar per un país nou a la majoria més gran que hi ha hagut mai a Catalunya. És un autèntic projecte col·lectiu d’unitat en la diversitat que només depèn de nosaltres.
Des de fa moltes dècades s’ha demostrat que la convivència és possible a Catalunya i que es poden superar les divisions, per això tenim l’oportunitat de poder demostrar que som un poble unit i decidit a assolir un objectiu que és per a tothom i no per a uns quants. Ja no diem ‘ara o mai’, el que diem és ‘ara és el moment’, ‘a partir d’ara’. Està clar no vol dir immediatament, però si que comencem un moment nou per fer un camí comú de decisió democràtica sobre el nostre futur polític i cap a la construcció tots junts d’un nou estat d’Europa.
Ara que ‘els altres’ són ‘uns altres’, com ha passat cíclicament, a totes les èpoques, a tot arreu, hem de ser més conscients que mai que l’emigració és l’experiència que millor defineix el nostre temps, i podrien dir que el que millor defineix també la Catalunya actual. En paraules d’Amin Maalouf: el que importa no és si podrem viure junts malgrat les diferències, el que importa és saber com conviure. Com fer de la nostra diversitat, un profit i no una calamitat.
Per acabar, podríem fer un remix total amb aquest tres lemes per dir: Ara és l’hora per fer, com un sol poble, un país de tots! Potser en Candel escriuria alguna cosa amb aquest títol!
Francisco Candel (Rincón de Ademúz-València 1925, Barcelona 2007) va escriure més de 50 llibres, la majoria novel·les, alguns amb més de 20 edicions, però va ser més reconegut pel seus assajos socials i treballs periodístics com del que aquí parlem, que va marcar la seva trajectòria. Va ser regidor de cultura de l’Hospitalet de Llobregat i senador. Va obtenir la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Honor de Barcelona i la de l’Hospitalet i la Medalla d’Or de la Generalitat. El periodista Eugeni Madueño ha coordinat el llibre ‘Candel i Barcelona, la ciutat dels altres catalans’, que és un conjunt de reportatges publicats durant el procés de gestació del llibre Els altres catalans i que es va presentar fa uns mesos amb el suport de la Fundació Paco Candel , editat per l’Ajuntament de Barcelona. Durant l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2014 que es va fer el passat mes de juny al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet es va retre homenatge al cinguantenari de la publicació d’aquest llibre.
La Cèlia i l’Enric, autors de l’exposició ‘Retorn als orígens’ i del bloc ‘quaderndebitacola’
Roda el món i torna al bloc
Hi ha viatges que ho són en l’espai i en el temps. Potser tots ho són d’una forma o d’una altra, però aquest, a la vall del riu Omo, molt especialment, perquè és un veritable ‘retorn als orígens’, on va començar la historia de la humanitat fa milers d’anys. És una regió centreafricana que encara perviu però que està desapareixent molt ràpidament, entre les fronteres artificials, fetes amb tiralínies, de Kenia i el Sudan del Sud. Aquest indret, pràcticament desconegut i llunyà de tot arreu. es considerat el bressol dels homínids avantpassats de la nostra espècie, els paratges, plens de jaciments paleontològics, on va caminar la Lucy i els seus descendents que després, des del cor d’Àfrica, es van escampar nord enllà per tots els continents.
Això és el que ens vol mostrar l’impactant exposició fotogràfica dels amics Cèlia López i Enric Vilagrosa després de viatjar allà amb les seves càmeres i els ulls ben oberts i que van presentar a la sala d’actes del Centre Cívic Riu de Santa Coloma de Gramenet el passat setembre. Són quaranta imatges amb plafons informatius i codis QR que ens presenten el dia a dia de quatre ètnies del sud d’Etiòpia, costums, activitats i rituals: ‘els suri, els hamer, els arbore i els dassanech’. Ells han tingut la valuosa ocasió de viatjar als ‘orígens’, llocs i espais de comunitats humanes amb tradicions ancestrals, i ens volen comunicar la seva experiència.
El quadern de bitàcola de la Cèlia i l’Enric
Aquesta parella són viatgers entusiastes, decidits i ja podríem dir que ‘quasi professionals’ perquè han recorregut més de 60 països i fa 2 anys van fer la volta al món durant 7 mesos. Però sobretot destaquen per la seva passió per compartir, tant o més que per viatjar. La millor manera que han trobat per fer-ho ha estat a través d’un bloc específic que anomenen ‘quadern de bitàcola’, on ens mostren no només racons, fets i gent dels punts més insospitats del planeta, sinó també la seva filosofia del viatge i dels descobriment d’altres cultures i formes de viure o pensar. Crec que la seva és una visió gairebé budista del viatge: no es tracta de fer camí, sinó d’esdevenir un mateix el camí… Pessoa ho deia d’una altra manera perquè negava que el que nosaltres trobem viatjant fos el que veiem, deia que ‘veiem el que som’.
Han dedicat moltes hores i molts dies per documentar-se i han incorporat al bloc es seves pròpies imatges, que són magnifiques, i que van motivar la proposta per seleccionar i per elaborar aquesta la seva primera exposició. Això mateix pensen també els nombrosos seguidors que tenen a les xarxes, i també la seva pròpia xarxa que han creat amb altres joves viatgers i interessats en aquest tipus de fotografia de difusió social i cultural. Val la pena visitar la seva web i conèixer la seva tasca sempre sorprenent, positiva i enriquidora. Esperem que aviat es pugui tornar a veure l’exposició a d’altres espais de Barcelona o d’altres poblacions per donar el màxim de difusió a aquest projecte que ha estat comissariat per Pablo Pérez del centre barceloní ’Espai fotogràfic Can Basté’.
Sense dubte el viatge és una gran oportunitat pels fotògrafs per viure noves experiències, conèixer altres cultures, captar paisatges de forma inèdita o reflectir ambients de llocs molt diferents dels nostres habituals. Malgrat això, el repte continua sent molt alt: com fer bones fotografies en un lloc nou on acabem d’arribar, coneixem molt poc i potser no estarem gaire? Què és el que realment volem plasmar amb la nostra càmera? Quin és el sentit autèntic de la nostra descoberta i del nostre aprenentatge viatjant? I el més difícil: això és fotografiable?
Atenció per que, després d’aquesta primera experiència de divulgació expositiva, aquests entusiastes viatgers han fet un pas més i ara ens la expliquen i la comparteixen, a un dels seus darrers articles al bloc, ‘com organitzar una exposició de fotografies en 10 passos’. Ben aviat tornaran amb altres noves propostes de mostres fotogràfiques que ja estan treballant, però abans seria el moment de fer-ho en un altre format, potser editant un llibre?
El bloc de la Cèlia i l’Enric: www.quadernsdebitacola.com Millor bloc personal de turisme i viatges dels Premis Blocs Catalunya 2012.
