Gramenetum

Són molts pocs els polítics i polítiques (i hauríem de dir que cap dels actuals governs) que renuncien a privilegis, obsequis, beneficis, invitacions, gratuïtats, pàrquings, mòbil, portàtils, viatges innecessaris i llocs preferencials.

Aquesta és una reflexió sobre la participació i també sobre la intromissió de la classe política en les activitats socials i culturals de qualsevol ciutat. Perquè sembla que estem començant una nova etapa on s’acabaran les ‘cadires reservades’ a que alguns i-o algunes ja estan massa acostumats. Perquè ja és molta gent la que es pregunta: Per què a les estrenes, inauguracions, jornades o altres activitats es posen els polítics i polítiques a les cadires de la primera fila amb el rètol de ‘reservat’, que tant recorda èpoques passades? Altres cops no és així, però perquè és a les cadires de la setena filera, perquè és de les més ben situades.

I unes altres qüestions: Per què els polítics i polítiques sempre han de parlar en tots els actes de qualsevol tipus? Entenen més que especialistes, artistes, crítics o professors, professores? Qui paga les entrades no té cap rellevància? La rellevància és tota per als qui es col·loquen de manera sistemàtica, independent dels seus mèrits, per davant i per sobre de la majoria de la ciutadania? El protocol, el costum i la falta de reacció de la majoria els avala, de moment. Fins i tot ens hem acostumat a la seva manca de puntualitat i a la impertinència de les seves agendes ‘tan ocupades’ que constantment obliguen a canviar les dates previstes per ajustar-se a les seves. Estem una mica cansats d’esperar-los i de no poder començar fins que es dignen arribar.

No som “tontos”!

Potser pensen que és molt important el que ells o elles han de dir i que el públic està esperant les seves aportacions i valora molt les seves paraules. Potser pensen que som ‘tontos’ o idiotes en el sentit etimològic de la paraula. És a dir ximples, desinformats i acrítics que no participem en la vida social i política. Si no és així, no sé quina altra explicació té. Però la realitat és que força gent ja ha deixat d’anar als actes inaugurals per no haver de presenciar aquestes actuacions polítiques tan lamentables. Si els aplaudeixen només serà per compromís i per bona educació. No ens hem de conformar a trobar a qualsevol fulletó informatiu, tríptic o catàleg l’omnipresent fotografia del polític de torn i el seu escrit de salutació, benvinguda o presentació… Són el que es coneixen com a ‘textos institucionals’ o ‘presentacions polítiques’. Es creuen que ells i elles són els que paguen i això els dóna dret a posar la seva foto, logo i discurset.

De debò es pensen que alguna persona es llegeix amb interès el que en realitat ha escrit un assessor o càrrec de confiança i està farcit d’obvietats, tòpics i generalitats? No seria més lògic que qui escriu aquests textos de presentació fos una persona experta, organitzadora, entesa o qui tingui realment alguna cosa a dir? No seria molt més interessant trobar-se un text que tingui que veure directament amb l’esdeveniment del que parla, que l’hagi fet realment l’autor o autora que signa l’escrit i que sigui una aportació amb contingut rellevant, interessant, original i creatiu? Els autors són sempre els seus ‘negres’ encara que molt ben pagats!

Són una classe política que només volen fer-se la foto i estan només preocupats per la seva rellevància política i social. Perdó, rectifico, que estan sobretot preocupats per la rellevància de la seva imatge.  És comprensible que es deleixen per sortir a la foto, però es preocupant que això ja s’ha instaurat com un rutina inqüestionable i que aquesta tregui lloc al protagonisme que haurien de tenir els autèntics creadors i creadores, artistes o professionals. I -perquè no dir-ho també?- al protagonisme que correspondria al públic i a la ciutadania, a qui finalment es suposa que van adreçades les activitats que s’organitzen. No anava així la cosa?

Potser no és prou conegut que als països anglosaxons i nòrdics els polítics i polítiques no van mai a presidir les inauguracions i procuren que no es barregi la cultura i la política o l’esport o l’educació. Com en aquests països, més avançats cultural i cívicament que el nostre, no és necessari que vinguin. Ningú els espera i ens ho podríem estalviar.  A més a més, els seus discursos són ben avorrits, llargs i sempre venen a dir més a o menys els mateix: estic molt content-a d’estar aquí, aquest és un acte molt important, vull agrair als organitzadors… Ben bé tots podrien començar per ‘És per a mi un orgull i una satisfacció…’

Sempre ens quedarà Polònia

Amb una mica de sort molt aviat passarem de reservar cadires pels polítics i polítiques a fer ‘reserves’ per aquesta mena de representants. Perquè s’apropa una extinció general en tota regla d’aquestes pràctiques i caldrà mantenir la memòria de com es fa ara per a les pròximes generacions. Serà necessari una mena de Museu del passat com el del programa satíric de televisió ‘Polònia’ on podrem trobar com era la pràctica habitual d’aquest polítics i polítiques quan ho volien presidir tot, presentar tot i seure a totes les cadires reservades. Potser quedarà alguna ‘reserva natural’ on això tingui continuïtat,  però voldrien que siguin poques, petites i ben lluny d’aquí.

Esperem que aquesta situació canvií el més aviat possible. És una qüestió d’ètica, de responsabilitat i també d’educació. Sembla mentida, però com deia Stevenson, ‘la política és potser la única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació’.

A mitjans de l’any passat, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) va identificar la necessitat d’endegar una campanya sobre la cooperació internacional al desenvolupament des dels municipis.

La idea era fer un debat i elaborar un material per a una campanya adreçada a ‘desmuntar tòpics’ i construir un discurs renovat en defensa d’una política pública de cooperació internacional al desenvolupament i de sensiblització social solidaria. Una política que existeix a casa nostra des de la restauració de la democràcia als nostres consistoris ara fa ja tres dècades, però que ha experimentar un decidit impuls més recentment.

Com podem veure cada dia amb els nostres propis ulls, la crisi econòmica ha intensificat els atacs i el qüestionament d’aquesta política per part de grups d’interès que hi veuen una presa fàcil. Amb aquests missatges populistes volen desenvolupar un discurs que pretén segregar i establir diferències entre les persones afectades per la pobresa, alienant i desconeixent les causes que la generen a casa nostra o fora del nostre país. Aquest discurs sensacionalista i interessat va adreçat a contra la visió d’una societat civil internacional i serveix per ocultar els impactes amb els quals la cooperació local, dins les seves possibilitats, ha contribuït a la lluita contra la pobresa, la desigualtats i la justícia social més enllà de cada municipi.

Les raons de la cooperació

Amb la col•laboració d’un centenar de persones, entre les quals tècnics i tècniques municipals, regidors i regidores, i entitats de la societat civil a tot el territori català, s’ha elaborat un diagnòstic dels ‘atacs a la cooperació’ i un seguit de propostes que poden ser compartides de manera general arreu.

Davant les properes eleccions municipals, que aniran seguides d’altres comicis en els pròxims mesos, aquesta és una tasca de tots els partits polítics que vulguin comprometre’s. Però això és més fonamental encara en el cas de la cita electora del món local del proper 24 de maig, perquè serà el moment de posar en valor aquesta política pública com una peça més de les seves propostes de govern, sempre d’acord amb els seus principis i programes. Per això s’ha confeccionat una ‘Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis: Les raons de la cooperació’ que vol ser un més que un document més, vol esdevenir una eina útil per desenvolupar un discurs que defensi la cooperació contra els qüestionaments fonamentats en plantejaments excloents, xenòfobs i desconeixedors dels lligams que el nostre país té i ha de mantenir amb la resta de pobles i persones del món. Per entendre la cooperació la cooperació al desenvolupament com l’instrument polític i social transformador que sempre ha estat.

Encara resten 5 dies per participar en el projecte de mecenatge de la fotògrafa colomenca Núria López Torres Sex and Revolution in Cuba. Aquest  és un projecte fotogràfic  que Núria López ha desenvolupat al llarg dels darrers  3 anys per documentar la comunitat LGTBI d’aquest país en un moment com l’actual d’interessants canvis sòcio-polítics. Amb aquest treball pretén donar visibilitat i veu  a les persones d’aquests col·lectius de Cuba que durant dècades han patit polítiques homòfobes.

El maig de 2008 es va celebrar, per primer cop a la història de la revolució cubana, el Dia contra l’Homofòbia i la Transfòbia. Aquest acte va ser promogut pel Centre Nacional d’Educació Sexual de Cuba (CENESEX) i va ser presidit per Mariela Castro Espí, filla del president Raúl Castro. En els darrers anys la sensibilització social de la societat cubana vers l’homosexualitat ha canviat i ho ha fet de manera positiva. Això s’ha traduït amb una visibilitat i un respecte més gran vers la comunitat LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) de l’illa.

La fotògrafa colomenca Núria López Torres, membre de GEA  PHOTOWORDS, ens presenta el seu treball amb la comunitat homosexual on aborda temes com l’esperança, l’activisme, la quotidianitat, la defensa dels drets humans d’un col·lectiu estigmatitzat i perseguit pel règim cubà per considerar-se desafecte a la revolució. Encara queda molta feina pendent i també hi ha moltes qüestions a resoldre. Entre elles: la marginalitat, la discriminació, la identitat de gènere, la prostitució, la violència de gènere i el VIH.

El llibre, sorgit arran de l’exposició del mateix nom inaugurada el desembre passat, recollirà històries i testimonis en forma de retrat íntim de la realitat, la vida i la quotidianitat de les persones homosexuals a Cuba de diverses condicions a través d’una investigació en profunditat sobre l’impacte real d’aquestes polítiques socials, que alguns veuen només com de màrqueting polític en matèria de Drets Humans. Les imatges i testimonis tracten aspectes com la marginalitat, la violència de gènere, la discriminació, la prostitució, i l’ VIH, entre altres temes. Però també l’activisme i l’esperança a través d’històries, d’emocions, d’humanitat i de molta fotografia.

Ara amb aquest projecte de micro finançament mitjançant Verkami, tothom té la possibilitat de participar i col·laborar per fer realitat aquesta idea.

Per col·laborar i tenir més informació:  http://www.verkami.com/projects/11501-sex-and-revolution-in-cuba-libro

I per conèixer millor a l’autora: www.nurialopeztorres.com

Avui, 24 d’abril, és el dia de la commemoració del centenari del genocidi armeni. Ara fa un segle, l’adveniment de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va implicar l’exposició de l’Imperi otomà a un conflicte de grans proporcions que posava al descobert els seus problemes estructurals. La resposta dels anomenats ‘Joves Turcs’ davant les tensions de la guerra va ser el reforç de la política d’homogeneïtzació interna, fet que derivà el 24 d’abril de 1915 en l’arrest i assassinat d’uns 800 intel·lectuals armenis, en una jornada que es coneix com el Diumenge Vermell. Aquest esdeveniment va constituir l’inici simbòlic del que avui coneixem com el Genocidi Armeni (1915-1916), el qual es va saldar segons alguns autors amb 1,5 milions de morts –el 70 % de la població armènia– i centenars de milers de desplaçats.

Pel poble armeni avui és una data significativa que any rere any serveix per commemorar i recordar uns fets històrics que encara no tenen el reconeixement internacional que es mereix.

Però enguany és una data especialment trista i significativa, no només pel simbolisme del número rodó del centenari sinó perquè s’ha arribat fins aquí sense haver aconseguit la restauració de la memòria històrica i el ple reconeixement de la comunitat de països del món, encara que si que va ser reconegut pel Parlament català en el 2009.  Només fa uns dies vam tenir ocasió de sentir les paraules de condol del Papa Francesc que alhora van generar la protesta del president turc que només reconeix les matances i els fets de guerra, però no el seu caràcter genocida sistemàtic.

Actualment hi ha 5 cops més població armènia fora de les seves fronteres que a l’interior del país. També han arribat, molt darrerament al nostre país i una comunitat important, d’uns 500 membres, hi viu a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet des de fa uns anys. Allà han creat una associació cultural, fan classes, cerimònies religioses, familiars i festives, tot participant a la vida social de la població.

Per això el fotògraf colomenc Andreu Fernàndez ha preparat una molt interessant exposició, ‘Armènia: cent anys després’, on reflexa la vida quotidiana dels armenis catalans i també ens apropa a la desconeguda realitat dels armenis d’Erevan, Nagorno-Karavack i altres llocs del Caucas asiàtic. L’exposició es pot veure fins el 15 de maig al Centre Cívic Riu (C. Lluís Companys nº 9 de Santa Coloma de Gramenet).

Qui se’n recorda dels armenis? Aquesta era la pregunta que feia Hitler als seus generals quan preparava la invasió de Polònia i tot l’est europeu.

Com deia Companys referint-se als catalans, ‘totes les grans o petites causes tenen els seus defensors, però aquesta causa només té com a principals defensors, de moment, als mateixos armenis’.

El diumenge dia 19 d’abril es va presentar públicament a la Rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet la candidatura de SOM Gramenet per a les eleccions locals del pròxim 24 de maig.

L’acte va reunir a  molts colomecs i colomenques durant tot el matí en un ambient festiu, agradable i molt positiu.  Van poder conèixer les línies generals de la proposta de programa, el resum de les 20 propostes clau, el seu codi ètic i també els noms de les candidates i els candidats la llista de SOM Gramenet que té el suport de ‘Gent de Gramenet’, de ‘PODEM/ PODEMOS Gramenet’ i de persones independents.

Amb la presentació a càrrec d’Oriol Corral, van intervenir Anna Pérez per introduir l’acte, Aitor Blanc per parlar sobre el Programa electoral, Paqui Luna que va presentar el codi ètic i Joan Pastor que va parlar sobre el Manifest de suport. Van intervenir també representants de les candidatures germanes de ‘Guanyem Badalona’ i de ‘Sant Adrià en Comú’. La genial intervenció final va ser d’Emiliana Salinas, que justament és qui tanca la llista electoral.

Totes les persones de la candidatura que ara comença a caminar van signar el compromís amb el Codi ètic aprovat recentment.

També es va presentar un manifest obert ‘SOMriu que ja hi SOM’ per recollir la signatura d’adhesió de tots els veïns i veïnes per una democràcia participativa, per una economia solidària, per un ajuntament transparent, per la pobresa zero,per una ciutat habitable, per una sanitat i una educació de qualitat, perquè SOM i SEREM gent activa i compromesa!

Amb la música i la veu de l’extraordinari grup colomenc Pelo Grueso Soul, va acabar la jornada de presentació a migdia fem plegats un vermut de celebració i convivència a l’estil de SOM Gramenet.

La seva nova web és: www.somgramenet.cat

L’any dels indecisos

2015 és l’any de les eleccions i de les decisions perquè en molts pocs mesos seguits tindrem convocatòria de comicis locals, eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions generals. No és un any per indecisions, sinó per prendre partit i comprometre’s amb els canvis que s’estan produint a la política en general i a la nostra societat en particular.

Per començar, és innegable que Catalunya viu ara un dels moments més importants de la seva història: ha de decidir si vol o no constituir-se en estat independent. Més tard o més d’hora, els ciutadans seran convocats a les urnes en referèndum per manifestar lliurament la seva voluntat. I això exigeix un debat públic madur, serà i respectuós entre els partidaris del sí i els del no.

Un debat que permeti als indecisos, que són molts, formar-se una opinió ben informada i obrar en conseqüència.

Per tots aquells i aquelles que consideren que parlar de la independència no te cap sentit, que es tracta d’un projecte sense garanties i que fuig d’afrontar els problemes reals, aquest escrit pretén explicar els motius poderosos per pensar que necessitem l’eina que només ens dóna la independència, que és bona i que val la pena aportar per ella. Perquè aquest any 2015 és any d’eleccions i tots hem d’escollir (municipals, catalanes i generals). Moltes coses canviaran i caldrà decidir en cada moment.

 ’Si algun cop t’han dit que la independència ho resolt tot, t’han mentit. La independència no ho resolt tot’.

Molts pensem que és un gran oportunitat per solucionar moltes coses, però ben segur que  no té propietats màgiques. La independència no és més que un instrument, una eina, i les eines es poden utilitzar bé o malament. No hi ha garanties que Catalunya sigui capaç d’usar bé aquesta eina i en tregui el màxim profit. Així que qui hagi començat la lectura esperant un catàleg de garanties de millora signat davant notari, és millor que no continuï.

Carta a un indecís, o no

La independència mai va ser, majoritàriament, el pla A del catalanisme, però ara ha esdevingut el projecte, l’únic projecte possible, que pot permetre desenvolupar les seves potencialitats econòmiques, lingüístiques i culturals, i assegurar el màxim benestar possible. Al món on vivim és necessari tenir política fiscal pròpia, connexió ferroviària de mercaderies i viatges amb Europa, gestió de l’aeroport del Prat, AVE, corredor mediterrani, competències a la xarxa de rodalies, justícia, etc. Una reforma federal, com es plantejava al passat, és molt difícil per no dir impossible.

La hipercentralització va contra tot aquest procés i ens deixa molt poc marge de maniobra. Per això reivindiquem la possibilitat de responsabilitzar-nos del nostre futur, per la via democràtica. Per que es tracta d’una ‘revolució democràtica’, potser inèdita a Europa, on s’està confrontant la voluntat i la força de la gent contra l’immobilisme de l’establisment constitucional.

Ara són els ciutadans els que recuperen el protagonisme perdut a la transició per posar en marxa una nova oportunitat de fer les coses millor. Es tracta d’una situació absolutament nova on la independència és sinònim d’oportunitat històrica. És innegable que representa una ruptura democràtica amb l’antic estat i l’apertura d’un procés constituent del nou estat català. Per això és molt important participar activament en la construcció d’aquest nou país.

Imaginar el futur és el motor de la història

El conflicte no es contra Espanya, ni contra els espanyols. Hi ha molt vots pel sí entre la gent que diu sentir-se catalana i espanyola. De fet, són els partits que estan en contra de la independència els que parlen sense parar de fractura social i classifiquen als catalans segons el seu origen.

És en definitiva, un conflicte i un desacord polític amb un estat que juga sistemàticament contra els interessos de la societat catalana, a la que no reconeix com a subjecte polític, que no la deixa votar i que nega infraestructures…

Aquest procés cap a la independència, que té caràcter participatiu, integrador i multitudinari, també compta amb el suport de l’associació ‘Súmate’ que diu ‘em sento espanyol, però vull la independència’. Això és una mostra més de que volem que sigui un projecte compartit, no excloent, un model de convivència. Bombardejar constantment amb advertiments o amenaces de sortida de la Unió Europea o de l’euro no és la millor manera de vendre una Espanya atractiva pels catalans. És l’etern argument del la por que no podrà impedir que Catalunya passi a ser ‘un afer europeu’ i, ben segur, no serà castigada ni exclosa.

La ciutadania és tenir en compte als altres.

Ningú sap com serà realment el procés ni quines seran les seves passes. Només podem avançar que volem que siguin pacifiques i democràtiques.

Disculpa si el text és una mica llarg perquè en realitat no calia explicar-te tot això perquè tu ets català i saps bé com és el teu país.

El llibre

Aquest escrit està gairebé literalment basat en el llibre del mateix nom d’Eduard Voltas, periodista i editor barceloní, que és partidari del sí a la independència, com jo, i que fa una mena de carta oberta que s’adreça ‘obertament’ a tots els que dubten. ‘Carta a un indecís’ és un text breu, directe i honest, escrit amb passió però ple de raons i arguments. Un llibre que es pot trobar en castellà i en català (perquè indecisos catalanoparlants, ‘haberlos, hay-los’) i que convida a imaginar, i a construir, un futur millor per a tots.

Aquest llibre no és la ‘Carta a un jove poeta’ de Rilke, però també pretén provocar la reflexió interna, el pensament i el propi camí personal en aquest laberint polític d’Ariadna que alguns anomenen ‘el Procés’, res que veure tampoc amb Kafka, esperem…

El conjunt de llibres que parlen d’aquest tema supera ja llargament el centenar. Aquesta propera diada de Sant Jordi s’afegiran de nous, però aquest és imprescindible sobretot ara que estem al bell mig de l’Any dels indecisos.

Deia el recentment desaparegut i molt estimat escriptor Eduado Galeano que nosaltres ‘som el que fem’ no  el que diem, però que sobretot ‘som el que fem  per canviar el que som’. És a dir, afegeixo jo, ‘per millorar el que som’. Aquest ‘som’ és una forma verbal col·lectiva que es refereix a tots, i a totes, al conjunt de nosaltres… Per això,  la nova candidatura colomenca SOM Gramenet s’escriu amb lletres majúscules seguida del nom originari de la ciutat.

Tots som Gramenet

‘Tots i totes som Gramenet’ perquè aquesta és una proposta impulsada, de cara a les pròximes eleccions municipals del  24 de maig, per Gent de Gramenet, per PODEM/PODEMOS Gramenet i per independents, malgrat totes les dificultats que comporta el treball  en coordinació i acordat.  Però sobretot podríem assegurar que és de tothom  perquè  s’adreça decididament al conjunt de la ciutadania de forma directa, oberta i participativa.

Així va quedar clar a la roda de premsa que van fer els seus portaveus el passat dia 17 d’abril al local del centre cultural Aramateix on van presentar el seu Programa  electoral amb 334 propostes elaborades al llarg de més de dos mesos més debat, assemblees,  reunions i de trobades amb col·lectius i persones dels diversos àmbits de la gestió i la política local. El programa sencer i un document de resum de les 20 propostes claus més destacades es poden consultar a la web que tot just estrenen també ara.

A més, també van exposar els 10 principis del Codi ètic a que es comprometen tots els candidats i candidates que han signat una carta de compromís com a representants de l’Assemblea de SOM Gramenet.

‘Som el que fem per canviar el que som’

Després d’un procés  de primàries participatiu inèdit i pioner a Santa Coloma de Gramenet, obert a tota la ciutadania, ara presenten una llista electoral el diumenge 19 d’abril a la Rambla de Sant Sebastià. Es tracta d’un equip molt ampli amb el bagatge de Gent de Gramenet, que ha tingut 2 regidors durant l’actual legislatura, les idees fresques i la força de PODEM/PODEMOS i l’experiència de tots els col·laboradors independents. I de l’entusiasme positiu de tots i totes que hi som en aquest projecte!

A l’acte de presentació del  diumenge comptaran amb les intervencions de suport de representants de les candidatures Guanyem Badalona i de Sant Adrià en Comú, que són propostes polítiques alternatives similars de la comarca del Barcelonès com les que també s’estan desenvolupant a les principals ciutats arreu de Catalunya.

Més informació:

Web: www.somgramenet.cat

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Ja hem passat el primer trimestre del 2015 i ara és el moment de confeccionar i preparar les memòries de l’any anterior. Moltes empreses, institucions, associacions o ONGs estan en aquests moments recopilant la informació de la seva activitat, les tasques realitzades, les fites assolides… Per això ara és un bon moment per mirar una mica enrere, només una mica, i tractar de descobrir quins són els esdeveniments que valorem i els que ens han marcat. I també de preguntar-se: quines són les notícies passades que realment seran significatives i que significaran un canvi, una transformació una millora general. En definitiva: Quina és la millor noticia de l’any passat? I encara diria més: Quina és la noticia més positiva del 2014?

Noticies positives

L’escriptor, cineasta i tarotista xilè Alejandro Jodorowsky diu que és important l’exercici de cercar tots els dies al diari una noticia positiva: És difícil trobar-la. Però, entre els negres esdeveniments, sempre, de manera gairebé imperceptible, hi ha una: S’ha descobert una nova espècie d’ocells, que es pot trobar vida als estels, que un nen va caure d’un cinquè pis sense fer-se mal, que la filla d’un president va intentar suïcidar-se a l’oceà i va ser salvada per un obrer de qui es va enamorar i es van casar, que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d’un helicòpter, el palau de la Moneda, on va ser eliminat el president Allende… Jodorowsky recomana, com exercici de sanació, buscar una noticia positiva diàriament durant quaranta dies. Això ens obliga a descobrir a la premsa, la ràdio o la televisió els fets positius, allò que assenyala esperances de millora per a l’esser humà. Han de ser noticies a escala planetària, coses que poden ser petites, però que resulten beneficioses i porten consciència al món.

Per a molts la noticia més ‘importants’ serà la V baixa del darrer onze de setembre, per altres el referèndum d’Escòcia, l’abdicació del rei, la descoberta de l’afer dels Pujol, la crisi de l’Ebola, l’Estat Islàmic, la corrupció generalitzada, la guerra de Crimea o la consulta del 9-N. Ben segur que és molt difícil arribar a un punt d’acord. Però per a mi, hi ha una que destaca molt i molt per sobre de totes per la seva singularitat i també per la seva grandesa, humanitat i bellesa: L’Estela de Carlotto, la presidenta de ‘Las Abuelas de la plaza de Mayo’ ha recuperat el seu net desaparegut durant la dictadura argentina.

La millor noticia del 2014

La història de la recuperació d’aquest nét, que va néixer en captiveri després de ser raptat per funcionaris i militars, és gairebé bíblica i va agafar per sorpresa a tots, perquè l’Estela ja feia anys que el buscava i també ja feia molt que havia perdut l’esperança de retrobar-lo.

De Carlotto treballava de mestra quan, el 1977, les forces armades van segrestar i torturar el seu espòs Guido, que va ser alliberat previ pagament d’uns 30.000 dòlars de l’època. També va ser segrestada la seva filla Laura embarassada i va ser mantinguda amb vida a un centre clandestí de detenció fins el naixement del nadó que va desaparèixer. El pare també va ser assassinat. Va ser llavors, quan aquesta àvia- coratge va començar a buscar i exigir l’aparició del seu nét i dels altres infants segrestats- desapareguts per les forces militars durant la dictadura. Amb aquesta preocupació va ser una de les fundadores i presidenta històrica de l’associació de drets humans que té com a finalitat localitzar i restituir les seves famílies legitimes tots els infants desapareguts i prevenir la comissió d’aquests crims contra la humanitat i la seva reparació.

Ens resulta força difícil, davant d’aquest drama, poder imaginar una  experiència esgarrifosa com aquesta, com diu ella: No hi ha ensenyaments ni llibres que expliquin com s’ha e buscar a un desaparegut. Per això la notícia del retrobament del nét i l’àvia és com un esclat commovedor d’alegria, ple de sentiments d’optimisme i satisfacció personal i col·lectiva, més enllà dels orígens o les ideologies.

Ignacio Guido Montoya de Carlotto

El nen va ser criat com Ignacio Hurban per una família del centre de la província de Buenos Aires. Fins als 36 anys, tota una vida, just el dia del seu aniversari, no va tenir la confirmació de que era adoptat. Immediatament va començar a buscar els seu origen que el va portar directament a l’associació de ‘Las Abuelas de la Plaza de Mayo’ i a tenir, com diu ell, ‘dues àvies amoroses, atentes i divines’, després de no tenir-ne cap durant la seva infància. El seu nom també l’ha canviat, encara que parcialment, perquè continua dient-se Ignacio, però s’ha afegit també el nom de Guido, que era el del seu avi i de l’oncle, i perquè era el que la seva mare Laura havia demanat, abans de ser assassinada. També té ara els cognoms del pare i de la mare biològica.

Hi ha més d’un centenar de retrobaments similars, però no em negareu que aquest és gairebé com un conte amb final feliç. És una història impressionant, la que més m’ha emocionat i sacsejat d’arreu i de l’any que van passar. Potser és per haver conegut personalment a l’Estela, però crec no només per això. Vaig sentir un calfred i vaig notar que se’m dibuixava un somriure imaginari a la cara, però també internament, al cor, com diuen les mestres de txi-cum…

Espero que a vosaltres també us hagi emocionat.

Un cop al mes, des de fa ja uns 15 anys, un grup de treballadors de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet (ei!, només una quinzena del total de més de 700 de plantilla!) es reuneix a l’hora de l’esmorzar pel gust de celebrar plegats una trobada ‘interdepartamental’ a l’entorn d’una taula.

El lloc és un establiment amb solera actualment amenaçat parcialment per una reforma urbanística, el Bar Pujades, a l’avinguda de Francesc Macià de la ciutat que en període republicà s’anomenava ‘Gramenet del Besòs’. Una població que va patir l’afusellament per part de les autoritats franquistes del seu alcalde d’aleshores, el pagès Celestí Boada (ERC), entre altres ciutadans republicans també represaliats.

Esqueixada de bacallà, galtes de porc i altres esmorzars dels anomenats de forquilla i ganivet… Àpats energètics com ells sols per estrenar bé el dia. Que no es perdi el sentiment republicà, però sobretot que no es perdin els bons costums gastronòmics!

Són plats tradicionals gens escarransits, com deia Josep Pla, però qui vulgui també  pot demanar un clàssic cafè amb llet amb crusan o mig entrepà, que ben segur que és més propi dels oficinistes i funcionaris de tota la vida. Cal afegir que el mig entrepà d’aquest bar equival a entrepà i mig, o a dos, d’un dels que actualment es poden trobar al centre turístic de Barcelona

Pels valors republicans al segle XXI

Sovint es parla, tot entaulats, de l’actualitat, de les novetats locals o sobre les qüestions domèstiques i particulars més senzilles. I no es parlava gaire de república, ni de monarquia… Ara ja parlem dels canvis polítics, d’alternativa, de ‘Podem’, d’independència i de república catalana! Perquè no es tracta en absolut d’una trobada ni d’un acte de nostàlgia, ni de commemoració històrica, sinó de la reivindicació i la recuperació dels valors republicans.

En aquests moments de greu crisi socioeconòmica i, sobretot, de crisi de valors, farcida de casos continuats de corrupció, estafes i abusos, tots plegats considerem que és urgent reclamar els autèntics valors universals propis del republicanisme: llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. I en això estem totalment d’acord!

Volem la construcció un sistema millor, efectivament republicà, perquè tenim els recursos, la voluntat i perquè ho volem fer de forma democràtica i entre tots.

Potser no podrem comptar amb aquells que se’n diuen republicans però voten a favor de la monarquia, però igualment serem majoria sense ells.

Un cop més, les pròximes eleccions locals del 24 de maig, com les municipals de l’any 1931, poden ser la millor contribució que tenim al nostre abast, molt aviat, per començar a canviar les coses.

El passat cap de setmana, del 10 al 12 d’abril, es va commemorar a Buchenwald , a prop de Weimar a Alemanya, el 70 aniversari de l’alliberament d’aquest camp de concentració nazi de la Segona Guerra Mundial. Una delegació de l’Amical de Mauthausen i un grup de joves estudiants catalans van visitar el memorial dels camps de Buchenwald, el de Dora-Mittelbau (on en els seus túnels es fabricava coets i missils de ‘destrucció massiva’) i l’antiga fabrica de forns crematoris Topf&Söhne a la veina ciutat d’Erfut. També van participar a les cerimònies de l’aniversari a l’Appelplatz i a l’acte d’inauguració de la pedra en memòria dels deportats espanyols i catalans al Block 45.
Es tracta d’un projecte educatiu, solidari i de memòria on ben segur haurien de participar també molts polítics, de diversos dels grans partits, que recurrentment utilitzen els termes ‘nazi’ i ‘nazisme’ amb foscos interessos polítics i amb total impunitat.
Buchenwald va ser un dels camps de concentració més grans i més antics en territori alemany. Va estar funcionant des del juliol de 1937 a l’abril de 1945 i les seves víctimes es calculen en unes 56.000 de les que unes 11.000 eren jueus. No era un camp d’extermini industrialitzat amb càmeres de gas com els d’Àustria o Polònia, però molts presoners van morir assassinats o a causa dels durs treballs i les inhumanes condicions de vida que patien.

És un enorme contrasentit que justament la ciutat on està el bosc de Buchenwald, Weimar, fos fins llavors una rica capital cultural on van viure Goethe, Schiller, es va aprovar la ‘República de Weimar’ i es va desenvolupar el moviment artístic Bauhaus. Després, tristament, també seria la capital on es van crear les joventuts hitlerianes i una de les ‘preferides’ del règim.
Entre els seus presoners més coneguts destaquen Jorge Semprún, que va ser ministre de Cultura (que dirà quan senti parlar algun polític socialista?) i autor de la història autobiogràfica ‘El largo viaje’ sobre el seu pas per Buchenwald, o l’ Stephan Hessel, diplomàtic francès que va ser el darrer signatari viu de la Declaració dels Drets Humans i autor del famós best seller ‘Indigneu-vos’. També podríem parlar d’altres supervivents menys coneguts, però ben reconeguts i estimats, com l’andalús José Maria Villegas o el català Edmon Gimeno, per anomenar només alguns dels protagonistes que van fer una tasca important de difusió entre els joves i estudiants.
Hessel afirmava que els drets humans es van establir per alliberar la humanitat de la por. Per això deia que sii els éssers humans no podem exercir els nostres drets, podem veure’ns compel•lits a la rebel•lió. A aquesta rebel•lió que ell mateix ens convoca pacíficament en el seu llibre: Indigneu-vos! Poc després escrivia una segona part amb el títol de Comprometeu-vos! En aquest llibres, que han interessat i mobilitzat a gent de tot el món, ens diu que la indignació ha d’anar seguida i lligada amb el compromís i amb l’acció.
En les seves paraules: El nostre món està en crisi. I només en sortirà amb la determinació, el compromís i el coratge dels qui proclamin alt i fort els valors de la democràcia i el respecte indispensable dels drets humans. No permetem que les oligarquies econòmiques i financeres controlin, per treure’n profit, les legítimes aspiracions dels pobles.
Mentrestant, ministres, presidents, diputats, alcaldes i portaveus de tota mena s’entesten en barrejar ETA, nazis i, ara també, ‘gihadistes’ només per interessos polítics espuris. Potser ja està molt vist comparar qualsevol opció contraria o dissident amb el nazisme i la renovació consisteix en atiar la por del terrorisme fonamentalista. Sembla que per a ells, i per a elles, tot s’hi val!
Per saber més: www.amical-mauthausen.org info@amical-mauthausen.org

Per definició, tota la històra,  totes les històries són inacabades. Per ser més precisos hauríem de dir: Sàhara, ‘una història de descolonització  inacabada’  o bé podríem parlar també d’una història de construcció nacional inacabada. Però  no és una història inconclusa, sinó que es tracta més aviat d’una història que no acaba d’arribar enlloc. Millor dit: una història sense fer, sense arribar a una conclusió.

Aquesta era la idea central de la xerrada, fa uns dies, de l’amic Fermí Ballvé, de la Lliga dels Drets dels Pobles, sobre la història inacabada del poble sahrauí. Ja queda lluny la marxa verda, la fugida de refugiats a Tindouf, els acords tripartits, la guerra d’alliberament, els acords tripartits, la proposta de celebració del referèndum, la discussió  per a l’elaboració del cens, el  bloqueig del Marroc, la proposta d’autonomia, els successius enviats especials, la intifada sahrauí als territoris ocupats…

Des de la resolució 1514 de les Nacions Unides, de 1960, sobre el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, podríem dir que és, fins el moment, el conflicte internacional que més resolucions i més debat ha  generat. Sobretot perquè periòdicament s’aprova la renovació del mandat de la MINURSO, la ‘Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental’. Ara està previst, com en els darrers anys, que es torni a presentar un nou informe el pròxim dia 30 d’abril per a la prorroga d’aquesta missió. Això és, des de fa ja massa temps, gairebé una formalitat previsible.

El drama, a més de d’immobilisme que s’institucionalitza, rau en que malgrat les peticions i plantejaments, no s’ha aconseguit que aquesta missió s’encarregui també de la protecció dels drets humans, especialment a la zona ocupada de l’antic Sàhara espanyol.

Catalunya-Sàhara

També és un conflicte que ha mobilitzat molt suport social al nostre país especialment cap  als refugiats sahrauís dels campaments establerts al sud d’Algèria des de fa més de 30 anys. Aquesta col·laboració des de Catalunya s’ha concretat a través d’agermanaments, projectes de cooperació, el programa d’acollida d’infants sahrauís a l’estiu ‘vacances en pau’, caravanes solidàries, actes, campanyes i manifestos…

Recentment la situació dels  sahrauís al territoris ocupats controlats pel govern marroquí ha obert, o reforçat, una nova línia de treball en la cooperació i la defensa dels drets humans de la població sahrauí, que fins ara no s’havia considerat prioritària.

El nou escenari actual planteja noves situacions que condicionen la supervivència de la  solidaritat amb el poble sahrauí i la seva mateixa existència com a poble: la pèrdua d’espai a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, l’amenaça del terrorisme com a gran enemic de la desestabilització de tota la zona, l’efecte negatiu dels segrestos de cooperants i els interessos econòmics internacionals en la nova geoestratègia de la regió que poden deixar en paper mullat l’enorme paperassa generada per les Nacions Unides.

Els nous reptes són enormes per aquest poble mil·lenari. Potser són reptes nous i difícils, però esperem que no més dels que van trobar en el passat.

‘Alegoria del Bon Govern’ és el titol de la pintura mural de l’italià Ambrogio Lorenzetti que encara es conserva a la Sala de la Pau del Palau Comunal de Siena. Realment és molt antiga, una magnífica pintura gotica del ‘trescento’, realitzada al voltant de l’any 1340, però molt avançada enl les formes i les idees que expressa. Per això, i perquè no és una obra de caràcter religiòs, sinó profà i en un espai cívic com és el de la sala on es reunia el govern municipal, es considera pràcticament pre-renacentitsta. Forma part d’una composició unida, com no, a una altra segona interpretació: la del Mal Govern.

Les pintures mostren les idees del bé comú per sobre dels interesòs privats, en la del Bon Govern, i els estralls de la corrupció i el despotisme, a l’altra, seguint els conceptes clàssics de la filosofia grega que en aquell moment s’havien recuperat juntament amb les idees similars de Tomàs d’Aquino.

Els frescos ens presenten el Bé, el Mal, la Justícia, la Veritat i també, podríem dir, perquè no, la Bellesa. Es veuen diversos personatges amb multiples detalls i situacions: consellers, malfactors, vilatans…

Tot el mural és una gran metafora ideològica i política, com un manifest molt de l’èpòca i alhora molt, massa, actual. No creieu? Ambrogio, com el seu germà Vasari, també pintor, eren artistes, ciutadanas i filosofs: uns autèntics reinaxentistes avançats a la seva època. Molts segles desprès, encara ens preguntem: què és el Bon i el Mal Govern?, com els podríem pintar en aquesta época d’inicis del segle XXI?

Ara diuen ‘governança’

Él bon govern és la bona gestió? Són les bones intencions? Els programes electorals immaculats i meravellosos? El bon treball de mercat que connecta millor amb les masses d’electors? Són els líders més carismàtics ? Els més resistents ? Es tracta de treballar pel benestar, la pau, la concordia ? Vol dir equitat, igualtat, seguretat o llibertat? O tot plegat? O en diferents graus? O segons prioritats? Vol dir tenir més vots, més majoria, més força i exercir més autoritat?

Ara tenim un nou concepte, que de moment no surt a cap diccionari (no cal que el busqueu!) però que s’aproximaria al que cercaven els homes que van encarregar les pintures als germans Lorenzetti: ‘la Governança’. No és fàcil descriure’l, però bàsicament ens parla de les estructures de relacions que s’estableixen per a la presa de decisions en els afers col•lectius.

La ‘governança’ inclou el sistema de regles formals i informals que regeixen les relacions entre els actors socials en relació als poders públics, agents socials i econòmics. És un terme, de la ciència política de la globalització, relacionat també amb el de ‘governabilitat’, que es referix al ‘bon govern’, la transparència, la qualitat democràtica, la gestió pública o la bona administració. Semblen definicions de tertúlia de politòlegs! Jo m’estimo més les pintures dels Lorenzetti…

Codi ètic

A la política democràtica, quan parlem d’ètica, El problema no són només els fins, sinó també els mitjans: com s’hi vol arribar. De sobras sabem que tothom diu que vol ‘el bé comú’, però: com ho volen aconseguir? Per això un dels mitjans esencials és la defininció, l’acord i l’acompliment d’un bon codi ètic que reguli i comprometi als responsables dels afers públics.

Per a les pròximes eleccions municipals, la nova candidatura SOM Gramenet, impulsada per Gent de Gramenet, Podem-Podemos Gramenet i independents, ha subscrit un codi ètic inèdit i pioner pel qual el seu Grup Municipal estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet, que és l’òrgan executiu de la seva Assemblea, oberta a la participació dels simpatitzants i ciutadania en general.

Els regidors i regidores d’aquesta candidatura seran només portaveus de la seva Assemblea i estaran subjectes a la limitació de sou que marca l’organització: màxim de 3 cops el salari mínim o, en cas d’estar a l’oposició, només els cobraments en concept de dietes d’assistència als Plens i a les comissions informatives, sense altres beneficis habituals pels regidors.

Entre altres condicions, els seus càrrecs electes només poden tenir un sou i han de fer declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo. També estaran sotmesos a la limitació del periode d’exercici del càrrec (rotatori) i estan obligats a conèixer i fer complir el seu programa.

Com diu el professor i filosof Josep Maria Terricabras (que també ara es dedica a la política com a europarlamentari): Hi ha qui sosté que el poble té els governants que es mereix. No ho he cregut mai. El poble té els governants que té i poques vegades té sort. No el podem sancionar, ni el podem aturar. Però el podem expressar el nostre menyspreu moral.

I potser podem fer molt més: treballar el que puguem per fer realitat ‘la ciutat del bon govern’, com ja feien els habitants de Siena fa tants segles.

Per escollir la llista de persones que formaran part de la candidatura de SOM GRAMENET per a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, la nova candidatura SOM GRAMENET ha convocat un procés participatiu obert a tota la ciutadania de Santa Coloma  de Gramenet a partir dels setze anys.

Del  26 al 28 de març es trobarà al local del Centre de Cultura Popular Aramateix  (C. Montserrat 3-5, baixos) l’urna i la llista amb les fotografies i la informació de  totes les persones que han decidit presentar-se a la candidatura impulsada per Gent de Gramenet (que actualment té 2 regidors a l’ajuntament) conjuntament amb, PODEMOS/ PODEM Gramenet i amb persones independents. Aquest procés s’ha dissenyat per tal d’evitar qualsevol incidència i afavorir el màxim ressò de la convocatòria.

El dijous dia 26 i el divendres dia 27 es podrà votar de 18 a 22 h el dissabte dia 28 de 12 a 14 h i de 18 a 22 h.

Són un grup de d’homes i dones compromesos, ben preparats, il·lusionats, actius i actives en els moviments socials i responsables amb el codi ètic de la candidatura. Combinen joventut i experiència per a exercir la funció de càrrec electes a l’Ajuntament com a portaveus de l’assemblea de Som Gramenet. Però també volen comptar amb la implicació i decisió de la ciutadania compromesa en aquestes primàries que volem que siguin obertes i transparents.

Posteriorment, es convocarà una assemblea per presentar els candidats i les candidates escollits, les línies estratègiques del programa electoral participatiu i de la campanya de SOM GRAMENET per a la nostra ciutat. Tothom hi podrà assistir.

Com diuen a la convocatòria, el seu lema és ‘Per una candidatura municipal rupturista! Ara és l’hora de començar a canviar les coses i de començar pel que tenim més a prop: el nostre barri i la nostra ciutat!

Codi ètic

 Els/les candidats/es han d’haver signat el Codi Ètic pel qual es regeix SOM Gramenet que planteja que el Grup Municipal de SOM Gramenet estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet que és l’òrgan executiu de l’Assemblea.

Els regidors i regidores seran  portaveus de l’Assemblea de SOM Gramenet i estan subjectes a la limitació de sou que marca l’organització i que és la següent: En cas d’estar al govern, el sou dels regidors/es serà 3 vegades el salari mínim interprofessional. En cas d’estar a l’oposició, es cobrarà en concepte de dietes per assistència als Plens i a les comissions informatives.

Els càrrecs electes de SOM Gramenet només poden tenir un sou, han de fer  declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo.

També estaran sotmesos a la limitació del període d’exercici del càrrec (rotativitat) consistent en el següent: En cas d’estar al govern, exerciran de regidors/es per un període màxim de 4 anys (una única legislatura). En cas d’estar a l’oposició exerciran les seves responsabilitat durant un període màxim de 2 anys. Els càrrecs electes de SOM Gramenet estan obligats a conèixer i fer complir el Programa de SOM Gramenet.

 Més informació:

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Web: somgramenet.wordpress.com

A Catalunya en aquests moments hi ha unes 40 sindicatures locals de ciutats i pobles que han assumit aquest compromís de defensa dels drets i que estan al servei de més de la meitat de la població catalana. Són els anomenats ‘defensors i defensores de la ciutadania’, els ‘ombudsmans locals’, que ja tenen uns 25 anys de funcionament i experiència.
Els síndics, síndiques, defensors i defensores locals vetllen perquè la ciutadania pugui gaudir d’una ‘bona administració local’. El seu objectiu esencial és la defensa dels drets de la ciutadania en l’ambit la ciutat i per tant és funció seva la supervisió de l’administració municipal, examinar i resoldre queixes, actuar d’ofici i fer de mediadors, prèvi acord de les parts, o bé proposar fòrmules de conciliació entre l’admnistració i els ciutadans.
Contra el ‘silenci administratiu’
Escoltem, informem, assessorem, són els seus lemes. Pròximitat, participació, objectiviat i transparència, són les paraules claus de la seva actuació. És una aposta pel que ara és diu ‘bona governança’. Per això, bona part del seu àmbit de treball es centra en qüestions com la mobilitat, la disciplina urbanistica, els impostos, la recaptació, el medi ambient, la seguretat ciutadana i, sobretot darrerament, els serveis socials.
Ara que falta només uns dos mesos per a les properes eleccions municipals previstes pel 24 de maig, aquesta figura tornarà a posar-se d’actualitat a sobre de la taula dels que elaboren i debaten els programes electorals. I probablement aquesta institució creixerà i es desenvoluparà al nostre país després dels comicis, en un nou impuls com ho va fer també la dècada passada.
El meu col•lega Joan Antoni Martínez Prat, conjuntament amb Frederic Prieto, fa poc van presentar el llibre ‘Síndic Municipal de Greuges, una proposta catalana en la defensa dels drets humans’ (Editorial Mediterrània, 2014) Joan Antoni Martínez, que té una llarga experiència com adjunt del Defensor del Ciutadà de Santa Coloma de Gramenet i també en la creació del Fòrum de Síndics de Catalunya, que s’ha constituit en una autèntica i valuosa xarxa de coordinació, informació, suport, intercanvi i assessorament entre les sindicatures, ens presenta en aquesta obra els trets bàsica d’aquesta institució municipal, però també les diverses dimensions de la defensa dels drets de ciutadania i dels drets humans en l’àmbit local.
Els síndics pretenen anar més enllà en la seva actuació com ho demostra el seu compromís col•lectiu per fer un seguiment de les retallades en les polítiques socials i per proposar la racionalització, l’optimització de recursos i la seva redistribució equitativa.
Qui defensa als defensors?
En temps de retallades pressupostàries ‘econòmiques’ i de retallades en drets ‘polítiques’, l’amenaça cap a un servei voluntàri com el dels síndics o defensors és patent i ha estat efectiva en casos ben representatius com és el cas del Defensor del Ciudadano de la Rioja, el de Castella La Manxa o d’algunes ciutats governades pel Partit Popular, com Jérez.
L’argument públic principal, a part de l’econòmic, és la proposta del govern espanyol d’estalviar duplicitats i centralitzar els síndics en el ‘Defensor del Pueblo’ amb seu a Madrid, dins del paquet de mesures de reforma de l’adminsitració pública. Són mals temps polítics per la defensa dels drets i de la ciutadania, per això cal més que mai una clara voluntat política per defensar decididament el manteniment i la consolidació d’aquesta institució, molt ben valorada on està funcionant i presentant els informes o memòries de gestió any rere any.
Joan Antoni Martínez, Frederic Prieto, els mateixos síndics i els seus col•laboradors ens manifesten en aquest llibre els reptes i dificultats de la seva tasca diària per avançar en la consolidació d’aquesta institució, sovint contracorrent, que a hores d’ara i en paraules dels autors ‘és una realitat fonamental en la defensa i aplicació dels Drets Humans i una aportació especificament catalana al desenvolupament d’un municipalisme realment democràtic’.
Web del Fòrum de Síndics: www.forumsd.cat

Al principi del ja clàssic llibre ‘Conversación en la Catedral’ (1969) de l’escriptor nobel hispano-peruà’ Mario Vargas Llosa, el protagonista fa una pregunta essencial que continua reiteradament al llarg de l’obra: ¿Cuando se jodió el Perú?. Aquesta és una qüestió clau que ha esdevingut tota una metafora sobre el perquè de la desintegració social i moral, més enllà de la novel·la i també més enllà d’aquest país andí. Era una pregunta del desconcert, la incomprensió i el pessimisme sobre la deprimida societat peruana d’aleshores.

Després de més de 20 anys, he tornat a  Lima i m’he trobat una societat radicalment canviada: molt més avançada, moderna i desenvolupada que  la que recordo personalment de finals dels anys 80. Una transformació  que no només és econòmica, sinó també social, cultural  i humana. Sí,  crec que he pogut copsat també  un gran canvi en el seu paisatge humà, no només en el parc automobilistic, els transports, les carreteres i les novissimes urbanitzacions. I estic positivament impressionat, encara que he tornat amb noves preguntes.

L’anomenat ‘miracle peruà’ va ser explosiu durant la passada dècada gràcies a un creixement promig de 6,4 % que l’ha portat gairebé superar a Xile, el seu veí incomode, sempre en contrast, competència i comparació. Això l’ha dut al cinquè lloc de sudamerica, darrera de  Brasil, Argentina, Colombia i Veneçuela. Cal tenir en compte que el 2005 el PIB per càpita peruà era el mateix que en 1975. Es a dir, 30 anys d’alletargament que s’han revertit en menys de 10. El seu procés de creixement ha començat més tard que altres paísos de l’àrea, pero ho ha fet ràpid i amb potència.
Enrera ha quedat l’epoca de plom del terrorisme i les devaluacions per donar pas a un procés de creixement continuat sustentat sobretot en els ingressos de l’exportació de matèries primeres (sobretot minerals). Aquestes exportacions són demandades per les economies mundial en expansió que provoquen també processos interns d’inversió, alhora que millores d’infraestructures, comunicacions i reformes burocràtiques i de gestió.
En aquests moments sembla que aquest boom, tan depenent de l’exportació de materies primeres, està entrant en una nova fase de creixement més moderat i d’estabilització a causa de multiples factors interns i  externs.
Alguns analistes parlen d’una frenada transitoria i d’altres de la fi del miracle. Però no es pot negar el dinamisme econòmic exportador, comercial i de turisme i les seves possibilitats per superar les dificultats. La pregunta d’ara és sobre la sostenibilitat d’aquest model i  sobre la seva capacitat de redristibució o d’agreuejant de les desigualtats socials arreu del país.

El cas de Villa el Salvador
Prop de la capital, a l’àrea metropolitana, es troben ciutats sorgides fa uns 30 anys de l’arribada massiva de veïns de l’interior del país, anomenades ‘pobles joves’. Una de les més conegudes és Villa el Salvador, amb més de mig mil·lió  d’habitants, perquè va  obtenir el premi  Principe de Asturias a la Concordia, un premi per la pau de les Nacions Unides i d’altres guardons intenacionals pel seu projecte participatiu de desenvolupament integral. La seva població ara també ha canviat, com la resta del país, però no tant. Les desigualtats perviuen i fins i tot ho té més dificil per competir en aquesta cursa accelerada de creixement.
Malgrat això podríem dir que continua essent, com abans, tot un exemple paradigmàtic de desenvolupament: Per una part, l’equip municipal treballa per posar fi als seus problemes de comunicació i mobilitat o per la consolidació del seu parc industrial, i d’altra banda, els moviments socials malden per mantenir el seu llegat històric veïnal, l’esperit de superació i la tasca de lluita contra l’exclussió i pels drets de tothom, en aquesta nova i inèdita étapa que tots plegats experimenten.

El Perú té una població jove i la seguirá tenint durant molts anys, de les més joves del planeta, que amb reformes claus, organització i formació,  podrien assegurar un futur definitivament positiu i optimista compartit amb joves professionals arribats d’Europa, també amb força catalans, i amb immigrants retornats en recerca de noves oportunitats al seu país.

Potser encara no s’ha redreçat el Perú. I potser en aquests moments tenim noves i realistes preguntes.
Però sobretot, esperem que la pregunta no sigui mai més: ¿Cuando se jodió el Perú?. No podràs fer una nova novel·la, llàstima Llosa!