Demanar perdó a la cara
Ho sento, m’he equivocat, no ho tornaré a fer… Aquesta és una frase ben estranya i inusual per que rarament la escoltem en boca de ningú i per que sabem que és força difícil de pronunciar, com difícil ens resulta imitar l’accent genuí anglès o com difícil trobar sentit a les frases de la llengua xinesa o diferenciar les consonants de l‘àrab.
Però no és un problema lingüístic en absolut, si no més aviat una qüestió psicològica i també cultural. Estem molt poc acostumats a sentir ningú demanant disculpes o reconeixent errors grans o petits. El més habitual és la reacció contraria: reafirmar-se o negar, per massa evident que sigui la situació del descobriment de la mentida o l’equivocació.
És per això que l’inèdita frase de l’encapçalament es va fer famosa quan la va dir l’anterior cap d’estat espanyol quan va ser literalment enxampat públicament en un engany real en tots els sentits del terme. Joan Carles I va demanar perdó mirant amb la vista perduda davant les càmeres de la televisió aguantant-se amb crosses a la sortida de l’hospital on havia anar a parar després d’una ‘caiguda’ a una cacera d’animals a l’Àfrica acompanyat d’altres i on es suposa que no hauria d’haver estat. Malgrat això crec que no va fer pena a ningú i tampoc va provocar ànsies d’escarni. En tot cas, per altres motius afegits, va acabar abdicant un temps després. De què va servir aquesta petició de perdó? Era una realment actitud autèntica? I sobretot, en què consistien les seves disculpes i la seva demanda de comprensió?
Pocs casos més similars s’han esdevingut després, però entre aquests destaca especialment el de l’expresident Jordi Pujol quan va declarar, molt ràpidament, la seva responsabilitat en l’afer que es va fer públic sobtadament respecte a les quantitats de diners que mantenia en comptes sense declarar als bancs andorrans. Podem pensar que aquest reconeixement de culpabilitat no era tant sincer i que buscava apaivagar els atacs i moviments de la premsa i de la societat cap a la persona que fins el moment havia volgut erigir-se gairebé en àrbitre de la moral i en referent ètic i polític per a tot el país. Però hem de reconèixer i valorar la seva reacció encara que personalment penso que no entenc massa del tot els seus perquès. Que vol dir reconèixer que s’ha fet una cosa malament? Davant de qui ho reconeixes? Com es fa? Fer-ho públic és prou o un reconeixement implica alguna cosa més?
Fa poc m’ha tornat al cap, i al cor, aquesta qüestió quan he llegit un escrit del mateix Jordi Pujol que m’ha arribat per la companya Marta Vallverdú que l’ha entrevistat per un altre tema. Parla de la seva visita el passat juliol a la sala de plens de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet on estava el fèretre de Lluís Hernàndez, que va ser un alcalde molt estimat i reconegut de la nostra ciutat. Jordi Pujol va lliurar-li l’escrit i va demanar que volia que arribés a més persones de Santa Coloma. En ell explica la seva relació amb Lluís Hernàndez quan exercia l’alcaldia i abans com a capellà i finalitza explicant el que va passar a la sala improvisada de vetlla quan un veí el va increpar:
Just aleshores un home es va situar davant meu a l’altra banda del fèretre i em va increpar. Em va dir que jo m’havia d’avergonyir pel que havia fet. Em va dir que havia vingut d’Andalusia feia més de cinquanta anys, que era molt amic de l’Hernàndez, que ell – en Lluís- si que era un home exemplar. Però que jo havia fet molt de mal a aquest país. Algú va fer com que volia fer-lo callar, però jo vaig fer un gest per a que no ho fessin.
Després explica la seva reacció, que és el rovell de l’ou de la qüestió sobre el perdó i la culpa que em va fer reflexionar més enllà de les opinions fàcils i les posicions preses de partida i que és el més interessant:
Quan vaig poder parlar li vaig dir que tenia raó. No em va costar dir-li-ho. Perquè és veritat. També hauria estat veritat que li hagués dit que també havia fet coses positives. Però no tocava recordar-ho, ni la meva falla moral pot quedar esborrada pel que de positiu he fet per Catalunya i per Santa Coloma. Jo no estava en condicions de reivindicar res. No toca. I tinc sentiment de culpa. I per altra banda el que hi havia de positiu en aquella escena entre aquell home i jo i el propi mort era el testimoni potent d’honestedat i d’amor al proïsme (per dir-ho en llenguatge cristià) de l’Hernàndez. Per això el que em va sortir va ser ben clarament dir-li que tenia raó en la seva crítica, i que jo l’assumia, però que ell i jo i Santa Coloma i tots plegats teníem la sort d’haver tingut una persona com el Lluís Hernàndez.
Perdó, veritat, memòria, justícia i reparació
Demanar perdó a la cara d’una persona no és igual que parlar davant una càmera o fer-ho fredament mitjançant qualsevol dels canals de comunicació actuals i que sovint sona tan fals com qual algú diu: disculpa’m ‘si t’he ofès’. Que en el fons vol dir: no considero que t’hagi ofès però si tu ho sents així, doncs…Potser és necessari recuperar el sentit més profund i directe d’aquest acte. Dir perdó cara a cara, dir perdó a la cara. Per això hem d’admetre que és lloable aquesta actitud. Així acaba l’escrit d’en Pujol:
Sort de tenir gent, com en Lluís Hernàndez, que per la seva generositat i la seva honradesa feien possible que malgrat les nostres febleses –i les meves- poguéssim anar endavant i redimir-nos. Que li agraïa la seva interpel·lació i que m’agradaria poder-li donar la mà. M’hi vaig acostar i me la va dona. Enmig d’un silenci que em va semblar respectuós. I en el seu ànim li ho vaig agrair. Li vaig agrair la interpel·lació, el que va dir de l’Hernàndez i com ho va dir i en conjunt el seu gest. Pot semblar estrany, però tot plegat em va reconfortar.
El perdó no té sentit sense que s’inscrigui en una dinàmica d’intercanvi simbòlic que inclogui la reparació dels danys i, si és el cas, la sanció. En definitiva són paraules que han d’anar juntes i que han de ser personals. I són més que paraules i formalismes, han de ser actes. Res a veure amb la declaració de l’exmonarca que recordem ara que ja ha començant el judici de la seva filla i el seu gendre.
Demanar perdó sense més no és prou. Cal perdó, memòria i reparació, com el lema de les entitats i institucions memorialistes i de drets humans. I a més voluntat per no repetir. Això si seria una lliçó de responsabilitat. Tot llegint aquestes notes de Jordi Pujol i tot recordant l’alcalde Lluís Hernàndez.