Bloc de notes

Un dels clàssics que cal repassar de tant en tant és aquesta pel·lícula de Herbert Biberman i Michael Wilson. Explica la vaga que el 1951 van  tirar endavant els treballadors d’origen mexicà d’una mina de zinc d’Estats Units per millorar les seves condicions de treball i de vida. Quan un tribunal va declarar il·legal la vaga, llavors van ser les dones i filles dels obrers que van fer un pas endavant en la lluita. Un clàssic entre el documental i la ficció, compromès i de qualitat.

Ep, un clàssic que no s’ha de confondre amb una altra pel·lícula de 2014 que té el mateix títol.

Avui al vespre a Anglaterra cremaran foguerons en record de Guy Fawkes i a casa nostra part del professorat d’Anglès d’algun institut fa sonar la seva cançó:

Remember, remember, the 5th of November
The Gunpowder Treason and Plot;
I know of no reason why the Gunpowder Treason
Should ever be forgot.

Aquí poca gent sap de què anava la seva guerra pel catolicisme i contra la monarquia anglesa, tot i que per alguna conversa que hi vaig tenir quan hi vivia jo diria que a Anglaterra també en tenen un record una mica emboirat. En realitat no sé si Guy Fawkes va ser un fanàtic o un mercenari però va lluitar amb els espanyols contra els holandesos en una època en què mitja Europa lluitava contra l’altra meitat; eren les guerres de religió dels segles XVI i XVII. El que va acabar malament per a Guy Fawkes va ser una feineta encarregada pels catòlics anglesos que no li va sortir bé; havia de fer volar el Parlament quan el rei era a dins però just a última hora algú va parlar més del compte, es va descobrir el complot i l’autoritat del moment va acabar la cosa de manera bastant expeditiva: the plotters were hung, drawn and quartered for high treason.

Poca cosa en queda del record a banda dels foguerons. Potser “V de Vendetta”, el còmic i després pel·lícula que va reciclar el personatge per a les revoltes contemporànies tipus Anonymous i contra el feixisme en general tot i que sense aturar-se gaire en el personatge real, tot s’ha de dir, sinó només en el fet que va intentar fer alguna cosa contra l’autoritat tirànica del moment. Llarga vida a la Resistència!

Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.

Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!

Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.

Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?

No sé si existeix el carnet de família friki però estem en el procés de merèixer tenir-lo. Hem anat al Museu del Cinema i hi hem llogat les tres primeres pel·lícules de Star Wars. Les tres primeres en l’ordre cronològic de la història, no en l’ordre d’aparició de les pel·lícules.

Les tres següents ja les tenim.

I les tres últimes són a llista d’espera…

Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i inspiradora.

He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.

Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.

M’agraden les interpretacions d’en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents: heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.

Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem estaran una mica més ben assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.

Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.