Primavera de mirall Aquest segueix sent el cel que ens acull, el mateix de les nits de vi i de lluna de mirall, de foc interioritzat i danses, de mans tremoloses àvides de pell i de jocs, de besades i de juraments, de deliris i follies, castells d’ivori sobre la jàssera de la
Cisterna Quan des d’allà on siguis -que el camí t’hagi dut-, i miris més enllà del tu proper que les violes i els pit-roig han teixit al teu voltant, encara podràs veure la vella cisterna dels somnis que junts vam bastir amb fugisseres hores de tendresa i coratgia, sobre l’alt pilar del
Hibernació Quin llarg recorregut tenen els camins de l’hivern! He anat a passejar pels blancs senders nus de flaire humit, que enfilen el Terraprim, i he vist com s’esmunyen més enllà de la boira persistent, tènue i estatjada del febrer. Caminava abstret en un jo dispers, entre els marges adormits del
Monosíl·labs El roc ric de l’or, rau al fons del pou cec d’un rei urc i foll. El reu, se’n riu amb roncs sords. Plou i fa fred, per a tots. Prou, és la fi del joc. Febrer 2017
Polifem Voltàvem entre les paraules i ens sentíem poetes. Fingíem, defugíem, foníem cançons sense ritme i lletres mudes arran de llavis bords eixuts de saliva. S’obria un camp de possibles i el defugíem esporuguits per les quimeres enceses. Ens juràvem a les fosques en el cinema que assoliríem junts
Nocturn No tinc cap por de perdre’m en boscos espessos de capvespres, m’acompanya la força dura i densa que el temps sinuós dels capricis de l’experiència, amb tants racons armats d’urpes esmolades, ocultes i ben properes, m’ha atorgat. No tinc cap por de perdre’m en les angoixes de la nit, no, perquè puc viure
Adolescència Tant d’empènyer, tant d’insistir, en recórrer de pressa la vall per a assolir els cims, que oblidàrem els banys als gorgs i collir maduixes als marges jolius. Pensàvem, que el temps no existia, que l’energia dels nostres braços tot ho abastava. Ens repetíem -un i altre cop- les mateixes
Passeig Encetarem els camins madurs que sempre defugíem. Deixarem enrere les garlandes de flors que teixírem a les nits de dansa i de vi, llançarem la bossa plena de records i de nostàlgia, al barranc pregon dels destorbs. Caminarem a poc a poc entre els marges florits, flairosos, amples i definitius.
Safareig Assajaves de saltar la teva ombra que el fanal del carrer moll projectava a les llambordes. Al jardí , agitaves l’aigua del safareig dels sentiments, amb delicat convenciment i esperaves, delerosa, el retorn dels cercles concèntrics que creies protectors. Entretant, la tarda s’escolava damunt la roca negra que s’enfonsa en
Cançó d’una verema Al final dels camins, no hi ha veritats reveladores, hi són, en tot cas, mentre hi vas. El plovineig d’aquesta primavera fa oblidar com ens devora el temps mentre perseguim els somnis, i com es desfullen un a un, els pàmpols lleonats després de l’exigua verema. Més enllà del celler, en el
Petita pàtria pètria. Embolcallat per una tarda plana de qualsevol diumenge, el petit país jeu davant la tele de badalls, refós dins el sofà de disseny, i mastega –impàvid- l’estúpida complaença de l’obediència cega. Un xandall de marca, llargament cobejat, amaga les cames de llargs caminars que s’allargassen, afeblides, sobre el puf de seda. El
Finals de setembre Un mar massa ocupat en ell mateix desempallegant-se de l’estiu amb cels encapotats onades insistents i vents esquius d’una tardor covada, no impedeix el desig de romandre abraçats a la platja. És millor la sorra humida encara d’estiu que el silenci imperceptible dels gavians furtius, voleiant la nit.
En el colomar Mentre la nit s’espesseix a si mateixa, plouen coloms d’incertesa. S’albira, un terra humit i receptiu, erm i bocamoll. No encetem cap sardana, s’allunya la cobla? Desembre 2016
Alba Crides quan crido. Em buido dins: m’omples. L’albada ens té. Desembre 2016
Les hores Fa hores, dies potser, que em va envaint cada racó del meu volum enter, aquest orgasme pervers que em treballes amb la teva totalitat, incansablement, des de la distància. És el desig sense cap fre, amb el viu plaer de l’ànima tota. Neguit pesant al sotaventre, el llenguatge ancestral del