Dins l’aire al Puig d’Esquers Sóc una manera més de sentir la vida i conec la petitesa de l’infinit suspès a l’aire, agombolat per les roques calcàries que vetllen la mort. La talaia del temps engalana els fumerols del quefer del present a la plana i la mar, condueix el silenci cap a una esperança
Amnèsia Poc a poc, molt lentament, els blaus seran devorats per les roques negres que s’endinsen dins les entranyes d’aquesta gàbia de camins i memòria vestida d’horitzó clement, casal de balandres i del vol del mascarell. Ara que ja no esperem cap gest afable de l´enorme distància que separa la paraula i el
Reravera-autumne Arribada la tardor travessaré el bosc, esventaré la boira que m’acompanyi i amb l’envelliment que m’empassega cantussaré, al ritme de les meves passes matusseres, velles consignes de pertinença. Sóc una baula més dins la besllum que arriba de la fita suspesa a l’horitzó de neu que s’albira per damunt de les capçades de
Crit i diàleg I posats a fer, com esbandirem l’ocultat i punyent encontre, que a diari sofrim entre la banalitat i la consciència? Entre l’honor i la paraula? Entre la superstició i la cultura? Entre el crit i el diàleg? Com?
Cada cosa Cada una de les coses que us han tret el son de la normalitat, que han pertorbat el vostre equilibri benpensant, que han estat escàndols a les vostres rectes consciències i que heu defugit de mirar a la cara, cada una d’elles, les tornaria a fer amb la mateixa intensitat i delit, o
Farem un espai Deixarem l’Empordà de tants camins que es creuen. Farem un espai per a les coses noves que ens venen del bosc de castanyers
Cel No hi ha més cel, que aquest mantell que albirem damunt dels nostres cabells, més enllà d’allò possible. Blau, lluminós, acollidor i poètic. Tèrbol, espès, fosc, amenaçant i dramàtic. Juliol 21 -22
L’estiu és un passeig L’estiu és un passeig generós de llençols blancs batent amb el ventijol de l’era, de tardes blaves amb castells de nuvolades espurnejants que et menen a l’abandó feliç del quefer. L’estiu és un alè que mena a la platja d’arena i escuma oscil·lant i s’enfila, per camins de
L’Empordà que ve de l’Orient Ja han segat i els camps mostren la nuesa de la terra aspra, sense la pell dels fruits. Dels camins paral·lels que emmarquen el marges marcits pel darrer sol de setembre, resseguint l’envellit riu d’aigües lentes i manyagues, traspunta, al capdavall, una cambra acollidora amb grans finestrals
Suite d’hivern És del tot impossible esborrar el crit del teu estar, i resto enxiquit, cobert de fulles de tardor, en un trànsit circular de precs i respostes, entre els teus braços incandescents. A voltes et voldria retenir i lligar-me als teus cabells d’hivern, però m’afono en el present immens que perdura
Estiueig Mussitaràs el meu nom enmig d’una mar d’argent viu i aferrats, obrirem el portaló a la pluja que no acaba mai i manté humida la bona saó. S’esberlarà el cel amb llampecs de tempesta i nuvolades de plom faran la fosca abans de la nit. Serà un agost com els d’abans, i en acabar
Jardí suspès Quan retorno pels camins refets, a l’ampla plaça de pissarra negra que ombreja el vast plataner estiuenc, s’obre un temps que és el mirall de totes les mirades dels indrets que he conegut i em fiten i reconeixen la meva petja de caminant de terres de cap lloc en concret. M’agrada
L’amant Quan s’és amant, es viu doblement i amb una intensitat propera a la felicitat més crua. Vaivé d’onades escumoses en un verd mariner espurnejat per xatracs llaminers que fiblen el gran mantell d’aigua eriçada. Duri el que duri, per descomptat. La nit s’atura i el temps esdevé una terrassa que
Cicles: camins La mort perdura latent rere el pesant teló de vellut grana de l’escenari translúcid dels fets. Oculta ostentosament els solcs que has llavorat cada dia en l’aspre encanteri del quefer que t’ocupa el temps i esdevé cicatriu callada, que sempre t’acompanya, parla la teva llengua i engendra el fred de la nit. De