Rellotge
27 d'abril de 2021
0 comentaris
Rellotge Travesso el solell i compto espigues d’ordi, l’infinit davalla entre rostos muts i grocs.
Rellotge Travesso el solell i compto espigues d’ordi, l’infinit davalla entre rostos muts i grocs.
Oli i sal. … No m’entristeix de recordar l’oblit si penso que la mar només és una i que un segon pot ser tota una nit o que al migdia a voltes surt la lluna. … Joan Brossa. Del poema “La Intolerància.” Ara que l’abatiment ens estalona, que s’acosta el silenci pregon d’entre la
Des de l’aguait M’he endinsat en l’asfixiant ardència del bosc d’agost i amb ulls d’aram he vist com els bàrbars han niat al sotabosc: fan àpat dels cucs de terra i han arrabassat les hifes dels fongs. El present és una gàbia de turments i la paraula esdevé destorb. Més enllà del parapet
Babel Aquest país de petja fràgil de camins esllavissats de llicorella, és turment i talismà de caminants sense cleda, de figures amb capells humils i mans calloses que escriuen poesia, i cimalls decadents, que foren altives talaies, esdevenen vedrunes de sauló llepats pel cerç insistent i sovint ferotge. Velles oliveres suen branques d’argent caragolades
La vella saviesa “ De nit, l’home redreça el cap i mira el cel, On brillen els grans astres darrere d’un lleu vel, -Allò que els estels diguin, jo bé ho contradiré” Antoni Rovira i Virgili. La collita darrera. Llibre de les imatges. Caminar condueix a matins amb ferides com boscos de pi
Viaró “Levem nos bon mayti e non’ns adurmam plus” De Cerverí de Girona S. XIII La soca en el camp solitari, no em plau. Un crit visitant, d’ulls oberts com nits sense cel duu a la seva falda de setí blau un pom de ginesta tan groga i florida, que fa callar la por i
Turris argenta “D’una vella i encerclada terra.” Salvador Espriu. Per a la bona gent Vèiem el castell de cristall amb altes torres d’argent i ambre des del vall negat. Començàrem la feixuga escalada de la torrassa, i se’ns infiltrava el plor fins al moll de l’os. Els murs, altius, ocultaven llargues hores de no-res. Plany
Llosa de granit “Ja sé que em moriré molt abans que s’hagin mort els arbres que m’estimo” Laia Noguera. De “Caure”. Edicions 62. Amb llosa de granit dia a dia la vellesa segella una porta. Amb veu estellada el temps es dessagna a l’aigüera de la roca de glaç. A peu coix entra
Poema sideral “La primavera del cinquanta dos, les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes, i pel carrer sentíem el fresseig precipitat de flors i fulles on s’amaguen els negres cuirs de l’atmeller.” Gabriel Ferrater. De Floral. Ser poema és resistir, ser refugi i eixida, cisterna de somnis i retrets al foscant del
Adés adés No res tan benèfic com el paisatge. En realitat, la bellesa potent apareix quan es dissol el gegant de la urbs. La boira encalmada dels octubres, brumari republicà, quan el sol travessa la constel·lació d’Escorpí i les bromes humitegen la boscana i amaguen els camins i les ciutats. El jo nu
Boira i oasi “Visca l’Amor perquè d’Amor morim A cada instant, a cada primavera, En isards anys, a la tardor de l’Era, Al vern hivern, a la plana i al cim.” Lluís Urpinell. De March/Arthur. Columna, 1985 El Ponent és inacabable, l’essèncial fita del somni, la porta oberta permanentment on ens diluïm entre
La clariana “Voler creure en alguna cosa -com ara la llum blanca del poema- per oblidar el dolor futur, que intuïm sempre.” Josep Maria Ripoll, de Suite del dolor i el jardí.” He arribat amb bona companyia a la clariana del fosc l’alzinar i encara que sordejo, després de tantes escoltes, sento la
A sant Miquel de Colera Niu d’oreneta. Camins grocs de blat i vi. Marges florits. Tu. Claror blanca d’ametllers. Estol de xatracs i blau. —— Tuteja’m sempre, les teves carícies, el teu bes, perquè sol, sóc part teva. Entredós. febrer 2020
I vindràs, Ja et miraves a la vida o el mirall ho feia per tu? Teresa Tarrida. Del teu mirall enrere queda el sofà de l’obediència i les ferides de la por, l’ofec de la indiferència. I vindràs, per l’alt caminoi dels trèmols esperrucats, la bossa plena del recull de paraules noves