Safareig
Assajaves de saltar la teva ombra
que el fanal del carrer moll
projectava a les llambordes.
Al jardí ,
agitaves l’aigua del safareig
dels sentiments, amb delicat
convenciment i esperaves,
delerosa, el retorn dels
cercles concèntrics que
creies protectors.
Entretant,
la tarda s’escolava
damunt la roca negra
que s’enfonsa en la nit.
Allò que imaginaves,
no existia,
allò que era, fou,
ert, viu al llarg d’un breu temps
que de fet,
és tota una vida.
Gener 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!