Cançó d’una verema
Al final dels camins,
no hi ha veritats reveladores,
hi són, en tot cas,
mentre hi vas.
El plovineig d’aquesta primavera
fa oblidar com ens devora el temps
mentre perseguim els somnis,
i com es desfullen
un a un, els pàmpols lleonats
després de l’exigua verema.
Més enllà del celler,
en el camí de retorn cap al quefer,
s’allarguen les ombres del salzes
que ressegueixen la closa
i encatifen el sauló que trepitjo.
Arribats a aquest punt,
per a què preguntar-nos
les dimensions dels cercles
i les seves òrbites,
si seguim mantenint
estèrils equilibris amb la mediocritat.
Ara, el navili de les hores
emboca la tardor,
que entra humida,
i acomiadem les tardes de coure
amb flaires de murtres
i la rostollada acull el ramats
del pagès que preveu l’hivern,
i tot el pes de la imatge,
ens trasllada al port receptiu
de la solitud.
Al final dels camins,
no hi ha veritats reveladores,
hi són, en tot cas,
mentre hi vas.
Refós maig 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!