19 de març de 2020
0 comentaris

Cançó d’una verema

Cançó d’una verema

 

Al final dels camins,

no hi ha veritats reveladores,

hi són, en tot cas,

mentre hi vas.

El plovineig d’aquesta primavera

fa oblidar com ens devora el temps

mentre perseguim els somnis,

i com es desfullen

un a un, els pàmpols lleonats

després de l’exigua verema.

Més enllà del celler,

en el camí de retorn cap al quefer,

s’allarguen les ombres del salzes

que ressegueixen la closa

i encatifen el sauló que trepitjo.

 

Arribats a aquest punt,

per a què preguntar-nos

les dimensions dels cercles

i les seves òrbites,

si seguim mantenint

estèrils equilibris amb la mediocritat.

Ara, el navili de les hores

emboca la tardor,

que entra humida,

i acomiadem les tardes de coure

amb flaires de murtres

i la rostollada acull el ramats

del pagès que preveu l’hivern,

i tot el pes de la imatge,

ens trasllada al port receptiu

de la solitud.

Al final dels camins,

no hi ha veritats reveladores,

hi són, en tot cas,

mentre hi vas.

 

Refós maig 2022

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!