Primavera de mirall
Aquest segueix sent
el cel que ens acull,
el mateix de les nits de vi
i de lluna de mirall,
de foc interioritzat i danses,
de mans tremoloses
àvides de pell i de jocs,
de besades i de juraments,
de deliris i follies,
castells d’ivori sobre la jàssera
de la nostra ingenuïtat.
El cel dels llargs silencis,
sense mots creïbles,
blaus transparents
de tramuntanes hivernals,
de miratges volàtils i confusos.
Em parlaves convençut,
de l’espai que ens férem
en parcel•les sense tanques,
de la música nova i de la revolta,
de com l’alè del neguit,
duia a sentir
– dolça carícia de vellut –
el batec viu de les llindes prohibides.
Doncs aquest, és el mateix cel
que ens embolcalla,
que ens acarona, que ens té,
el que de nou,
-març marçot-,
ens espurneja la mirada ,
de fràgils orenetes.
Octubre 2014 -febrer-2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!