Sumatori
19 de març de 2020
0 comentaris
Sumatori Darrere de cada mot trobo la teva pell, i en ella, l’ànsia de sumar als teus anys, els meus. Desembre 2016
Sumatori Darrere de cada mot trobo la teva pell, i en ella, l’ànsia de sumar als teus anys, els meus. Desembre 2016
Força Solitari soc em sé: flaquejo. Esdevinc mata de jonc: i creixo. Desembre 2016
Reducte La poesia és el reducte de la més profunda intimitat del jo solitari i nu, que vessa. El darrer lloc. Sense parets. —– Febrer 2017
Margalider Un racó de sol vora el margalider, Sentir les campanes de la tarda. Flaire verd de dona plena. Novembre 2016
Haikú senglar Ara clareja l’amic senglar plora: encara és viu. Desembre 2016
Nadal bord Com ombretes de les figures d’un pessebre inexistent. Com l’alè de la mula i del bou, sobre el rostre del nin ros, nascut a l’establia de la clínica dels avortaments frustrats.
Calonge Nit poètica: ànima. Els amics s’estimen. En blau trobo el roig. El fred net envolta l’aire. Quasi hivern. Tot per fer. Tot és nou. Tu. Desembre 2016
Allò del Nadal Per a la meva amiga Bati Saps? Ara és el temps -de nou- on el bosc torna a entrar a casa, el temps dels plugims i de l’aiguaneu. El temps que la mare ens cantava a cau d’orella arrupits a la seva falda, les nadales de sempre, mentre els
Creu-te. No temis, és lluny, tant, que no pot tornar, ancorat en un oblidat port sense nom, de cap indret conegut. Només l’apropa un vent de capvespre, quan l’invoca el silenci mut i clos de la incredulitat. Però de cert, saps que el pas de les quotidianes hores el van
Hores marcenques Enfilat a la talaia dels records, garbellava desordenadament, les hores plenes de les buides, des d’un posat autòmat i benvolent. Totes elles planaven damunt meu com un estol d’estornells enfollits, al cel del capvespre de la ciutat, cercant el recer segur. El març baixava peresós de les carenes nues
Tristor d’aigua Un i altre cop desenterres la tristor. De tant plor, esdevens pluja, de tanta soledat, silenci cec. Sóc un càntir negre mig ple d’aigua fresca, que s’està a frec d’arrels a l’ombra de la figuera de l’hort d’agost i que la boca de l’hortolà cobeja. Per damunt el brancatge, les garses xerren
NIT DE CAÇA De nou alces la veu enfilat al cingle, i plores la caiguda de la tarda. En fer-ho -tant fort- aixeca un vol d’esglais la negra ocellassa , que somnolenta, esperava l’arribada de la nit. Altre cop no podran caçar, passaran tota la fosca , desitjant el silenci
Tardor Ja està bé, que vulguis posar-te el vestit blanc de seda, i l’engalanis amb poncelles fresques de l’última florida del teu jardí dels desitjos, i que vulguis tallar els fils daurats que empenyen la tarda. Està bé. Però, mentrestant, assegut a la llinda de l’alba, he vist – amb
L’esperit del paper He mirat un altre cop, darrere els fulls que escric, i sempre t’hi trobo. Sojornes altívament entre lletres i frases disposades en aparent ritme i convincents significats. Em mires i vigiles en cada nou mot que hi escric, saps de cert, on rau la línia d’allò possible, i allò
Calonge 3 de desembre 2016 Per sobre de la nit dels versos, roman un llit de braços, de llavis, i cames entrecreuades: el sexe, és al cap. Desembre 2016