Dansa de nit A poc a poc ens va cobrint la nit. Enrere queden les passejades d’aram, entre els blats i els ordis oscil.lants per la marinada. El capaltard, muny les darreres hores de les espigues plenes, i ens acota el cap, feixuc de llenya, que arrosseguem des de l’inici dels nostres temps. I
Finestral de contes No em demaneu que deixi de mirar per la finestra dels contes, ni que esborri res d’allò que hagi escrit encara que sigui en un tovalló de paper de la taverna del carrer humit. Sento un profund respecte pels meus errors i em són mirall. Cert, passen els anys i s’escata la
Desembre A la llinda del desembre, espurnegen encara de rosades transparents, les gemmes adormides de les farigoles i espígols orfes d’estiu. Seran els milers d’ulls brillants de la ingràvida nit d’hivern els qui acompanyats d’un estol de pegassus, i la llum d’un eixam de lluernes ens retornin al camí de l’albada
Acròpolis Farem un camí translúcid de còdols suspesos, amb corbes i sense marges, i el veurem enfilar-se sempre planer, a la falda de la muntanya grisa i plegats ens esmunyirem ales seves entranyes, amb el capvespre, Allà encendrem la pira amb els cossos de totes les malaurances i escamparem les seves cendres als
Paisatge, dona i Urgell Hi ha dies que són només un pensament, dies que despunten brots verds i tremoloses florides que esdevindran mar de pètals i sentor de renaixença. Des del turó, els camins blancs de la plana creuen els mil·lennis que pagesos, soldats, bous i tractors han fos en un sol
Els versos buits Vetlla monòtona, vella cançó d’excuses no despuntaran abans les gemmes del teu jardí, encara que miris per damunt de les celles dels teus germans de la ciutat tremolosa. El llagut lleuger, verd i blanc, que llassa cada albada la mar de la teva paraula buida, tornarà, xarxes curulles, a la platja
Continuar Deixem la tarda que suri damunt els esbrinats buits que deixa l’hivern. Al jardí, despunten les gemmes de la sàlvia i les violes s’han marcit com una promesa. Tallo el fil que mena al matí, i perdo les recances glorioses. Ara, tot és un llarg alè, tot és seguir, Eduard Casas Març 2018
El bosc vell Sovint passa, que la neciesa del voltant, mostra unes nits ben fosques, negres tions encesos d’aparent indiferència. Ara però, sabem que darrera de la clariana, a la que el camí ens ha menat, i que ens agombola en enganyós confort, s’amaga un bosc superb, de roures i grèvols de
Carena de la coma. Assegut a la llinda del mes de març, en un balcó de insomnis i pereses, em mostres els horitzons de la teva immediatesa. Sota la talaia, l’hivern, suspès de fums i de boires, espurneja primavera. Sóc a l’amagatall del gaús que alabat cerimoniós en la boscúria, i suro impàvid
Roelles I duu al front en encetar el dia, un pom de roselles. Roig sobre cera blanca li obre el pas per damunt del codolar. Permanent vella olivera, bat les branques turmentades i cuita que el temps et copsa. Juny 2018
Fruits intocables Aquest ponent, un altre cop atrau la meva mirada, la fonedissa esfera taronja s’abroga, rere les carenes de llargues faldes amb fosca verdor, de la serra blanca. L’hivern, vell xacrós devorador de fecunditats, s’infiltra a les palpentes per tota la volta titil·lant d’un capvespre que serà fred És
Roureda Atura’t on la falda de la muntanya concentra els roures martinencs humilment habillats per escasses fulles seques, resta a l’indret i espera l’encanteri de l’horabaixa. Sentiràs com la besllum del bosc t’afalaga, i el llostre progressiu, et pren, t’inclou. Fita i observa els perfils turmentats del brancam dramàtic com dibuixen l’horitzó foscant,
Estols de paraules La fulgent arribada a la platja dels llaguts d’argent viu, és un fer camí altiu, armat tant sols amb la nuesa de les xarxes buides de peixos. La ment, curulla d’estols de paraules cremades en fogueres festives de sàndal i canyella, vessa saba de poesia innominada a recer de tramuntanes
Foscor El sol s’endú la ciutat, i l’engoleix un horitzó ennegrit que no perdona ni a les agulles de fusta de l’estenedor del pati. No hi ha lluna, és la nit. Entraré, a les palpentes a casa i seguiré a les fosques. Només Dmitri Shostakovich Bona nit. Setembre 2017
En clau d’hivern Damunt la barca, les profunditats de les aigües només són camins d’anar i de venir dels peixos de la memòria . Veles batents acullen el garbí malhumorat, i fan proa cap a l’hivern esmolat de les hores que, temps a venir, desbocaran la potent haveria – a trenc de