L’Empordà que ve de l’Orient Ja han segat i els camps mostren la nuesa de la terra aspra, sense la pell dels fruits. Dels camins paral·lels que emmarquen el marges marcits pel darrer sol de setembre, resseguint l’envellit riu d’aigües lentes i manyagues, traspunta, al capdavall, una cambra acollidora amb grans finestrals
Jardí suspès Quan retorno pels camins refets, a l’ampla plaça de pissarra negra que ombreja el vast plataner estiuenc, s’obre un temps que és el mirall de totes les mirades dels indrets que he conegut i em fiten i reconeixen la meva petja de caminant de terres de cap lloc en concret. M’agrada
L’amant Quan s’és amant, es viu doblement i amb una intensitat propera a la felicitat més crua. Vaivé d’onades escumoses en un verd mariner espurnejat per xatracs llaminers que fiblen el gran mantell d’aigua eriçada. Duri el que duri, per descomptat. La nit s’atura i el temps esdevé una terrassa que
Lluna al ple Suspesa damunt la nit d’un abril orfe, una lluna blanca al ple, banyada de perfums de primavera. S’ha afanyat en assolir el cim del firmament, per a acaronar els ulls de tots els estimats que amorosits, festegen sota la seva claror. Abril 2022
Cicles: camins La mort perdura latent rere el pesant teló de vellut grana de l’escenari translúcid dels fets. Oculta ostentosament els solcs que has llavorat cada dia en l’aspre encanteri del quefer que t’ocupa el temps i esdevé cicatriu callada, que sempre t’acompanya, parla la teva llengua i engendra el fred de la nit. De
Vella política oferiu senyors de l’ancestral litúrgia encara que el gest assenyali coratge, ja hem après, després de tant somicar, que no sou res sense cadira i que per ella, oblideu fins el llenguatge comú. Quanta grisor cal per a tombar la raó i convertir-la en contrària, omplir de neguit el desig i esborrar
Transcorre l’espera Hi ha una finestra ben oberta sense porticons,
Encara març El nostre, és un paisatge de pans i roques eruptives, negres i esmolades. A banda i banda ens acompanya el no-res dialogant, que al llarg de tants corriols, ens fa seus. L’identifiquem amb noms de flors i de sabres i ens omple de nit tan bon punt ha passat la
País Una finestra que mira el bosc, una porta que besa el mar, un sostre que és la muntanya, i una casa al bell mig de la plana, bresquilla, melicotó i préssec: País Valencià, Balears i Catalunya, un únic país únic. Juny2022 Un sol país Una finestra oberta
Ocàs La humil falda de farigoles de la muntanya de la posta, guarda tota la nit, en la fosca, la flaire intel·ligent de tot l’estiu, i en la besllum dels núvols porpres, s’alcen les veles inflades de l’immens navili de la nit, que salpa sense destí, i des la seva altíssima cofa tot ho llegeix
Camí de retorn Embadalit, suspès a l’aire de la nit, no em vaig adonar com la lluna s’afanyava airosa per a assolir el bell mig del firmament. Vaig alçar el cap, i amb les mans obertes vaig pentinar els meus cabells cap enrere . Se n’anava la tarda carregada de sol i d’olors. Els primers
L’estanyol Voldria tornar a nedar a l’estanyol dels reflexos platejats, abraçat pel jardí de les hores orfes, i retrobar les teves mans de llet jugant amb els meus cabells riallers, xops de tendresa de la teva mirada de dona plena. Hi aniré pel camí salat per l’aigua de la teva ànima de pa blanc, i
Solitud No ho trenquis, ja sé que fa mal. Pot semblar que hem anat molt lluny, però tant sols, hem començat el camí. Ja sé com enceta la carn, el foc del dubte. Només l’amor, el cec, l’invisible i tenaç tel de seda que junts hem teixit en fugisseres hores de
Berta Quan ens queia el món de les mans, sempre hi havia una petita cala per a anar-hi plegats a nedar, i un bocí de pa amb xocolata i aigua amb anissos, per a berenar a la font, … Hi van haver unes tardes de versos, ran del blat espigat, de galtes rosades i mirada