Petita pàtria pètria.
Embolcallat per una tarda plana
de qualsevol diumenge,
el petit país jeu davant
la tele de badalls,
refós dins el sofà de disseny,
i mastega –impàvid-
l’estúpida complaença
de l’obediència cega.
Un xandall de marca,
llargament cobejat,
amaga les cames
de llargs caminars
que s’allargassen, afeblides,
sobre el puf de seda.
El melic,
cofoi,
mostra el piercing de la modernor,
epicentre de toleràncies
solidàries sense retorn,
i justifica -bocabadat-
la fàcil consciència
estovada per flors, violes
i hipoteques.
Fora del loft,
la calor resseca
els geranis sense reg.
Vas canviar el magraner
de roges perles,
per catifes verdes
de fredes gespes,
nòrdiques i estranyes.
Ara, ponents resclosits
enlluernen amb miratges
embriagadors,
la teva mirada conforme.
On és el clam jove
de milers de somnis d’esperança?
Novembre 2003
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!