Polifem
Voltàvem entre les paraules
i ens sentíem poetes.
Fingíem, defugíem, foníem cançons
sense ritme i lletres mudes
arran de llavis bords eixuts de saliva.
S’obria un camp de possibles
i el defugíem esporuguits
per les quimeres enceses.
Ens juràvem a les fosques en el cinema
que assoliríem junts
la fi dels camins encetats.
Sabíem d’un davant litúrgic, roig i aspre.
Com el vi embriagador de Polifem.
Febrer 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!