Berta Quan ens queia el món de les mans, sempre hi havia una petita cala per a anar-hi plegats a nedar, i un bocí de pa amb xocolata i aigua amb anissos, per a berenar a la font, … Hi van haver unes tardes de versos, ran del blat espigat, de galtes rosades i mirada
Hivern fecund L’hivern és camí, llum i transparència, duu assossec a la seva pregona quietud. Sota cada núvol, es cova una paraula i la terra nua, les conrea.
A la borda En una cleda de pedra seca envoltada de bardisses lacerants, tanco les ovelles ben nodrides quan sura l’horitzó per damunt la posta. A recer dels vents i de la neu, assegut al terra, cansat, espero el crepuscle i amb ell la remor del buit que baixa de les carenes.
Ara A voltes no sé si he de romandre en aquest present tan curt o tornar a ser vailet i anar a pescar a la riera, o jugar a fet i amagar amb els companys, al casino. Aquest present cansós és l’ofrena de la meva passió per la vida en la seva totalitat,
El roure de l’hort Davant la tristesa que ve amb ulls d’aigua inventarem un punt roig fet de sang com l’amor i l’anomenarem sol, i cada vespre l’anirem a acomiadar al vell roure de l’hort, al costat de la tàpia enrunada i allà, abraçats, compartirem el celatge rogenc i gris, fins que la fosca
Mantxego: al meu germà Enric De canalla, Quique, jugàvem a futbol
Terra i mar La mirada llegeix roques i onades, i estén la mar seguint el gavià damunt les netes tovalles d’escuma que esperen els àvids comensals de tanta delicada primavera que tenim ara covant-se al rebost. Ve el fred i el seu silenci perlat, calla la merla, galleja el pit-roig, al jardí pasturen centaures
Coromina Com la tramuntana que despentina les capçades dels plataners encara daurats, abans no glaci. Com les passejades ran del prat de la bassa de les oques, on abeuraven les vaques quan els mas era viu. Com a l’alzinar dels rossinyols, que beu llàgrimes del senglar que sap com els caçadors,
Galop Ara, el riu d’ardents flors inassolibles empeny la claror aigües amunt. L’octubre roman adormit en braços de plom ancorats en un llagut de veles primes i sotsobren les edats dels mariners i, enllà, la mort dansa a la platja de la marina, nodrida d’esperança. Se n’és o no se n’és lliure, no hi ha
L’hoste mut He rebut a casa un hoste que no té nom, mentre buscava paraules en el dur cercle infinit de la memòria que retorna. El sento belluguejar per les dependències, com escriu incomprensibles locucions i entrada la fosca, si hom les desxifra, esdevindran nou llenguatge que farem nostre Aquest vespre estès, l’aniré a
La casa oberta En tornar del passeig entre les barques del petit port que arrecera el meu hivern, he trobat la casa amb les portes obertes de bat a bat, i les finestres badades al vent. És quasi de nit i l’aire del capvespre, quiet respir que acompanya una claror de lluna minvant,
Universari Des del centre concèntric que ets tu mateixa, gira la roda de colors i ombres. A cada volta sencera que fa, omple impertèrrita un racó de la teva existència. És la vida, tot gira al teu voltant, i no res l’atura fins que esdevingui, altre cop, univers etern, amb tota tu inclosa. 21 de
Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes, del