Contra la por
21 de març de 2020
0 comentaris
Contra la por Mai seré suficientment vella ni suficientment covarda
Contra la por Mai seré suficientment vella ni suficientment covarda
Carena de la coma. Assegut a la llinda del mes de març, en un balcó de insomnis i pereses, em mostres els horitzons de la teva immediatesa. Sota la talaia, l’hivern, suspès de fums i de boires, espurneja primavera. Sóc a l’amagatall del gaús que alabat cerimoniós en la boscúria, i suro impàvid
Roelles I duu al front en encetar el dia, un pom de roselles. Roig sobre cera blanca li obre el pas per damunt del codolar. Permanent vella olivera, bat les branques turmentades i cuita que el temps et copsa. Juny 2018
Camins Obrírem camins terrosos que la pols esborrava i els reférem amb pedra, que anàvem a buscar, en llargues processons de dolor, al clot dels exilis i les prohibicions, i amb ella hem alçat els ponts que travessen els silencis fins deixar, feixugament, l’empremta de les nostres vides sobre les arestes arrenglerades de llambordes mil·lenàries.
Camí solitari Segueix el camí blanc sense marges, que s’enfila bavós més enllà de les frases fetes i no et deturis fins ben entrat l’hivern. Tant fa que el fred tenalli la teva fe i que els roures martinencs no hagin gosat desprendre’s de les fulles, ara és decisiu, oblida-ho tot talla la teranyina
Nit estelada Per a la Bati. Ara que els roures s’han despullat i que la gran volta del cel transparent agombola, un cop més la nit més bella i dins d’ella, tornem a ser nens, ara, inexplicablement, suren cançons que ens menen a la infantesa, ara que se’ns humitegen els
Fruits intocables Aquest ponent, un altre cop atrau la meva mirada, la fonedissa esfera taronja s’abroga, rere les carenes de llargues faldes amb fosca verdor, de la serra blanca. L’hivern, vell xacrós devorador de fecunditats, s’infiltra a les palpentes per tota la volta titil·lant d’un capvespre que serà fred És
Ninou Mirarem de passar per la nit de cap d’ any sense fressa, units, buscant allà on arrenca la fosca, qualsevol punt lluminós que serveixi de guia, una referència tàctil que clogui aquesta covada incessant de noves esperances i així, potser, ens naixerà el nou any, lluminós, humil i perspicaç que amb el
L’espurna vitenca dels poetes, davant el crit de la foscor. Eduard Casas Gassó Callem Com l’hivern, vell xacrós devorador de fecunditats, que s’infiltra a les palpentes per tota la volta titil·lant d’un capvespre que serà fred i llarg. És la manera que els anirà millor: vindran a buscar-te, a mi, a ell,
Roureda Atura’t on la falda de la muntanya concentra els roures martinencs humilment habillats per escasses fulles seques, resta a l’indret i espera l’encanteri de l’horabaixa. Sentiràs com la besllum del bosc t’afalaga, i el llostre progressiu, et pren, t’inclou. Fita i observa els perfils turmentats del brancam dramàtic com dibuixen l’horitzó foscant,
Verdaguer A la falda del gep del Bassegoda, s’ajeuen moltes tardes de pastors, i al davant mateix a la llinda del llevant, el Mont fent migdiada, acull encara, fidel i malenconiós, un gruix de paraules i versos del poeta de la terra, de l’enyorança i el somni: Verdaguer. Gener 2018
A l’escola Cobriré de guix la pissarra de la memòria i amb xerrics estridents escriuré una història on tu seràs neguit de plom i jo caganer a la molsa. Sense mans, badarem la boca i ens empassarem tota una tarda i més. És després que sorgirà aquell despit necessari, que ens obrirà els ulls
Estols de paraules La fulgent arribada a la platja dels llaguts d’argent viu, és un fer camí altiu, armat tant sols amb la nuesa de les xarxes buides de peixos. La ment, curulla d’estols de paraules cremades en fogueres festives de sàndal i canyella, vessa saba de poesia innominada a recer de tramuntanes
Reeixirem Busquem desesperadament arreu, allò que sovint tenim a tocar Altre cop hem agitat les amansides aigües de l’estany i el marbre de les columnes del claustre, s’ha esberlat. Crèiem adormit en una letargia comatosa, el farcell de guspires que la foguera alçava al vent en frenètica volada sense cap més frontera