Som el carrer Camí de foc, llengua ferida, coit estéril, mirada perduda cap el lloc on no et trobaré mai. Violència orgíaca no et pots desempallegar de la por, alimentes odi, vius morta de rancúnia, Odies allò que no és com tu. No veus com pas rere pas t’embolcalla
Ombres Ni tan sols saps si camines, t’empeny la inèrcia del teu propi avorriment disfressada d’excentricitat. Deixa-ho estar, les ombres no es poden entabanar, sempre són fidels a la teva projecció entre la llum i el terra, són el mur mòbil de l’existència evanescent. Mira cap a d’altres bandes donat que vols
Simetria Quina estona, amb cos, tangible, flairosa, de setí, emergeix del silenci, quan bades les mans simètricament , i em prens els cabells per a jugar amb ells. Tremolo a la llinda de la poesia, i tenaç, busco la paraula que m’endinsi en el teu vers. El matí, pascut, planarà
Somriures forçats Confusa processó la dels germans de la congregació, malfien oracions i creen pregàries i en cercles tancats i concèntrics, s’autoestimulen. És la seva incapacitat, un adelitament silenciós pactat en secretes reunions de nits de lletres i veus, amb petjades lleugeres i ombres paoroses que assenyalen el camí fet, que
Diana can Ninetes 2017 Petit cigró, rodó. Somrius abans, del joc. Gustós botó, rosat, menja dolça, tast salat. Puja, puja, desfermat, tiba, tiba, ben alçat. I sura, vola per damunt la mort, i crida, xiscla ben fort.
En clau d’hivern Damunt la barca, les profunditats de les aigües només són camins d’anar i de venir dels peixos de la memòria . Veles batents acullen el garbí malhumorat, i fan proa cap a l’hivern esmolat de les hores que, temps a venir, desbocaran la potent haveria – a trenc de
El parany de la llum La llum és un parany, debades defugim la lucidesa de la seva claror. Ella traça els nostres perfils altius, contrastats damunt d’un silenci vibrant que dibuixa a cada moment, l’espera impacient del nostre afuat desig . Ens atrau indefectiblement i esdevenim la carnassa de la seva
Herència Mai no et rendeixis, no esborris les paraules que vas aprendre dels avis, tot reprèn el sentit un dia que creiem inaccessible quan palpem, flairem, pesem , mirem, encetem, ensaquem o badem. Elles seran, les que, un dia a venir, et permetran destriar entre els boscos carregats de glans els
Antònia Mora: Confluències Entre la ploma i el pinzell sorgeix el paper, receptacle de corriols. Ell és en fi, la immensa nau de veles inflades, que travessarà l’aspre, ignot i desitjat mar de les aigües essencials. Sant Celoni Juliol 2017
Vent d’argent Obsedit en trobar raons, la tarda es liqua davant meu. Ja no puc fer res més sinó tallar el fil que la suspèn de la continuïtat, i encetar el silenci que m’ofereixes des de l’auspici de l’alba lilosa. Arribaré després del rou vivificant que haurà regat el bosc de
Agost groc Entra una tarda tranquil.la d’agost groc que ens estiueja la mirada, i d’esma, ens aboca a la platja per a submergir-nos en l’aigua de cristall dels meus somnis. Jo , vull allunyar-me d’aquest silenci que m’espera, -sinuós i constant- i redreço el meu camí passejat cap l’ombra del vell
L’escala A tocar el silenci, deturem-nos un moment en el darrer replà, abans d’entrar en la memòria, que ens segueix com un mosaic de trencadís. Toca amb les mans tot aquest empedrat de minúsculs miralls, no són més que una espiral de fum on hi han niat peixos i hi neixen