Reeixirem
Busquem desesperadament
arreu, allò que sovint tenim a tocar
Altre cop hem agitat
les amansides aigües
de l’estany
i el marbre de les columnes
del claustre,
s’ha esberlat.
Crèiem adormit
en una letargia comatosa,
el farcell de guspires
que la foguera alçava al vent
en frenètica volada
sense cap més frontera
que el crepuscle,
preludi de la punta del dia.
I, amb el convenciment
dels més quiets confins,
de la nuesa ,
de la netedat
de l’alta mar blava
dels espígols florits
en el baterell diàfan,
amb la inamovible
pulsió de néixer
sense cap topall,
sense recança,
amb claror,
reeixirem, sofert País meu,
reeixirem.
Gener 2018
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!