Per a la Laia, filla i saba d’aquesta terra. Indika: la Plana Mentre la lluna s’afanya a no caure dins del cove reflectida en el bassal, rauquen els galàpets satisfets amb el ventre cofoi de cucs de terra que la generosa nit de juny, de calidesa humida, ha prodigat. Zumzeig a la
Carrer de Ballester Infantesa: àngels bufadors La catifa de pedretes del jardí, encaixonat entre parets engalanades d’heures despreocupades
Cícles: aniversari Altre cop, l’alta sínia de la fira del tragí ha completat una giravolta. L’acompanya la música compassada de l’orgue acolorit, per sobre de les capçades dels vells plataners gegantins, vertigen a les fràgils cadires, silenci pregon a l’ull perceptiu i immòbil del centre gravitacional de la gran roda. Cada volta sencera,
En el camí blanc En Jaume de can Paixano carregat amb el pesant feix de llenya seca, ha arribat a la fi del tros. Allà l’espera l’alenada de l’aurora, que el convertirà en pols d’estrelles per a sempre més. Us va donar la vida, i l’heu compartida amb ell. Vell oliver
Nocturn boscà S’obstina el llostre cada dia, en vestir un celatge definitiu, ara que l’hivern despulla els roures i l’escàs brancatge dels pins blancs no oculta el mantell d’estrelles de la nit que entra. Teixeixen un sostre boscà humil i esclarit, quasi translúcid, i permet a la claror de la nit de desembre,
Altre cop Nadal Nadal, promiscuïtat de compres desaforades, llagrimetes d’enyor, caganer i molsa embafada per l’alè de la mula i el bou d’un pessebre immutable que ha dormit tot un any a les golfes de la memòria. Taula blanca i flametes d’espelmes envoltades de vesc, boletes de colors i escudella amb galets. I parents,
Prou planys, gent No parlem, ara, d’espoli econòmic ni cultural. És dignitat, dignitat elemental. Cada dia, ens insulten greument. Cada dia ofenen la nostra manera de viure. Cada dia menteixen sobre allò que fem. Cada dia ens imposen la seva voluntat. Cada dia humilien els nostres representants. Cada dia deformen el nostre quefer. Cada
Trencalòs Desembre, nits obertes amb tants estels d’on brollen perles que seran matinades. El forest, glaçat de llum i de vacil·lants escales de fum a la frontera del coneixement, espaiades per grèvols de robins obscens i faigs curulls de gemmes nues. Dens matí surant i fressa de silenci. El trencalòs, d’elíptica
Hivern a les teulades Avesat a les mirades estretes romandré ulls clucs davant de tant silenci poruc, ja no vull res llevat dels somnis que menen al vincle del saber rebre. El matí dibuixat de blanc gèlid obre el gener desfullat prim de remors de mar i amb volades de fringíl·lids que
Fredor El febrer silenciós, ha aturat l’alzinar en un verd fosc olivaci i el sotabosc, catatònic i esclarissat, no gosa ni tan sols arrecerar els llimacs bavosos. Amb la llum d’aquest hivern al moll de l’os, l’eixida del darrera de la casa, projecta un pati fred, agònic i distant, que no reconec. Distingeixo les figures
La veïna Inquisició Hem estat fets entre grallades de corbs i el xuclat de la paparra arrapada a l’entrecuix, hem crescut com oliveres de brancatge turmentat per un tenaç ponent eixorc. Mirada de vidre, llavis aspres, manyagues clandestines, el teu pes dens com un malson amaga les llunes i les prunes vestides
Els versos buits Vetlla monòtona, vella cançó d’excuses no despuntaran abans les gemmes del teu jardí, encara que miris per damunt de les celles dels teus germans de la ciutat tremolosa. El llagut lleuger, verd i blanc, que llassa cada albada la mar de la teva paraula buida, tornarà, xarxes curulles, a la platja
Carrers de llambordes Encaixen perfectes, estrenyen el terra del trepig; han alçat barricades i acollit rotllanes de dones puntaires de coixí i llargs berenars de mitja tarda. Voleien llençols als balcons i corredisses de mainada amb capell de mariner fent rodolar el cèrcol amb el bastó a la mà. Flaire de Corpus i de
Continuar Deixem la tarda que suri damunt els esbrinats buits que deixa l’hivern. Al jardí, despunten les gemmes de la sàlvia i les violes s’han marcit com una promesa. Tallo el fil que mena al matí, i perdo les recances glorioses. Ara, tot és un llarg alè, tot és seguir, Eduard Casas Març 2018
El bosc vell Sovint passa, que la neciesa del voltant, mostra unes nits ben fosques, negres tions encesos d’aparent indiferència. Ara però, sabem que darrera de la clariana, a la que el camí ens ha menat, i que ens agombola en enganyós confort, s’amaga un bosc superb, de roures i grèvols de