Us reconeixerem sempre Hem anat omplint de temences la cisterna que havíem bastit per a desar-hi esperances i als llibres que volíem tornar a llegir se’ls han esborrat les lletres. Ara, que tot s’ha capgirat i que els guies s’han perdut entre els llums cridaners de la ciutat i els afalacs dels aduladors, ara
La casa de dalt del cims No tinguis por, les ombres són de pedra. J.V. Foix Davant els ulls com llunes dels qui l’escolten, els seus versos, llegits lentament i amb veu de fageda, esdevenen arrels profundes que s’endinsen dins l’ànima, en sentir a prop l’aigua de la mirada de la poeta que
Davall la mar Tal com l’estiu disposa la tarda baixem cercant l’aigua pel corriol de la llum. Veiem dellà els cingles de roca nua que permanentment vigilen que no hi faci niu el color porpra de la tristesa i imponents, alcen alterosos la boga de tot allò que imaginem. A l’entrevall, ens acollirà la
Sureda, el cau Al bell mig dels esgarips de bellesa salvatge de la sureda, donzella del forest i inici de l’esclat de la quietud, sóc a punt de sorgir de mi mateix i d’abraçar amb passió la vida que s’avia, que el camí prodigiós fendeix, sense espones, i s’obre al frec intens entre
A la font del Pic Amb veu de muntanya hem trabucat la gerra de les paraules i s’han esventat arreu del jardí, a tocar la font del Pic, depassen el clos i fistonen un matí de bronze que hem teixit amb les mans i s’escampen arreu del nostre airecel. Dessota els freixes, ran del
Dins l’aire al Puig d’Esquers Sóc una manera més de sentir la vida i conec la petitesa de l’infinit suspès a l’aire, agombolat per les roques calcàries que vetllen la mort. La talaia del temps engalana els fumerols del quefer del present a la plana i la mar, condueix el silenci cap a una esperança
Evanescents interrogants Evanescents interrogants, suren en aigües de plom i en l’aurora indefinida llisquen els llaguts en la cerca de peixos com llàgrimes, sempre incauts per ser pescats. Tot just clareja i els pescadors ja han solcat la badia amb la monòtona remor fosca del seu dia a dia. Retinc l’escalfor als peus de la
Camins Obrírem camins terrosos que la pols esborrava i els reférem amb pedra, que anàvem a buscar, en llargues processons de dolor, al clot dels exilis i les prohibicions, i amb ella hem alçat els ponts que travessen els silencis fins deixar, feixugament, l’empremta de les nostres vides sobre les arestes arrenglerades de llambordes mil·lenàries.