L’espurna vitenca dels poetes, davant el crit de la foscor.
Eduard Casas Gassó
Callem
Com l’hivern,
vell xacrós devorador de fecunditats,
que s’infiltra a les palpentes
per tota la volta titil·lant
d’un capvespre que serà fred i llarg.
És la manera que els anirà millor:
vindran a buscar-te,
a mi,
a ell,
a tots,
a cadascú de nosaltres.
Ens arrossegaran fins al límit,
humiliaran fins la nostra memòria,
faran allò que vulguin,
tot.
No els caldrà cap fet per a inculpar-nos,
el fabricaran,
a mida,
amb la força de la força,
de la intolerància,
la de sempre.
I amb tot,
un cop esborrats,
cercaran amb desfici la nostra llavor,
a les guarderies,
a les escoles,
a la universitat,
com quan buscaven urnes.
Ens volen inerts,
transparents,
evanescents.
Són el camí del robatori de la paraula,
de la dignitat,
de la claror.
Duen endins
la nit de plom.
Sí, sí, callem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!