Per a la Laia, filla i saba d’aquesta terra.
Indika: la Plana
Mentre la lluna s’afanya a no caure
dins del cove reflectida en el bassal,
rauquen els galàpets satisfets
amb el ventre cofoi de cucs de terra
que la generosa nit de juny,
de calidesa humida, ha prodigat.
Zumzeig a la glicina que s’enfila
façana amunt;
els bufaforats cerquen
a mitges amb les abelles,
els darrers raïms florits curulls
de nèctar i fragància viva.
Al camí blanc, entre marges
d’herbes remeieres
encara bada boca la teixonera
silent i protegida
per l’espinavessa ben armada.
Cap al tard, vora les userdes ajagudes
acabades de dallar,
la puput espantadissa canta
des del seu amagatall
i en el caminar encalmat
s’infla el pit d’alè de fenc madurat al sol
i les mosques encantades, van a jóc.
Més enllà plora un núvol de gropada
i gallegen sabres lluents que ensibornen
el confí, ja grisós, del capvespre.
L’oreig de l’horabaixa, esborrifa
les espigues submises
que assenyalen la marinada
i reverencien l’arribada de la fosca.
El rossinyol, encara amatent,
domina el silenci i refila dolçor
entre les corbes lliscoses de la nit.
De dins de la boscúria de la sureda,
s’ou el gemec del gaús
que senyoreja el cel i la caça.
La guilla glateix,
té gana i travessa la carretera
conscient del risc que li comporta
el maleït encontre amb el pagès.
El llum del voral delata l’home que caça cargols,
l’enganyapastors que el veu,
s’ajeu aclofat al bell mig de la calçada.
El sol, presoner del seu crepuscle
es volatilitza i regirarà altres fronteres.
Les vespes han deixat pas als grills,
i a mig camí del Mas Vermell
s’albiren els xiprers de la font del Mal de Ventre,
que el llostre ressalta sobre el celatge clement.
S’obre la volta celeste i milers d’ulls
afloren i bressolen totes les formes i volums
que la besllum grisosa de la plana
aixopluga.
El campanar mostra amb urc
la silueta centenària
feta de carreus de pedra sorrenca
dels Clots de Sant Julià
Els roures martinencs
han bastit un espès mantell
que embelleix les torturades branques
que l’hivern havia esfullat.
Els pins blancs, escatats,
ploren agulles marrons,
fruits de l’escassesa de la pluja.
Als aiguamolls,
l’alba capgira les ombres
i suren garlandes liloses
que apressen els bernats pescaires
a petjar les aigües somes
en la recerca de fartets.
L’olibassa sadollada
enceta el darrer vol cap el cau segur.
S’encén el dia i amb ell
l’aplec d’humanitat
embadalida en el quefer.
L’arrossar negat,
espera els estols de collverds i martinets,
el pagès engega la segadora i
el poble s’esmuny carretera avall.
A la platja l’arena espera a mitges
l’arribada dels llaguts
i de les tovalloles.
Ben a prop, al terraprim,
un núvol polsegós
entafora el ramat d’ovelles,
menades pel pastor del bri de fonoll al llavis.
Abril 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!