Carrer de Ballester
Infantesa: àngels bufadors
La catifa de pedretes del jardí,
encaixonat entre parets engalanades
d’heures despreocupades
i magres rosers dibuixats
sobre l’estuc clivellat,
perleja les passes alegres
del nostre joc de fet i amagar
i esquincen, sorolloses
amb el trepig accelerat,
el silenci savi de la tieta,
que a l’indret del sol
trena una bufanda.
Sento la fressa rítmica de les corretges
que mouen els telers de la fàbrica
del darrera l’alta paret grisa
que clou el pati
i fixo aquell instant,
amb en Blaqui alegre
i negre com un carbó,
amb tot allò que m’envolta,
com a petja immutable,
dels meus tres anys de vida.
Carrer de Ballester
Infantesa: àngels bufadors
La catifa de pedretes del jardí
encaixonat entre parets
engalanades d’heures despreocupades
i magres rosers dibuixats
sobre l’estuc clivellat,
perleja les passes alegres
del nostre joc de fet i amagar
i esquincen, sorolloses
amb el trepig accelerat,
el silenci savi de la tieta,
que a l’indret del sol
trena una bufanda.
Alegre, en Blaqui,
negre un com carbó,
xala empaitant-nos,
i exultant allarga les corredisses
fins els racons,
que per a nosaltres,
encara són llunyans.
Inhòspits, desdibuixats espais,
que només la pèrdua
de la innocència
farà nostres.
És el pas d’una tarda assolellada
de l’octubre.
Sento la fressa rítmica
de les corretges que
mouen els telers de la fàbrica
del darrera la paret,
on mai he anat,
m’observo
i em proposo de fixar aquell instant
amb tot allò que m’envolta,
que m’acompanyi,
com a petja immutable,
dels meus tres anys de vida.
Octubre 2018
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!