Hivern a les teulades
Avesat a les mirades estretes
romandré ulls clucs davant de tant silenci poruc,
ja no vull res llevat dels somnis
que menen al vincle del saber rebre.
El matí dibuixat de blanc gèlid
obre el gener desfullat prim de remors de mar
i amb volades de fringíl·lids que cerquen el gra caigut
de la passada sega.
Sóc al lloc que sóc, triat i volgut,
tant si us vaga com si no,
sol salabrós, tramuntana i garbí,
i estimo massa la vida com per a
fondre-la en una grisor d’avinença.
Mentre ens alçàvem
ens va ser dit amb insistència:
no pregueu mal amb el vostre impetuós desig
i seguiu el camí planer de les paraules adients,
i molts apaivagaven el foc i esdevenien xiprers.
D’altres trobàrem el mot que sovint salva i guareix
de la buidor, un quefer balsàmic del camí de la vellesa.
Vine i mirem junts per la finestra com arriba el capvespre
i com el fum de les xemeneies, ens acompanya
per a pujar junts els graons de l’hivern
que ens farà seu.
Gener 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!