Els versos buits
Vetlla monòtona,
vella cançó d’excuses
no despuntaran abans
les gemmes del teu jardí,
encara que miris per damunt de les celles
dels teus germans de la ciutat tremolosa.
El llagut lleuger,
verd i blanc,
que llassa cada albada
la mar de la teva paraula buida,
tornarà, xarxes curulles,
a la platja fosca.
Tu saps, el poc valor
que carreguen aquestes cordes
llaçades.
Són part del teus propis cercles
d’abandó.
De la teva tristesa fonda,
de la repetició monòtona
de paraules transparents.
Març 2018
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!