Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Rock'n'roll will stand

Quin sentit va tenir ‘intentar-ho’?

0

“Aquest disco representava un intent desesperat de trobar un sentit al Rock and roll. En el fons del nostre cor, sabíem que l’intent estava condemnat al fracàs. Però tot i així, la pregunta manté el sentit: perquè ho vam intentar?” Aquest petit comentari s’inclou a les notes interiors de ‘Beat crazy‘, el disc que Joe Jackson va publicar l’any 1980. Tots sabem que el rock ha mort, que ja no té sentit i no sé quantes més… i en canvi continuem comprant i escoltant discos, emocionant-nos amb un crit, un solo o un redoble de bateria. No arribarem a trobar el sentit al rock’n’roll, d’acord; o potser, ben mirat, el sentit és la cerca, l’intent, l’assaig… allò que feia en Joe Jackson fa quasi tres dècades (i que avui continuen fent tants altres, sortosament!).

Un desastre manifest

0
Què difícil que és fer una versió d’un cantautor com Guy Clark i que bé que se’n surt Nacho Vegas amb un dels temes més emblemàtics de l’intèrpret texà. Anyhow I love You, convertit en Nuevas Mañanas pel cantant asturià, una de les joies del seu excel·lent Manifiesto Desastre, el seu últim disc. Vegas sap veure el que no és evident, en la cançó de Clark. L’ambigua història d’un amor que és un amor ‘malgrat’; l’estima que perdura, com un retret, com l’ombra del fracàs; la carta d’amor que arriba quan un no la mereix. Aquest artista en cerca constant: aquest cantant (Clark) que demana un centau per cada mal moment, aquest cantant (Vegas) que diu ‘dame una canción por cada mal trago de los que junto a mí has tenido que pasar, y creo que podré dar un concierto tan largo que no pueda hacerte daño nunca jamás’. Clark i Vegas dos artistes enormes es troben per ‘llegir’ a la seva manera un gran clàssic del folk. Per cert, Clark va ser a Catalunya en una actuació exclusiva a Europa l’abril passat dins el Blues i Ritmes de Badalona. 

Música d’espelma i tassa fumejant

0
Publicat el 4 de gener de 2009
Diversos amics rockers compartim de fa un temps un google groups (l’hem batejat poc originalment com a ‘vinil connection’) sense que, pel moment, ens hàgim posat d’acord en les fronteres d’això que definim com a rock. No és el que pretenem, definir etiquetes; però en tot cas, quedi dit que les diferències que mantenim ben sovint proven que això del rock és discutit i discutible, i que és, per tant, viu i ric, real. Acaba l’any i és hora de balanços. Inevitablement, a l’inbox del grup han arribat diferents llistats amb el millor del 2008 musicalment parlant. A continuació va una versió ampliada i ‘interpretada’ del meu, que podeu veure aquí en forma de llistat. El 2008 he disfrutat amb bandes joves i noves: Dr. Dog i la seva optimista barreja de Beach Boys i Big Star; The Feelice Brothers, traient la pols a les Basement Tapes del Dylan i The Band i The Fleet Foxes, amb un disc de debut ple de sol i harmonia, que potser no podran superar mai. També m’ho he passat molt bé disfrutant amb la savia veterania de Billy Bragg, que amb Mr Love&Justice ha presentat el seu disc més complet i rodó, o amb la torturada bellesa del debut de Bon Iver. Més coses: discos notables de John Mellencamp, que ha lliurat el seu millor treball en molts anys, Joan Osborne, el Sr. Chinarro, Lucinda Williams (quin disco més rockero!) i Marianne Faithfull, que amb la sempre genial producció de Hal Willner ha dit: eh, algun problema? a totes les aprenents de cantant amb suposades entranyes. Dues notes al marge, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas, un disc importantíssim, que he escoltat (que escolto, de fet) addictivament. I el Just a Little Lovin’ de la Shelby Lynne, memorable homenatge a Dusty Sprinfield, produït amb ofici i elegància per Phil Ramone, tota una ‘lliçó de modus’ a tanta intèrpret de musiqueta d’espelma i tassa fumejant… La Lynne (a qui un dia es farà justícia) senta càtedra amb una qualitat vocal insuperable i una actitud indiscutible: dolç i amarg són cosins germans, no? 

El vinil guanya el codi binari

1
No és del pes dels anys, que volia parlar en aquest post, sinó de la màgia de les coses que fa temps que ens acompanyen. Aquesta tarda he substituït per raons obligades (atribuïbles a una goma en mal estat) el meu primer tocadiscos, un aparell marca Sansui que m’acompanyava des de feia 24 anys, quan els meus pares me’l van regalar a l’aprovar la selectivitat. No és del pes dels anys que volia parlar, deia; però està clar que entre aquell estiu de finals de mitjans dels vuitanta i avui hi ha quasi un quart de segle. Impressiona, si, i molt. Però m’impressiona més la potència amb la qual han sonat alguns dels vinils que, amb la il·lusió del nou aparell (un sòlid Thorens, de regust atemporal), i per allò de provar, han anat desfilant aquest darrer dilluns de desembre a casa. L’Strangeways here we come, dels Smiths, que feia temps que em venia de gust reescoltar i no trobava en cedé; el Conscience dels Womack&Womack, una debilitat del soul dels vuitanta que feia anys que no feia sonar; i el King of America de l’Elvis Costello, un disc que sempre tinc molt present i que si que tenia en versió digital. I amb tot, han sobresortit de forma sobrenatural dos versos d’un dels temes d’aquest disc de 1986: ‘This is the place where I made my best mistakes, this is the place even angels don’t understand’. El vinil guanya el codi binari en eloqüència i profunditat. El vinil és còmplice saviesa amb el passat. Els anys no pesen, els anys fan màgia… i amb aquell ‘crec-crec’ que fa l’agulla al lliscar damunt el disc, cal dir que, a vegades, aquesta mateixa tarda, fan màgia de la bona.

Algunes notes ràpides sobre música

0

Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet
, Mikel
Laboa
i Odetta. De
l’Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de ‘pendents’
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia ‘tots els colors del verd’ però que es mantenia
desafiant des d’una vanguarda amb olor de terra mullada. L’Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l’interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d’ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d’un ocell, amb la força d’un martell.

D’altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l’anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s’ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
Actualització: Televisió de Catalunya ha respost a la meva queixa amb aquest correu.

Els Manel i els eslògans entusiastes

4

No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: ‘the Manel’s are the new Antonia’s’. Tanmateix, cal superar la temptació de l’eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, ‘Els millors professors europeus’. Els Manel són uns representants més d’aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l’Heliogàbal i l’altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l’AVUI… i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.

L’entusiasme és poc científic

0

L’entusiasme és poc científic, d’acord. Sé que al llarg de l’any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l’any diferent. Tinc cinquanta ‘3 millors discos de la història’ i una desena de ‘millors concerts de la meva vida’. No m’agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d’aquest esport, d’aquells que cada temporada nomenen dos ‘partits del segle’, sinó més. L’emoció ens empeny a l’hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l’associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock’n’roll, Ritme&Club, presenta al Teatre Zorrilla de Badalona el debut al nostre país de Mark Olson i Gary Louris, les dues ànimes de The Jayhawks. Els Jayhawks són autors d’un dels meus cinc discos preferits, Tomorrow the green grass (1995, American Recordings). Que no us ho creieu? El teatre ja està a la ratlla del ‘sold out’. Allà vosaltres.

La recepta de la bona música (2)

0

Fa uns dies comentava les paraules de Howe Gelb que relacionava música i pòquer. Avui continuo aquesta divertida cerca de la ‘recepta de la bona música’, amb un fragment ‘prestat’ del bloc del saxofonista Martí Serra, el molt recomanable Alguns moments bons. En Martí reflexiona en el seu últim apunt sobre l’actuació en directe, el concert, allò que els americans en diuen de tantes maneres diferents: concert, live act, event, venue, show… “Però sí que crec –diu en Martí Serra– que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n’hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l’escenografia, l’actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, … Tot el què passa dalt d’un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit…!) és part de l’acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors. Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?”

La recepta de la bona música

0

M’agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d’on van sortir Calexico, per cert), en l’entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d’aquest mes. “Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas… sólo si vienen a mi.” (…) “El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta”.

Més que una ‘proposta refrescant’

0

“El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català.” Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d’aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l’últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s’ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure’ls descrits com una novetat, una ‘proposta refrescant’. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l’Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l’explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert. 

Foto: Pau Dabón va posar les coses al límit amb Wah Yeah, moment que intenta reproduir aquesta foto.

La poesia és trobar

0

“La poesia no és parlar de… la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de… sinó arribar. S’arriba tot caminant, cada passa és un vers.” Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d’un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé ‘Alguns moments bons’, editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.

En cada paradigma hi ha una paradoxa

1

El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d’un públic rendit, a l’Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l’endemà de la victòria d’Obama amb un irònic ‘els ocells cantaran i tots serem feliços’, revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d’Illinois, tot defensant activament al ‘silenciat’ candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L’altra: DiFranco va introduir la paraula “por” al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d’Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: “ja veureu, tots aquests fans de l’Obama, l’òstia que us fotreu, tan si perd… com si guanya.” En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics

Des del primer pis de l’Auditori, diumenge a la nit. Foto: O.L.

El cel del ‘soulman’

0

“Sigui quin sigui el vostre problema… em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després… i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se”. En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l’any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. ‘Levi Stubbs Tears’ és una cançó sobre el trencament d’una parella?, sobre un maltractament?, o és l’enèssima cançó dedicada al poder curador del rock’n’roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d’una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l’any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d’alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels ‘soulman’. Bona feina, germà.

Pere Calders a Silicon Valley

2

Crec que el meu ipod m’amaga coses. Bé, no estic dient que l’inimitable artilugi d’Apple m’amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l’itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m’amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m’espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l’objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m’enganya. L’altre dia, camí de Vic, l’Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés “tot és possible, incrèdul” des de la butxaca de l’americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se’n riu de mi, l’ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l’altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L’Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.