Connexions des de #Badalona

[Article publicat al Línia el 10.6.2021] He deixat reposar uns mesos aquestes notes personals sobre ‘El fill del xofer’, l’assaig literari de Jordi Amat sobre Alfons Quintà, publicat en català per Edicions 62. Tant és així que vaig llegir-lo quan el llibre just començava el camí de la segona edició i ara ja m’he descomptat pel que fa a les successives edicions d’aquesta ‘falsa’ biografia!

‘El fill del xofer’ desborda el personatge. En realitat, el llibre és un assaig –escrit amb eficient tècnica literària– sobre els tentacles i els vels que operen en qualsevol poder. El llibre és com una falsa biografia, deia, perquè funciona com a mirall del país i les seves febleses, i esdevé ben aviat una aproximació a l’omnipresent Jordi Pujol, l’altra part del puzzle Quintà.

Perquè en realitat ‘El fill del xofer’ és una crítica (àcida) a un moment fundacional. A mi m’ha suggerit un prec reeixit per a la relectura del passat recent que, en posar llum sobre un dels seus protagonistes, encara fa més imperativa la (més…)

Incorporo al #llegits (per fi) la magna ‘Els catalans als camps nazis’ de la Montserrat Roig en la magnífica edició del 40è aniversari (Edicions 62). Poques vegades a la vena una dosi tan potent de #periodisme i compromís cívic. La memòria històrica és instrument de present.

18 badalonins consten al cens del Memorial Democràtic, elaborat amb la col·laboració d’Amical Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra: accés a les dades, aquí. … però en van ser molts (i moltes) més: el Museu calcula que fins a una quarantena.

La Roig cita Bernat Garcia, “el primer a rebre Largo Caballero quan arriba a Sachsenhausen”, Antoni Valls, amb la cita “no ens en sortirem pas” i Josep Borràs, “un home en el millor sentit de la paraula” i autor d’una obra cabdal, recentment editada pel Museu (més informació sobre la publicació, aquí). Més noms citats al llibre en relació a la ciutat: el d’Antoni Blanco, aragonès que es considerava “català de #Badalona”, director de la Cros col·lectivitzada i home de confiança de Joan Peiró i Dídac (o Jaume) Sabater, de la direcció d’Estat Català i, així el cita l’autora, “fill d’alt funcionari a l’Ajuntament de Badalona”.

En el seu record i reivindicació, ERC treballa de fa temps perquè l’ajuntament de la ciutat col·loqui plaques o llambordes de memòria (#stolpersteine) a #Badalona. Hi ha una moció aprovada al #plebdn i el pressupost disponible. A què esperen?

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del (més…)

M’ha impressionat l’Aquí no hem vingut a estudiar d’Enric Juliana, un llibre a mig camí de la biografia, el tractat d’història i l’assaig polític i q amb l’ús de la primera del plural en començar el darrer capítol esdevé tb reflexió personal de certeses, dubtes i pors.

El llibre ens situa davant d’un gran mirall trencat (o deformat, com volgueu, xq tota mirada és subjectiva). Malgrat no compartir (òbvi) algunes de les tesis de l’autor (i q aquest projecta al present) he après i desaprès d’una història recent i… vigent. Exercici recomanable.

Tots mirem el món a través de la nostra pròpia cova de Plató, també l’autor; però el focus posat en els vaivens d’una força tan decisiva com ho va ser el PSUC i el PCE, i amb personatges com Moreno Mauricio, Ormazábal o Comorera convida a moltes lectures ibèriques.

Vaja, que en el llibre hi ha tanta informació i és tant potent i original el que s’hi explica (i s’hi analitza) que ‘Aquí no hem vingut a estudiar’ és, més enllà d’algunes ‘pulles’ a l’independentisme, un instrument útil, que permet, malgrat tot, afinar la mirada pròpia.

El llibre ressona a Badalona, “on tot és nou encara q sigui vell”. Moreno Mauricio, l’heroi q no es va posar de puntetes per sortir a la foto (MVM), va ser un personatge molt recordat x mon pare, amic de l’autor, tb compromès en aquell (re)despertar de la ‘fi’ del franquisme.

Aquí el vídeo de la presentació a Badalona del llibre sobre Manuel Moreno Mauricio d'@EnricJuliana. Llegint-lo "he sentit fort un gran orgull molt d'home". Va ser un vespre francament especial, de conversa tranquil·la i emoció continguda. https://t.co/IPhT4Iy2vJ

— Jordi Amat (@jordiamat22) August 28, 2020