Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Rock'n'roll will stand

Músics en moratòria

1

Llegeixo al diari que “el fil musical que es podia escoltar des de fa 15 anys als trens de Rodalies de Barcelona desapareixerà durant aquest mes, després de la valoració negativa que n’han fet els viatgers en l’última enquesta de Renfe”. Està bé, això. Jo era un sòlid enemic d’aquesta músiqueta de fons, m’exasperava, més que res. Em posava nerviós escoltar un cop i un altre el Canon de Pachelbel, i tan que m’agrada! Quasi l’he arribat a avorrir… Sort que no posaven la meva versió perferida, que és la que va enregistrar per a Deutsche Grammophon la peculiar i democràtica Orpheus Chamber Orchestra (a la foto).  El problema amb el fil musical de Renfe no era el volum, prou ajustat; ni la qualitat de la selecció musical, conservadora però indiscutible. El problema era la repetició descurada i indiferent de moltes de les peces; la banalització del talent. En Prince deia que hi ha una mena de joia en la repetició, però es referia a una altra mena de joia. Amb el Canon; i això és culpa de la Renfe, però també en són responsalbes desenes d’anuncis i powerpoints escadussers; he hagut de decidir-me per la mateixa solució que de fa temps aplico també a la Creedence Clearwater Revival de John Fogerty, també radiats abusivament. He deixat d’escoltar Proud Mary o Lodi, abans d’avorrir-les per sempre més. Així he hagut de fer amb el Canon. L’haig de racionar. M’agrada massa!

Johnny Cash a Dakar

0

Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock’n’roll. Hank Williams és l’autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I’m so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals… “If it’s folk music, then it’s music for the folks” deia el trobador de l’Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l’estiu passat (aquí hi ha la versió original) publicat a l’antiga plataforma d’aquest blog:

“Youssou N’dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l’atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l’home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals –més que res, el que passa és que és molt cansada!– que condemna el ‘country’ al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l’N’dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d’esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor… Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir… Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia.”
FOTO: Un sticker mostra un posat ben característic de Johnny Cash. La foto està presa a Gràcia l’agost passat. 

Roger Mas, contrasentits

1

“El millor llibre d’aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas.” Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d’abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l’esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l’escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l’enorme privilegi de disfrutar de l’estrena de l’espectacle en versió gran format, en l’obertura de l’Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l’estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra ‘anormalitat’ com a país. Aquesta és especialment coent. 

El concert d’aquest vespre… la qualitat del vídeo (disculpes!) és pèssima, però per escoltar la cançó i fer-vos-en una idea..

‘No em compraré tants discos’

1
Fa anys que prometo no comprar-me tants discos, com si aquest fos un vici reprobable! Però ho prometo, si, davant de qui calgui, quan calgui, com calgui: potser una mica avergonyit, o potser per no haver-me de justificar. O potser per totes dues raons… però ho prometo: no em compraré tants discos. Les caixes dels cedés s’acumulen en piles al menjador de casa, fent un mapa hermètic i misteriós a ulls profans i que jo no em canso de recordar a qui calgui, quan calgui i com calgui que és ple de tresors per a la gent amb gana de coses noves. De tant en tant, d’imprevist, jo també hi trobo algun tresor. Aquestes últimes setmanes em passa que no puc parar d’escoltar Revelation, d’AJ Roach, un disc introbable al nostre país, però que és una de les meravelles d’aquest any. Fa uns mesos, l’amic David Prat, el va convidar a casa seva i el Roach en qüestió va aprofitar per fer una actuació als Genis, un petit bar musical de Badalona, a quatre passes de casa. L’altre dia en Jordi Pujol me’l va deixar amb un gest confiat, ple de les millors voluntats. Sabia que em fondria aquesta sàvia i crua barreja de folk i elegant pop –impagables, per cert, els metalls del tema que dóna títol al disc–. Ara una còpia d’aquest disc vola cap a Badalona des dels Estats Units. Me’l vaig haver de comprar, volatilitzant, de nou, la promesa -no em compraré tants discos- que, us podeu imaginar, a aquestes altures ja ningú es creu.

Temps borrós en l’Amèrica més oblidada

0
Publicat el 25 d'agost de 2008
La coral més afinada s’ha emboratxat amb bourbon casolà i canta caòticament a la sortida de la taverna, en un temps i lloc indeterminat, que té, tanmateix, l’aire inconfusible de l’Amèrica més oblidada i l’alè d’un temps borrós, que és el d’ara. La lluna es mostra al quadrant superior dret de la imatge. Revela les marques del temps, gegantines esquerdes en la seva superfície. El satèl·lit, glossat fins la sacietat per poetes i poetastres, sembla que, aquesta nit, es disposi a acompanyar aquest grup de joves bulliciosos tot xiuxiuejant una vella cançó en la sideral distància. Allarga la seva ombra per les carreteres polsoses del país més inòspit, on canten aquests músics amb les butxaques foradades. Es pot reduir la més gran nació a una fotografia de color sèpia, amb les vores troquelades? La banda de músics surt a empentes i rodolons d’una taverna de mala mort, però els seus membres duen les butxaques de les gavardines i abrics plenes de les paraules de Robert Frost, Jack Keruac, John Steinbeck i en les seves orelles ressonen encara les notes de The Band, Bob Dylan, Neil Young i Townes Van Zandt. No és res nou, però no és qualsevol cosa. Aquest estiu m’acompanya dia i nit The Feelice Brothers<strong>”>, el disc homònim de la banda de Nova York.

Els classificadors de papallones

1
Publicat el 4 d'agost de 2008
Tots els afeccionats a la música ens hem preguntat alguna vegada quins són els nostres discos preferits i tots hem acabat la conversa amb un regust que no per conegut i esperat, deixava de ser menys frustrant. És possible trobar un Top10 entre els centenars, milers, de discos que un ha anat acumulant al llarg del temps? Existeix una sala VIP amagada en les lleixes on arxivem els cedés i els vinils? Existeixen els intocables? Hi ha una bona manera d’arxivar els discos? Són preguntes que generen debats sempre interessants però que acaben sense respostes clares i precises. I en canvi, entre els profans: quantes vegades m’han preguntat quin era el meu artista preferit? Tantes com, segurament, he donat respostes capritxosament variades, potser fins i tot contradictòries! Quants discos tens?, em pregunten d’altres, plantificats davant la paret que acull bona part de la meva discoteca? Quan respons que no ho saps, et miren com ofesos, més que amb incredulitat. Però els afeccionats a la música sabem que això no va d’estadístiques, ni d’intocables, tampoc de llistes; sinó d’una cerca íntima i addictiva, la cerca de la cançó perfecta. Som viatgers, més que no pas sedentaris classificadors de papallones, nosaltres!
Tot això per dir que aquest estiu em proposo classificar els meus quasi dos mil discos gràcies a l’espectacular sistema d’arxiu amb codi de barres (cal tenir un mac amb webcam), fabricat per Delicious Library (vegeu foto). Tot això per dir que aquest propòsit contradiu, en efecte, almenys un parell de les línies apuntades una mica més amunt. 

L’adéu a un vell company, la cinta de casset

0
Publicat el 1 d'agost de 2008
Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d’una cançó a l’altra!-, precari -la forma com s’embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo– i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d’imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava!
 
En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s’hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es… (CONTINUA)

poden trobar cintes en algunes gasolineres i mercats de segona mà, i perquè no?, segur que també en alguna botiga de discos regentada per algun propietari més despistat que romàntic… Però poca cosa més, almenys al primer món (és una altra història el que passa en molts llocs d’Àfrica, amb el seu bulliciós intercanvi musical, de mà en mà, encara amb el casset ben viu).
El sector dels ‘llibres parlats’ mantenia encara un volum significatiu de novetats en aquest format, i això només en el món anglosaxó, que és on aquest línia ‘audioliterària’ té una demanda important, significativa en termes econòmics. El New York Times donava notícia, aquesta setmana, d’una ‘R.I.P Party’ organitzada pel departament d’audio d’Hachette a les oficines del gegant mediàtic a Nova York. L’estocada final a un format que la gent més jove associa a l’arqueologia i que les persones de la meva generació veiem amb una barreja de nostàlgia -aquelles recopil·lacions que regalàvem a amics i nòvies!- i vergonya. Un tros de plàstic, una caixeta, sense a penes ‘sex appeal’, i que ben poc pot fer davant la noblesa rotunda que encara conserva el vinil; la revolució pràctica que va suposar el cedé; i els camins tot just encetats per la música digital en forma d’ipod… Descansi en pau, el vell company, la cinta de casset.
 
Foto: Detall d’un cartell al Soho de Nova York, primavera de 2006. Oriol Lladó a Flickr.

Rel·líquies?

0

Una amiga que m’estima molt però que a vegades m’observa de lluny amb una acidesa descreguda –que em dec ben merèixer– es referia a mi com a ‘relíquia’. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts –en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu–. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m’agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l’auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d’urgència a l’edició digital de l’AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l’indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d’algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l’entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d’amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa… després de la pluja.


PUBLICAT EL 6 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.