Com a contrapunt a l’apunt que trobareu després d’aquest, faré esment a un programa sobre la manifestació en contra de la sentència de l’Estatut i sobre la reacció espanyolista que es va viure el dia següent amb motiu del triomf de la “roja”. El reportatge i posterior debat es va emetre en un canal privat aquest
La lectura de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut confirma que tot plegat, i també en el tema de la llengua que és el que ens ocupa en aquest bloc, té un abast molt més important del que ens podíem pensar en un principi. De fet, ens confirma també que tot allò que ens iguala a ells (en
No cal que ens preocupem perquè el tribunal constitucional hagi deixat ben clar que “toda lengua oficial es (…) lengua de uso normal por y ante el poder público. También, en consecuencia, lo es el castellano por y ante las Administraciones públicas catalanas, que, como el poder público estatal en Cataluña, no pueden tener preferencia por
L’Associació Internacional per a la defensa de les llengües i cultures amenaçades (AIDLCM), neix, a principis dels anys cinquanta, de l’esforç de prop de cinquanta professors nòrdics (danesos, noruecs, islandesos i finlandesos) liderats per l’humanista Pierre Naërt, desaparegut el 1971, preocupats pel destí de les cultures i llengües amenaçades per les llengües oficials dominants. Actualment
Pels carrers de l’Eixample barceloní es poden veure aquests dies cartells com el que reproduïm en aquest apunt (només parcialment). I, certament, no em deixa de cridar l’atenció veure-hi que no hi ha cap referència en català, tot i que és un “Instituto Superior de Estudios” que té una seu al carrer Berlín de Barcelona i
No és la intenció d’aquest bloc parlar d’economia, tot i que som conscients que llengua i economia són termes absolutament relacionats. I fa por només de pensar què pot passar amb la crisi en temes d’ajut a la cultura i a la llengua catalanes: per exemple, fa poc l’Ajuntament de Mataró va comunicar als centres
Quan algú em pegunta quin futur sociolingüístic vull per a la llengua catalana, la meva resposta sempre és que vull per al català el mateix que l’espanyol té a Madrid, el francès a París o l’italià a Roma (amb les úniques limitacions lògiques d’una llengua que no té un abast internacional, és a dir, per
Per raons que no s’escapen a ningú, des de fa un cert temps sentim diverses veus que afirmen que ara, al Principat de Catalunya, es fa una acció institucional a favor de la llengua catalana menor a la que es feia en l’època en què no governava l’anomenat “tripartit”. Deixant de banda les qüestions d’estratègia
És indubtable que en aquesta dècada, que tot just estem acabant, un dels reptes més importants que ha tingut el nostre sistema educatiu ha estat el de l’acollida, si m’ho permeteu, massiva d’alumnat nouvingut. Només cal recordar, per exemple, que en el curs 2000-2001 el nombre d’alumnes de nacionalitat estrangera no arribava a 24.000, mentre
D’entrada, cal no oblidar que la Llei d’educació de Catalunya s’ha de situar dins del marc legal que estableix la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, d’àmbit estatal, en la qual queda molt clar que “amb aquesta Llei (l’orgànica) s’assegura la necessària homogeneïtat bàsica i la unitat del sistema educatiu (espanyol)” i per
La versió en català d’aquest cartell que vaig trobar enganxat als carrers de l’eixample barceloní vindria a ser: “Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat versus projecte. Exposició al CCCB. Del 20.10.09 al 28.02.10. Com podeu veure les diferències entre la versió castellana i la versió catalana són tan grans que cal fer dues carreres i
Aquest és el títol d’un llibre, recentment publicat per l’Editorial Mediterrània de Barcelona, on l’Institut Europeu de Programes d’Immersió (una entitat de la qual m’és difícil de dir si existeix o no, i ho dic com a vicepresident que n’he estat) publica les entrevistes que en els 25 anys darrers s’han fet a Joaquim Arenas,
La Llei de política lingüística, de 1998, estableix als articles 32.3 i 35.2 que:La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s’aplica a les marques, als noms
Aquest és el títol de la jornada organitzada el 20 de novembre de 2009 a la Casa dels Països Catalans de la Universitat de Perpinyà per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i per per l’Institut Franco-Català Transfronterer i el Centre de Recerques en Estudis Catalans d’aquesta universitat nord-catalana. L’objectiu d’aquesta jornada era el de reflexionar sobre la
Fa uns anys, aproximadament uns nou o deu, quan era membre actiu d’un partit independentista de Mataró, vaig iniciar una campanya sistemàtica en què s’enviaven escrits als regidors mataronins (majoritàriament del PSC) que dirigien cartes bilingües a la població. L’argument era, jurídicament parlant, molt clar: a l’article 9 de la llei 1/1998, de política