El pols de la llengua als Països Catalans

D’entrada, cal no oblidar que la Llei d’educació de Catalunya s’ha de situar dins del marc legal que estableix la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, d’àmbit estatal, en la qual queda molt clar que “amb aquesta Llei (l’orgànica) s’assegura la necessària homogeneïtat bàsica i la unitat del sistema educatiu (espanyol)” i per això es deixa clar, per exemple,  que “el Govern (espanyol) ha de fixar, en relació amb els objectius, competències bàsiques, continguts i criteris d’avaluació, els aspectos bàsics del currículum que constitueixen els ensenyaments mínims”, els quals representen “el 55 per cent dels horaris escolars per a les comunitats autònomes que tenen llengua cooficial i el 65 per cent per a les que no en tenen”. La Llei orgánica estableix, però, que “les comunitats autònomes poden desplegar les normes d’aquesta Llei, a excepció de les relatives a les matèries la regulació de les quals la mateixa Llei encomana al Govern o que corresponen a l’Estat d’acord amb el que estableix la disposició addicional primera, número 2, de la Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del dret a l’educació”. Catalunya és on és: amb una competencia plena en educació no universitària, que, alhora, però, no és exclusiva, com es pot veure en el punt 3 de l’article 131, referit a l’educació, de l’Estatut d’Autonomia de 2006.

És en aquest marc que altres comunitats autònomes de l’Estat han fet o estan fent les seves pròpies lleis d’educació (per exemple, Andalusia ja té la seva pròpia llei d’educació: la Ley de Educación de Andalucía, en la qual es recorda explícitament que la “Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo, de Educación, ha abierto un nuevo marco de legislación educativa en el que la Comunidad Autónoma de Andalucía ha de desenvolverse”).

Per tant, la nostra Llei d’educació és una llei de país, però de país amb sostre… Bo i això, és innegable que en l’articulat sí que podem veure una voluntat explícita de fer un model educatiu propi en el qual, per exemple, el paper de la nostra llengua queda claríssim. De fet, és el que intentarem d’explicar en el cos d’aquest article.

Només en el preàmbul podem trobar tres afirmacions que ens indiquen clarament quina és la voluntat de la llei:

• Les raons culturals i cíviques són impulsades per la voluntat de conformar una ciutadania catalana identificada amb una cultura comuna, en la qual la llengua catalana esdevingui un factor bàsic d’integració social.

• Aquesta llei vol reforçar la importància del català i el seu aprenentatge en tant que llengua pròpia de Catalunya i factor d’inclusió social, i vol fer una aposta per la potenciació del plurilingüisme a les escoles assegurant, com a mínim, un bon nivell d’aprenentatge d’una tercera llengua…

• Catalunya és un país amb una cultura i amb una llengua que configuren una identitat pròpia. El sistema educatiu català ha de permetre desvetllar i potenciar l’arrelament a Catalunya. Només des del coneixement del que és propi és possible obrir-se a les altres realitats i reconèixer-ne les singularitats.

En l’article 9 ja es tracta un dels temes més candents en els anys darrers, quan s’estableix que “correspon al Govern determinar el currículum de l’ensenyament de les llengües, que comprèn els objectius, els continguts, els criteris d’avaluació i la regulació del marc horari”, la qual cosa ha de permetre superar el debat de la tercera hora de castellà.

Si seguim l’articulat ens adonarem del paper del català (article 11 El català, llengua vehicular i d’aprenentatge) en el nostre sistema educatiu:

1.    El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.

2.    Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum, han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera, i sens perjudici del que estableixen els articles 12 i 14.

3.    Els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.

Per això en l’article 13, quan es parla de la competència lingüística dels professionals de l’educació, s’afirma que:

1. Els mestres i els professors de tots els centres han de tenir la titulació requerida i han d’acreditar, en la forma que es determini per reglament, el domini de les dues llengües oficials, de manera que en puguin fer un ús adequat, tant oral com escrit, en l’exercici de la funció docent. Els mestres i els professors, en l’exercici de llur funció, han d’emprar normalment el català, tant en les activitats d’ensenyament i aprenentatge com en l’àmbit general del centre.

2. El Departament ha d’adoptar les mesures necessàries per a actualitzar la competència lingüística del professorat i ha de promoure la creació i la utilització d’eines didàctiques que facilitin l’ensenyament del català i en català.

3. Els professionals d’atenció educativa i el personal d’administració i serveis dels centres educatius han de conèixer el català i el castellà, de manera que estiguin en condicions de fer-ne un ús adequat en l’exercici de les funcions corresponents. El Departament ha d’establir els mecanismes i les condicions que permetin assegurar el coneixement i el domini del català i del castellà del personal no docent de l’Administració educativa.

Uns mestres i uns professors que a la llarga, com s’estableix a la Llei, deixaran de ser funcionaris de l’Estat  per passar a formar part dels cossos docents de la Generalitat de Catalunya (com la resta de funcionaris que depenen del nostre Govern). En aquesta línia (Article 119) també es recorda que “les proves de l’oposició es fan en català, (…), i han d’incloure coneixements sobre les institucions i la cultura catalanes.

Moltes vegades, massa vegades, hem sentit veus que han volgut associar el programes d’immersió lingüística a un determinat grup polític que va governar durant més de dues dècades. Per sort per al país, la immersió lingüística és patrimoni d’un ampli ventall de les forces polítiques catalanes, la qual cosa queda perfectament reflectit en l’article 15 (cal recordar que no ha estat fins ara que la immersió ha tingut un base legal clara gràcies als actuals currículum i a aquesta Llei):

1. El Departament, per tal que el català mantingui la funció de llengua de referència i de factor de cohesió social, ha d’implantar estratègies educatives d’immersió lingüística que n’assegurin l’ús intensiu com a llengua vehicular d’ensenyament i d’aprenentatge. La definició d’aquestes estratègies ha de tenir en compte la realitat sociolingüística, la llengua o les llengües dels alumnes i el procés d’ensenyament del castellà.

2. Els centres han d’adaptar els horaris a les característiques dels programes d’immersió lingüística, tenint en compte el nombre d’hores de les àrees lingüístiques que s’hagin d’impartir al llarg de l’etapa.

En l’articulat també queda molt clar que el català és la llengua oficial de l’Administració educativa a Catalunya (article 16). I ho és més enllà de l’àmbit estricte del centre educatiu (articles 18 i 40):

18.1. Amb la finalitat de fer present el caràcter vehicular del català en les manifestacions culturals públiques, en els centres educatius públics i en els centres educatius privats sostinguts amb fons públics el català ha d’ésser normalment el vehicle d’expressió en les activitats de projecció externa.

 18.2. Per tal d’aconseguir la cohesió social i la continuïtat educativa en l’ensenyament i l’ús del català, els centres educatius públics i els centres educatius privats sostinguts amb fons públics han de coordinar llurs actuacions amb les institucions i les entitats de l’entorn.

40.2 Les administracions educatives han d’impulsar acords de col·laboració per a potenciar conjuntament accions educatives en l’entorn. Aquestes actuacions han de tenir com a prioritat potenciar la convivència i la participació ciutadana i l’ús del català, amb la finalitat de garantir que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats per a conèixer i usar les dues llengües oficials.

I no voldria acabar sense recordar que la Llei (articles 18 i 167) estableix que “el Departament ha de promoure la col·laboració amb les administracions educatives dels territoris amb què Catalunya comparteix la llengua propia” i que “ha de cooperar amb les entitats educatives de territoris de parla catalana”. A més “El Govern ha de promoure i donar suport a centres educatius a l’exterior en el marc més ampli de la projecció internacional de la cultura i la llengua catalanes i ha de contribuir a sostenir-los, especialmente en els territoris amb vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya”, per la qual cosa, “amb la finalitat de promoure aquests centres educatius, el Govern pot formalitzar acords de cooperació amb les institucions i entitats dels territoris i països on es trobin aquests centres i, si escau, pot proposar a l’Estat la subscripció de convenis en aquesta matèria.

En resum, la Llei recull l’esperit de bona part de legislació educativa dels 30 anys darrers i, en alguns punts, va més enllà, com són en el tema de la creació d’un cos propi de docents, la immersió lingüística, la col·laboració entre els centres i el seu entorn, i la relació entre els diversos territoris de parla catalana (el que molts en diem, senzillament, Països Catalans).

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!