Maria-Lluïsa Pazos, en el record…

Imatge

Fa uns quants dies em van fer saber que el dia de Nadal de l’any passat va morir Maria-Lluïsa Pazos. Li he volgut dedicar aquests mots de record… I per fer-jo començo amb un poema seu:

 

Endarrerida porto l’esperança,

tot just a l’hora trista de l’espera.

Cada jorn és com una primavera

Que, amb son finir, la meva tardor atansa.

 

Cremen records al foc de la quimera;

complac l’avui, però la nit que avança

l’instant aspriu disfressa de gaubança.

I ja no em torna el que és el que abans era.

 

Del temps antic, en servo la recança,

hores malmeses i aures d’un destí

que em fa jugar entre el somni i l’enyorança.

 

I quan apunti el sol de l’hora mansa,

tan sols vosaltres heu de restar amb mi

per a reeixir, plegats, l’última estança.

 

He volgut començar aquesta remembrança amb el poema “a MI MATEIXA”, que Maria-Lluïsa Pazos va incloure en el llibre El club de les bones persones (i), publicat el 2001 a La Busca edicions, editorial que ella mateixa dirigida. Com podeu comprovar, malgrat que fos escrit gairebé fa 20 anys, la mort de l’amiga Maria-Lluïsa, la mort de l’activista, escriptora, assagista, professora i editora Pazos —la Pazos—, el fa malauradament actual. Em plau recordar que el llibre el va dedicar a «persones concretes, amb noms i cognoms, a amics de debò, la fidelitat dels quals la vida m’ha permès de comprovar». I ho faig perquè penso que aquesta frase reflecteix molt bé la relació de la Maria-Lluïsa amb l’altra gent: amiga, molt amiga, dels amics, amb els quals era extraordinàriament despresa; però també injustament atacada per aquells qui havien estat amics i col·laboradors o, senzillament, per part dels qui no la coneixien. Sens dubte, va ser una persona polièdrica, una personalitat complexa, intensa, alguns en dirien complicada, amb aquell punt d’autoestima necessari per sobreviure en el món de la cultura catalana, que potser amagava les febleses que tots tenim i arrosseguem. Ara bé, ningú no pot negar que era summament intel·ligent i que s’estimava la llengua i el país. I la seva obra així ho demostra.

La primera referència que vaig tenir de la Maria-Lluïsa data de 1986, quan tot just jo començava a fer classes i ella va publicar Ausiàs March i l’amor. Antologia poètica actualitzada, un autor que l’acompanyarà durant la vida i al qual va dedicar, pel capbaix, dos llibres més, sempre amb la intenció d’apropar-lo al gran públic. Ara bé, quan la vaig començar a seguir va ser en el moment en què va prendre partit en el debat sobre el català “heavy” i el català “light”, amb el llibre L’amenaça del català light, que va publicar el 1990, i que, com deia l’editor de Tibidabo, va representar que «a la fi, hi ha algú que dóna la cara i es compromet» en un debat que va marcar el final de la dècada dels 80 i començament de la dels 90. El 1991 va ser una de les fundadores de l’Associació Llengua Nacional. D’aquell període també data el seu llibre La violació del català. La subordinació de la llengua a València i a Barcelona (Tibidabo, 1992).

La conec personalment a mitjan dècada dels 90, quan és directora de La Busca, que aleshores era una col·lecció de l’editorial de Vilassar de Mar Oikos-tau. Publica títols com ara Una llengua sense ordre ni concert (que fa conjuntament amb Carles Castellanos, Francesc Ferrer, Josepa Huguet, Bernat Joan, Lluís Marquet, Antoni Muné-Jordà, Ernest Sabater, Blanca Serra i Jaume Vallcorba), La llengua i el Leviathan (Bernat Joan), Curs de sociolingüística per a BUP, COU i reforma (conjuntament amb Carles Castellanos), El jovent opina (Josep Huguet i Blanca Serra) i el nostre Redescobrim els Països Catalans (Pere Mayans i Núria Montés). Els títols són prou reveladors de quin era el posicionament lingüístic —i nacional— de la Maria-Lluïsa.

Comença a partir d’aquell moment una relació personal intensa que es tradueix en la meva integració a l’Associació Llengua Nacional, on vaig col·laborar especialment en la revista de l’entitat, i en la fundació de l’Editorial La Busca. D’aquells moments, d’estreta col·laboració, en són hereus títols com Exercicis. Per a l’obtenció del certificat de capacitació en llengua catalana (Ferran Marquina, Víctor Pallàs i M. Lluïsa Pazos), o Junts en la diversitat (David Casellas) i CAT. Llengua i societat dels Països Catalans (Pere Mayans i Núria Montés), els primers i potser els únics crèdits variables de secundària per atansar la sociolingüística catalana als joves. També de la dècada dels 90 data la nostra col·laboració en el premi Jove de la Penya Santamaria, un autèntic revulsiu a l’escriptura en català dels nostres adolescents.

Després de deixar la direcció de l’Associació i de la revista Llengua Nacional, es va dedicar de ple al projecte editorial de La Busca, juntament amb el seu marit Antoni Adell; va arribar a publicar-hi més de 200 títols.

L’editorial La Busca sempre va buscar promoure la literatura catalana, per això s’hi van editar els textos guanyadors del  premi que organitza el Departament d’Ensenyament “El Gust per la lectura” (del IV concurs, 1998-1999, fins al IX concurs, 2003-2004), del Premi Víctor Mora de Narrativa breu (L’Escala, des del 2000 fins 2012) i del premi Emili Teixidor. També va instaurar el premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès, que el 2006 va guanyar Victor Alexandre i el 2007 Bernat Joan i Marí.

A través de la seva persona, vaig conèixer gent tan interessant com Víctor Mora (l’obra del qual va publicar o tornar a publicar La Busca), Adrià Blasco (el dibuixant del còmic Tallaferro) o els activistes i filòlegs Víctor Pallàs i David Casellas, entre tants d’altres.

Gràcies, doncs, Maria-Lluïsa, per tot el que has fet per nosaltres, per la llengua, per la literatura i, en definitiva, pel país.

 

L’occità, llengua del sistema educatiu a l’Aran?

De la mateixa manera que el català és (o hauria de ser) la llengua vehicular normalment emprada en el sistema educatiu de Catalunya, l’occità (anomenat aranès a l’Aran) és (o hauria de ser) la llengua vehicular normalment emprada en aquesta comarca nord-pirinenca.

Doncs bé, a la revista La borrufa, que es distribueix gratuïtament pel Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la Vall d’Aran (vaja, el que alguns anomenen el Pirineu de Lleida), que és escrita íntegrament en català, hi trobem aquest anunci d’un institut públic del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya: tret del nom, en occità, i d’unes paraules en francès, la resta, tota la resta, en espanyol.

M’agradaria saber què passa realment a la resta de les escoles de l’Aran amb la llengua occitana…

Per llogar-hi cadires!

Presentació del llibre “Cròniques negres del català a l’escola”

Imatge

El proper dijous 13 de juny a les set de la tarda els Amics de la Bressola i Enllaçats per la Llengua us convidem a la presentació del llibre Cròniques negres del català a l’escola de l’autor mataroní Pere Mayans, amb presència de l’autor i presentació a càrrec de M. Carme Junyent, doctora en Lingüística i professora de la Universitat de Barcelona.

Amb portada de Jordi Borràs, el catedràtic de llengua i literatura catalanes Pere Mayans Balcells, ex-cap del Servei d’Ensenyament del català de la Generalitat de Catalunya, presenta el llibre Cròniques negres del català a l’escola, d’Edicions del 1979, un llibre que vol fer conèixer els atacs que ha rebut la nostra llengua a l’escola de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord, de la Franja, de l’Alguer i, fins i tot, a Andorra.

Un llibre que l’autor “dedica” a totes aquelles persones que dia sí i dia també ataquen l’escola catalana.

Aquesta presentació la farem a la seu del Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1, 08007 Barcelona) a les 19h el dia 13 de juny de 2019.

Comunitats catalanes més enllà dels actuals Països Catalans: passat i present

Imatge

Demà fem una conferència-tertúlia a l’Ateneu Barcelonpes amb els Amics de la Ciutat, en què parlarem del català de Cabdet (actualment Castella – la Manxa), de Sicília, de Sardenya, de Grècia, de la diàspora dels jueus catalans, de Marsella, de Gibraltar, d’Andalusia (maresmencs a Huelva, valencians a les maresmes del Guadalquivir…), de Galícia, de Sant Agustí (a la Florida, actualment als Estats Units), de la diàspora dels gitanos catalans per tot França, de nord-catalans, menorquins i valencians del sud a Algèria, de l’emigració dels Països Catalans a Amèrica, dels algueresos al municipi de Sàsser i de les noves emigracions…

heus aquí la presentació digital: Els països catalans_1; Els països catalans_2

Sobirania lingüística

Imatge

O també dignitat lingüística…

El 13 de setembre del 2007 el rei que aleshores era el cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I, va visitar Girona per participar en el sopar organitzat per la patronal Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (la patronal gironina). Desenes de persones es van concentrar a la plaça del Vi per mostrar el seu rebuig al monarca i en van cremar fotografies. Els mossos d’esquadra van identificar Enric Stern i Jaume Roura, als quals l’Audiència Nacional (de Madrid, és clar) va condemnar a pagar una multa de 2.700 euros cadascun per un delicte d’injúries a la Corona si volien evitar entrar a la presó. Més de 10 anys després, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha fet rectificar la decisió de la justícia espanyola i obliga l’Estat a indemnitzar els dos joves gironins condemnats.

En declaracions al diari Ara, Enric Stern, un dels inculpats, declara:

«Al judici vam explicar tot el que havíem fet i ho vam dir amb el cap ben alt. I ho tornaríem a fer. Malgrat que ens humiliessin per parlar en català, vam dir que havíem cremat fotografies del rei. Vam haver de fer dues sessions del judici, perquè en la primera vam respondre les preguntes en català i el jutge, amb molta prepotència, ens va dir que no ens entenia, quan a l’Audiència Nacional els acusats s’han pogut expressar en altres llengües com el basc, l’àrab, etc. La llengua no havia sigut cap problema perquè s’utilitzaven traductors. La intenció del jutge era humiliar-nos. Va ser dur perquè el judici es va fer igualment, no vam deixar de parlar català, però notaves que la teva veu no valia per a res. Davant d’aquesta situació, vam demanar la nul·litat del judici i es va repetir. La sentència, però, va ser la mateixa».

Què voleu que us digui, Stern i el seu company van mostrar una dignitat lingüística, una sobirania lingüística, que no he sabut veure per enlloc aquests dies. Fer canviar de llengua en un tribunal que vol ser d’àmbit estatal (de fet, podríem dir el mateix en els tribunals que són a Catalunya) és senzillament considerar que els catalanoparlants tenim menys drets lingüístics que, per exemple, els ciutadans estrangers. Claudicar i parlar en castellà és una mostra més de la submissió del poble de Catalunya a un poder supremacista espanyol.

Una dignitat que també han tingut altres joves que han passat per l’Audiència Nacional acusats del mateix (recordo, per exemple, el cas de dos joves mataronins que fa pocs anys també van haver-hi d’anar en estar acusats de cremar una imatge del rei).

Per pensar-hi!

Publicació del llibre “Cròniques negres del català a l’escola”

Imatge

 

Títol: Cròniques negres del català a l’escola

Autor: Pere Mayans Balcells
Editorial: Edicions del 1979 Col·lecció: «Llevat», 17
Portada: Jordi Borràs
Pàgines: 230
Dimensions: 14×21
Edició: Abril del 2019
Preu: 14 €
ISBN: 978-84-947201-4-7
L’any 1995 es publicava El llibre negre de Catalunya –de Felip V a l’ABC– de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994. L’èxit del llibre feu que, fins i tot, altres pobles en copiessin la intencionalitat, el format i l’estructura –de lectura i consulta fàcils. Gairebé vint-i-cinc anys després, aquestes “cròniques negres” que teniu a les mans volen fer-ne una actualització, aquest cop, però, centrada en el món de l’ensenyament, que, com es pot comprovar, s’ha convertit, conjuntament amb la ràdio i la televisió públiques catalanes, en el camp de batalla polític i mediàtic, com en els anys 90, de tots aquells qui no volen que la llengua catalana sigui primera llengua en algun àmbit de la societat catalana, de tots aquells qui no volen que la llengua espanyola perdi, per poc que sigui, posicions, de tots aquells qui creuen, en el fons, que Catalunya, i per extensió la resta dels Països Catalans, no és més que una mera extensió d’un projecte espanyol, d’arrel bàsicament castellana… Per tant, en aquest llibre trobareu disposicions legals, escrits periodístics, assajos sociolingüístics pretesament científics, declaracions de polítics, etc. que evidencien la voluntat explícita d’anar contra el català a l’escola. També hi trobareu fets que han afectat negativament la presència de la nostra llengua en algun dels sistemes educatius de la nostra comunitat lingüística.
Per tant, un llibre que vol fer conèixer els atacs que ha rebut la nostra llengua a l’escola de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord, de la Franja, de l’Alguer i, fins i tot, a Andorra. Un llibre que l’autor “dedica” a tots aquells que dia sí i dia també ataquen l’escola catalana.
Per cert, un tastet d’aquest llibre el podeu trobar en aquest blog, en les entrades que porten com a títol “Cròniques negres del català a l’escola”, que he anat publicant des de novembre de 2016.

El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística

Imatge

Onada Edicions, l’editorial benicarlanda que dirigeix l’incansable Miquel Àngel Pradilla, acaba de publicar (octubre de 2018) l’obra El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística,  de Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948), catedràtic jubilat de la Universitat Jaume i, i persona de referència pel que fa a la història de la llengua catalana i a la geolingüística, especialment a les comarques centrals del territori lingüístic.

Gimeno ens exposa en primer lloc algunes de les llengües que han estat parlades en aquest espai geogràfic i que han deixat rastre (o no) en el català actual: l’ibèric, el fenici, el grec, el visigot, l’àrab. Seguidament ens introdueix en la romanització del nostre territori, per passar després a explicar el procés de formació inicial de la llengua catalana.

Al final de la primera part del llibre es fa ja referència al català del Maestrat i dels Ports de Morella en el moment de la conquesta i com aquest era el que portaven els colons provinents principalment de les terres meridionals catalanes que s’havien ocupat un segle abans (Lleida 1147, Tortosa 1148). És especialment interessant l’aportació sobre algunes evolucions fonètiques del català que van afectar tardana la zona d’estudi i que agermana aquestes variants amb els parlars meridionals de Catalunya, és a dir, amb el que popularment s’anomena tortosí.

En una segona part, el llibre se centra en la llengua actual del Maestrat i dels Ports de Morella. Comença amb una interessantíssima introducció sumària als topònims majors de la zona, amb una majoria de procedència àrab, però també amb noms anteriors al període musulmà i, fins i tot, anteriors a la romanització, sense oblidar els portats directament pels repobladors catalans.

En aquesta part, la més extensa i exhaustiva del llibre, l’autor ens introdueix a la fonètica del català de la zona  (vocalisme i consonantisme) i a la seua morfologia (nom, pronom, mots invariables -adverbis, preposicions, conjuncions), la qual cosa ens permet caracteritzar unes variants de la llengua catalana que són el pont, conjuntament amb les de les Terres de l’Ebre, entre els parlars del nord del català occidental (el català d’Andorra, de la Franja, del que s’anomena província de Lleida) amb les variants meridionals d’aquest català occidental, anomenat des de fa segles valencià (i que es parla al País Valencià i a la zona del Carxe, a Múrcia).

 

 

Antoni Canu, una veu algueresa

Imatge

L’any 2009, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) lliurava un dels premis Joan Coromines al poeta alguerès Antoni Canu. D’una banda, per l’aportació que Canu ha fet a la literatura catalana des de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i, per l’altra, per la fidelitat que sempre ha demostrat en l’ús de la nostra llengua. La poesia de Canu, a més, ha estat una ambaixadora excel·lent de la llengua catalana a molts indrets de l’Estat italià.

Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer: Edicions del Sol, 2007); Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress, 2014). L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any 2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa del poeta alguerès. El llibre anava acompanyat d’un CD amb poemes d’Antoni Canu: alguns cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de l’Alguer i de Sardenya; altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), publica a Edicions Saldonar de Barcelona i a cura del poeta valencianoalguerès Joan-Elies Adell, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses en el prestigiós Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rimini per Raffaelli Editore. Aquest 2019 Edicions Saldonar publicarà un nou recull de poesies, que portarà com a títol Ànimes precioses.

L’any 2017, Canu havia de ser un dels protagonistes del cicle  “Els dilluns de poesia”, que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes a Arts Santa Mònica. Malauradament, la intervenció econòmica de la Generalitat i la posterior aplicació de l’article 155, que, de facto, suspenia l’autonomia de Catalunya, van impedir fer aquest acte, que volia ser un homenatge merescut a aquest poeta sènior (89 anys), però amb una vitalitat sorprenent i envejable!

Sortosament, l’acte s’ha pogut fer el 2018 i no hem volgut deixar de passar l’oportunitat de parlar-hi…

Antoni, quan i com vas fer teva la llengua de l’Alguer? Tu ets de llengua materna sarda, oi?

Só naixut a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. I, per tant, la mia llengua d’origen és lo sard logudorès. A l’edat de 10 anys só arribat a l’Alguer, on faç mia la llengua del país d’adopció. Puc afirmar que la llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu instrument.

Per tant, tu ets testimoni de tres moments clau en la història sociolingüística recent de l’Alguer. En un primer moment, quan arribes a l’Alguer, el català és encara la llengua necessària per viure-hi, veritat?

En aquellos moments a la ciutat tothom parlava alguerès i, si volia jugar, havia de parlar com los altros minyons. Quan al final de la dècada dels 30 arrib a l’Alguer, el català era la llengua principal del carrer, de la vida, de les relacions personals… Era imprescindible per viure-hi. És d’aqueixa manera com jo, i tants altros sards al llarg de la història i fins als anys 60 del segle passat, fem nostra la llengua que els catalans havien portat a Sardenya el segle XIV.

En un segon moment, tu vas poder veure com moltes persones de la teva edat abandonaven l’alguerès a casa per parlar en italià als fills. Per què ho van fer?

Sí, efectivament, la mia muller, Maria Musso, i jo sem estats de les poques parelles que als anys 60 parlàvem en alguerès als fills. Molta gent es passa a l’italià per la pressió dels mestres, de la televisió, de l’ambient. Creieven que, si parlaven italià als fills, aqueixos tengueriven un futur millor. 

I en un tercer moment has pogut veure com han nascut entitats que defensen la llengua del país i de les quals tu has format part. Quina creus que ha estat i és la seva tasca?

Són naixudes en lo moment en què es veu que la llengua mori. La sua tasca és conscienciar la població de la importància que té la llengua, promoure’n l’ensenyament, fer-la viva al carrer, pressionar els polítics, mantenir contacte amb els altros territoris catalans…  

I quan et vas interessar per escriure en alguerès?

Sempre m’havia agradat escriure, però em mancava poder fer-ho en alguerès, la mia llengua. A l’escola no me’l van ensenyar… A partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement escrit del català, só anat a l’Escola d’Alguerés “Pasqual Scanu”. El 1990 ús lo català com a llengua poètica.

Què ens pots dir de la teva poesia?

Pel que fa a les característiques de la mia poesia, la professora  Giulia  Lanciani, que desgraciadament és morta recentment, destaca que só sobretot un poeta de la continuïtat, més que no pas un poeta de la metamorfosi, en el sentit que allò que preval és la coherència de les mies opcions: d’una banda, el manteniment d’una acurada estructura; de l’altra, el compactament i la unitat del discurs poètic, tot i que a voltes busc temes que van més enllà de la memòria d’un passat mitificat o d’un present humil. Així, la mia poesia no únicament tracta de temes “pròpiament” algueresos o sards, la mia poesia tracta de temes diversos, motivats per emocions fortes o qüestions importants de la mia vida. Per exemple, la poesia Vibracions és una descripció poètica d’una rentadora, un instrument que en principi ens pot resultar poc poètic, però que faç poesia -durant molts anys he adobat electrodomèstics!

Què en penses, d’aquestes paraules del professor Giuseppe Tavani: “el sociolecte alguerès ha incorporat i està incorporant a partir de l’idiolecte líric de Canu –com de la resta de poetes actius a l’Alguer (de Rafael Catardi fins avui)– aquell suport i aquella legitimació (…) a la poesia, en aquell bescanvi recíproc de saba al qual ha estat sempre confiada l’equació llengua=poesia en qualsevol lloc on hi hagi perill d’aixafament per part de les llengües i de les cultures majoritàries”?

Per a mi, el professor Tavani, el gran catalanòfil italià, és un gran referent i un gran amic. Jo só content de poder difondre la nostra llengua amb la mia poesia a l’Alguer, a la resta dels Països Catalans, però també a la Sardenya i a Itàlia.  

 

Com deia el poeta Joan-Elies Adell, “si no coneixeu encara la poesia d’Antoni Canu, faríeu bé de recuperar-la i així no deixar-vos perdre aquesta veu bella i necessària d’un poeta júnior[1] octogenari de l’Alguer, que ha trobat la llengua justa per parlar de la vida”.

 

 

[1] Júnior, perquè la seva obra literària en català comença quan el poeta té ja 60 anys.

La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!