Sobirania lingüística

Imatge

O també dignitat lingüística…

El 13 de setembre del 2007 el rei que aleshores era el cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I, va visitar Girona per participar en el sopar organitzat per la patronal Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (la patronal gironina). Desenes de persones es van concentrar a la plaça del Vi per mostrar el seu rebuig al monarca i en van cremar fotografies. Els mossos d’esquadra van identificar Enric Stern i Jaume Roura, als quals l’Audiència Nacional (de Madrid, és clar) va condemnar a pagar una multa de 2.700 euros cadascun per un delicte d’injúries a la Corona si volien evitar entrar a la presó. Més de 10 anys després, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha fet rectificar la decisió de la justícia espanyola i obliga l’Estat a indemnitzar els dos joves gironins condemnats.

En declaracions al diari Ara, Enric Stern, un dels inculpats, declara:

«Al judici vam explicar tot el que havíem fet i ho vam dir amb el cap ben alt. I ho tornaríem a fer. Malgrat que ens humiliessin per parlar en català, vam dir que havíem cremat fotografies del rei. Vam haver de fer dues sessions del judici, perquè en la primera vam respondre les preguntes en català i el jutge, amb molta prepotència, ens va dir que no ens entenia, quan a l’Audiència Nacional els acusats s’han pogut expressar en altres llengües com el basc, l’àrab, etc. La llengua no havia sigut cap problema perquè s’utilitzaven traductors. La intenció del jutge era humiliar-nos. Va ser dur perquè el judici es va fer igualment, no vam deixar de parlar català, però notaves que la teva veu no valia per a res. Davant d’aquesta situació, vam demanar la nul·litat del judici i es va repetir. La sentència, però, va ser la mateixa».

Què voleu que us digui, Stern i el seu company van mostrar una dignitat lingüística, una sobirania lingüística, que no he sabut veure per enlloc aquests dies. Fer canviar de llengua en un tribunal que vol ser d’àmbit estatal (de fet, podríem dir el mateix en els tribunals que són a Catalunya) és senzillament considerar que els catalanoparlants tenim menys drets lingüístics que, per exemple, els ciutadans estrangers. Claudicar i parlar en castellà és una mostra més de la submissió del poble de Catalunya a un poder supremacista espanyol.

Una dignitat que també han tingut altres joves que han passat per l’Audiència Nacional acusats del mateix (recordo, per exemple, el cas de dos joves mataronins que fa pocs anys també van haver-hi d’anar en estar acusats de cremar una imatge del rei).

Per pensar-hi!

Publicació del llibre “Cròniques negres del català a l’escola”

Imatge

 

Títol: Cròniques negres del català a l’escola

Autor: Pere Mayans Balcells
Editorial: Edicions del 1979 Col·lecció: «Llevat», 17
Portada: Jordi Borràs
Pàgines: 230
Dimensions: 14×21
Edició: Abril del 2019
Preu: 14 €
ISBN: 978-84-947201-4-7
L’any 1995 es publicava El llibre negre de Catalunya –de Felip V a l’ABC– de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994. L’èxit del llibre feu que, fins i tot, altres pobles en copiessin la intencionalitat, el format i l’estructura –de lectura i consulta fàcils. Gairebé vint-i-cinc anys després, aquestes “cròniques negres” que teniu a les mans volen fer-ne una actualització, aquest cop, però, centrada en el món de l’ensenyament, que, com es pot comprovar, s’ha convertit, conjuntament amb la ràdio i la televisió públiques catalanes, en el camp de batalla polític i mediàtic, com en els anys 90, de tots aquells qui no volen que la llengua catalana sigui primera llengua en algun àmbit de la societat catalana, de tots aquells qui no volen que la llengua espanyola perdi, per poc que sigui, posicions, de tots aquells qui creuen, en el fons, que Catalunya, i per extensió la resta dels Països Catalans, no és més que una mera extensió d’un projecte espanyol, d’arrel bàsicament castellana… Per tant, en aquest llibre trobareu disposicions legals, escrits periodístics, assajos sociolingüístics pretesament científics, declaracions de polítics, etc. que evidencien la voluntat explícita d’anar contra el català a l’escola. També hi trobareu fets que han afectat negativament la presència de la nostra llengua en algun dels sistemes educatius de la nostra comunitat lingüística.
Per tant, un llibre que vol fer conèixer els atacs que ha rebut la nostra llengua a l’escola de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord, de la Franja, de l’Alguer i, fins i tot, a Andorra. Un llibre que l’autor “dedica” a tots aquells que dia sí i dia també ataquen l’escola catalana.
Per cert, un tastet d’aquest llibre el podeu trobar en aquest blog, en les entrades que porten com a títol “Cròniques negres del català a l’escola”, que he anat publicant des de novembre de 2016.

El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística

Imatge

Onada Edicions, l’editorial benicarlanda que dirigeix l’incansable Miquel Àngel Pradilla, acaba de publicar (octubre de 2018) l’obra El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística,  de Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948), catedràtic jubilat de la Universitat Jaume i, i persona de referència pel que fa a la història de la llengua catalana i a la geolingüística, especialment a les comarques centrals del territori lingüístic.

Gimeno ens exposa en primer lloc algunes de les llengües que han estat parlades en aquest espai geogràfic i que han deixat rastre (o no) en el català actual: l’ibèric, el fenici, el grec, el visigot, l’àrab. Seguidament ens introdueix en la romanització del nostre territori, per passar després a explicar el procés de formació inicial de la llengua catalana.

Al final de la primera part del llibre es fa ja referència al català del Maestrat i dels Ports de Morella en el moment de la conquesta i com aquest era el que portaven els colons provinents principalment de les terres meridionals catalanes que s’havien ocupat un segle abans (Lleida 1147, Tortosa 1148). És especialment interessant l’aportació sobre algunes evolucions fonètiques del català que van afectar tardana la zona d’estudi i que agermana aquestes variants amb els parlars meridionals de Catalunya, és a dir, amb el que popularment s’anomena tortosí.

En una segona part, el llibre se centra en la llengua actual del Maestrat i dels Ports de Morella. Comença amb una interessantíssima introducció sumària als topònims majors de la zona, amb una majoria de procedència àrab, però també amb noms anteriors al període musulmà i, fins i tot, anteriors a la romanització, sense oblidar els portats directament pels repobladors catalans.

En aquesta part, la més extensa i exhaustiva del llibre, l’autor ens introdueix a la fonètica del català de la zona  (vocalisme i consonantisme) i a la seua morfologia (nom, pronom, mots invariables -adverbis, preposicions, conjuncions), la qual cosa ens permet caracteritzar unes variants de la llengua catalana que són el pont, conjuntament amb les de les Terres de l’Ebre, entre els parlars del nord del català occidental (el català d’Andorra, de la Franja, del que s’anomena província de Lleida) amb les variants meridionals d’aquest català occidental, anomenat des de fa segles valencià (i que es parla al País Valencià i a la zona del Carxe, a Múrcia).

 

 

Antoni Canu, una veu algueresa

Imatge

L’any 2009, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) lliurava un dels premis Joan Coromines al poeta alguerès Antoni Canu. D’una banda, per l’aportació que Canu ha fet a la literatura catalana des de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i, per l’altra, per la fidelitat que sempre ha demostrat en l’ús de la nostra llengua. La poesia de Canu, a més, ha estat una ambaixadora excel·lent de la llengua catalana a molts indrets de l’Estat italià.

Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer: Edicions del Sol, 2007); Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress, 2014). L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any 2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa del poeta alguerès. El llibre anava acompanyat d’un CD amb poemes d’Antoni Canu: alguns cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de l’Alguer i de Sardenya; altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), publica a Edicions Saldonar de Barcelona i a cura del poeta valencianoalguerès Joan-Elies Adell, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses en el prestigiós Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rimini per Raffaelli Editore. Aquest 2019 Edicions Saldonar publicarà un nou recull de poesies, que portarà com a títol Ànimes precioses.

L’any 2017, Canu havia de ser un dels protagonistes del cicle  “Els dilluns de poesia”, que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes a Arts Santa Mònica. Malauradament, la intervenció econòmica de la Generalitat i la posterior aplicació de l’article 155, que, de facto, suspenia l’autonomia de Catalunya, van impedir fer aquest acte, que volia ser un homenatge merescut a aquest poeta sènior (89 anys), però amb una vitalitat sorprenent i envejable!

Sortosament, l’acte s’ha pogut fer el 2018 i no hem volgut deixar de passar l’oportunitat de parlar-hi…

Antoni, quan i com vas fer teva la llengua de l’Alguer? Tu ets de llengua materna sarda, oi?

Só naixut a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. I, per tant, la mia llengua d’origen és lo sard logudorès. A l’edat de 10 anys só arribat a l’Alguer, on faç mia la llengua del país d’adopció. Puc afirmar que la llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu instrument.

Per tant, tu ets testimoni de tres moments clau en la història sociolingüística recent de l’Alguer. En un primer moment, quan arribes a l’Alguer, el català és encara la llengua necessària per viure-hi, veritat?

En aquellos moments a la ciutat tothom parlava alguerès i, si volia jugar, havia de parlar com los altros minyons. Quan al final de la dècada dels 30 arrib a l’Alguer, el català era la llengua principal del carrer, de la vida, de les relacions personals… Era imprescindible per viure-hi. És d’aqueixa manera com jo, i tants altros sards al llarg de la història i fins als anys 60 del segle passat, fem nostra la llengua que els catalans havien portat a Sardenya el segle XIV.

En un segon moment, tu vas poder veure com moltes persones de la teva edat abandonaven l’alguerès a casa per parlar en italià als fills. Per què ho van fer?

Sí, efectivament, la mia muller, Maria Musso, i jo sem estats de les poques parelles que als anys 60 parlàvem en alguerès als fills. Molta gent es passa a l’italià per la pressió dels mestres, de la televisió, de l’ambient. Creieven que, si parlaven italià als fills, aqueixos tengueriven un futur millor. 

I en un tercer moment has pogut veure com han nascut entitats que defensen la llengua del país i de les quals tu has format part. Quina creus que ha estat i és la seva tasca?

Són naixudes en lo moment en què es veu que la llengua mori. La sua tasca és conscienciar la població de la importància que té la llengua, promoure’n l’ensenyament, fer-la viva al carrer, pressionar els polítics, mantenir contacte amb els altros territoris catalans…  

I quan et vas interessar per escriure en alguerès?

Sempre m’havia agradat escriure, però em mancava poder fer-ho en alguerès, la mia llengua. A l’escola no me’l van ensenyar… A partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement escrit del català, só anat a l’Escola d’Alguerés “Pasqual Scanu”. El 1990 ús lo català com a llengua poètica.

Què ens pots dir de la teva poesia?

Pel que fa a les característiques de la mia poesia, la professora  Giulia  Lanciani, que desgraciadament és morta recentment, destaca que só sobretot un poeta de la continuïtat, més que no pas un poeta de la metamorfosi, en el sentit que allò que preval és la coherència de les mies opcions: d’una banda, el manteniment d’una acurada estructura; de l’altra, el compactament i la unitat del discurs poètic, tot i que a voltes busc temes que van més enllà de la memòria d’un passat mitificat o d’un present humil. Així, la mia poesia no únicament tracta de temes “pròpiament” algueresos o sards, la mia poesia tracta de temes diversos, motivats per emocions fortes o qüestions importants de la mia vida. Per exemple, la poesia Vibracions és una descripció poètica d’una rentadora, un instrument que en principi ens pot resultar poc poètic, però que faç poesia -durant molts anys he adobat electrodomèstics!

Què en penses, d’aquestes paraules del professor Giuseppe Tavani: “el sociolecte alguerès ha incorporat i està incorporant a partir de l’idiolecte líric de Canu –com de la resta de poetes actius a l’Alguer (de Rafael Catardi fins avui)– aquell suport i aquella legitimació (…) a la poesia, en aquell bescanvi recíproc de saba al qual ha estat sempre confiada l’equació llengua=poesia en qualsevol lloc on hi hagi perill d’aixafament per part de les llengües i de les cultures majoritàries”?

Per a mi, el professor Tavani, el gran catalanòfil italià, és un gran referent i un gran amic. Jo só content de poder difondre la nostra llengua amb la mia poesia a l’Alguer, a la resta dels Països Catalans, però també a la Sardenya i a Itàlia.  

 

Com deia el poeta Joan-Elies Adell, “si no coneixeu encara la poesia d’Antoni Canu, faríeu bé de recuperar-la i així no deixar-vos perdre aquesta veu bella i necessària d’un poeta júnior[1] octogenari de l’Alguer, que ha trobat la llengua justa per parlar de la vida”.

 

 

[1] Júnior, perquè la seva obra literària en català comença quan el poeta té ja 60 anys.

La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Dilluns de poesia amb l’Antoni Canu, poeta alguerès

Imatge

 

 

La Institució de les Lletres Catalanes va organitzar el dilluns 29 d’octubre el cicle
Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica amb una sessió dedicada al poeta
alguerès Antoni Canu. Aquesta és una de les sessions que havia estat programada per al tercer trimestre de 2017 i que va quedar ajornada arran de la intervenció econòmica de la Generalitat i de l’aplicació de l’article 155.
El cicle “Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica” obre un espai públic per donar a
conèixer al llarg de l’any les veus més remarcables de la poesia catalana i
internacional a Barcelona. En cada sessió es presenta l’obra d’un poeta que llegeix
personalment la seva obra i és presentat per un crític, estudiós o traductor de
referència.
Antoni Canu va néixer a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. La seva
llengua d’origen és, per tant, el sard logudorès. A l’edat de 10 anys va arribar a
l’Alguer, on fa seva la llengua del país d’adopció, com ell mateix explica: “la
llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu
instrument”. Casat amb una algueresa de “raça” (terme que es fa servir a l’Alguer
per indicar aquelles persones que provenen de famílies que durant generacions han parlat la nostra llengua), a partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement
escrit del català, assisteix a l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu. El 1990 comença
a utilitzar el català com a llengua poètica.
Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del
Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer:
Edicions del Sol, 2007) i Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress,
2014).
L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint
cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any
2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa
del poeta alguerès (els tres primers reculls més algunes poesies que en aquell
moment eren inèdites). El llibre anava acompanyat d’un CD en què hi havia alguns
poemes de Canu cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de
l’Alguer i de Sardenya i altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze
poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia
catalana de l’Alguer (1945-2013), publicada a Edicions Saldonar de Barcelona i a
cura de Joan-Elies Adell.
El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses al prestigiós
Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rímini per Raffaelli
Editore. La seva obra ha estat àmpliament reconeguda a l’Alguer, a Sardenya i a
l’Estat italià. Ha aconseguit nombrosos reconeixements, entre els primers caldria
destacar el Concurs Nacional Dialectal G. Modena (1991); secció dialectal del
Massimiliano Kolbe (1992); Concurs Nacional Luci di Poesia (1993). I entre els
darrers, el més important de Sardenya, el premi Ozieri (2014), i el de la Biennal de la poesia d’Spoleto, a l’Úmbria, secció internacional (2015). El 2017 guanya el
premi Rafael Sari 2017, en aquest cas a l’Alguer.
La poesia d’Antoni Canu s’ha presentat a diverses poblacions de Sardenya, d’Itàlia
i dels Països Catalans (Perpinyà, la Vila d’Eivissa, Es Castell –Menorca–,
Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès, Capellades, Arenys de Mar, Arenys de
Munt…).

Vegeu-ne l’enregistrament: https://www.youtube.com/watch?v=6F9lDG4nrg8

Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

Imatge

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

Cròniques negres del català a l’escola/17: 1681. Comencen a arribar mestres de fora…

Imatge

«Com que el rei troba molt bé que s’estableixin mestres d’escola francesos a les viles del Rosselló per ensenyar la llengua als infants i introduir els hàbits i costums de França, a Sa Majestat plaurà molt que vostra excel·lència faciliti […] els mitjans de fer-ne venir del Llenguadoc el nombre que podrà necessitar.»

Carta del ministre Louvois al Cardenal de Bonzy –arquebisbe de Narbona–.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 105.

Cròniques negres del català a l’escola/16: 1680. Perseguir els qui porten a estudiar els fills a Catalunya –Sud–

Imatge

«He estat informat que alguns dels meus súbdits de les millors cases del meu país del Rosselló, en lloc de fer estudiar o educar els fills en el meu país, o d’enviar-los per al mateix fi en el meu reialme, els fan passar a Catalunya o a Espanya per ser-hi instruïts […]. Haureu d’obligar els pares o mares que tenen fills a Catalunya o a Espanya, a reclamar-los o fer-los tornar al meu país del Rosselló o passar a altres províncies del meu reialme, i això, en el període dels tres mesos vinents.»

Carta de Lluís xiv a l’intendent Camus de Beaulieu.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 113.