Imatge

Em plau compartir amb vosaltres una entrevista que m’han fet al Periòdic d’Andorra el mes de març proppassat. Parlem d’immersió, d’escola catalana, del que hauria de ser el projecte lingüístic de l’escola catalana, de l’ús de la llengua, però també de les acusacions que es fan als docents de Catalunya sobre un possible adoctrinament a les escoles catalanes.

 

Pere Mayans

L’Hospitalet de Llobregat,  1963.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i postgraduat en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural, des de 1984 es dedica a l’ensenyament. Catedràtic de llengua catalana i literatura, ha fet de cap del Servei d’Ensenyament del Català i del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament, des d’on s’ha encarregat, entre d’altres temes, de l’acollida de l’alumnat d’origen estranger i de la immersió lingüística. En aquest entrevista parlem amb ell com a expert en processos de normalització lingüística i com a membre del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals.

 

  1. Quina és la situació de l’escola catalana actualment?

 És una pregunta complexa de contestar, perquè, d’una banda, podem afirmar que els nostres docents, en general, han donat la resposta educativa que necessitaven els alumnes de les escoles catalanes del segle XXI. S’ha fet una aposta clara per uns centres inclusius, per una constant innovació pedagògica, per una formació permanent, adequada cada cop més a un alumnat divers, molts divers, en tots els sentits. S’ha treballat en un ensenyament competencial i en un sistema d’avaluació que avanci també en aquesta línia. Ara bé, això no implica que no hi hagi un marge de millora important en, per exemple, l’aprenentatge de la llengües estrangeres, en les polítiques de manteniment de les llengües d’origen de molts dels nostres alumnes, en la competència oral en general, en les polítiques de cohesió social, en els resultats d’algunes matèries… De fet, la situació de la nostra escola no és gaire diferent a la que té la institució escolar a bona part d’Europa.

  1. La campanya de desprestigi de l’escola catalana, acusada d’adoctrinament per part de certs mitjans espanyols, ha afectat la tasca dels docents?

Per sort, els nostres docents són uns excel·lents professionals que saben perfectament  que aquesta campanya només respon a uns interessos ideològics molt concrets. La nostra escola no adoctrina, educa… Potser els que adoctrinen són justament aquells qui ens volen acusar a nosaltres de fer-ho. És el mateix discurs que fan servir quan parlen del suposat “adoctrinament” dels mitjans de comunicació públics catalans. Qualsevol observador neutral pot veure que on hi ha realment adoctrinament és als mitjans espanyols.

En el cas de l’ensenyament, com pot ser titllat d’adoctrinament, com es va fer en seu parlamentària, treballar un mapa de la llengua catalana on, com és lògic, s’englobin tots els territoris de parla catalana? Com pot ser titllat d’adoctrinament parlar de Corona catalanoaragonesa, quan és evident el paper cabdal dels catalans en aquella confederació en la qual hi havia un rei que, alhora, era comte de Barcelona? Com pot ser adoctrinament parlar a les aules del que està passant a la societat, quan en els nostres currículums es diu literalment que formar “ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar”?

De fet, puc afirmar que l’escola, com un dels pilars bàsics de la nostra societat, ha estat atacada d’una forma barroera i injusta.

  1. Per què podem afirmar que els castellanoparlants no estan discriminats?

D’entrada, l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua castellana es garanteix al llarg de tota l’escolaritat obligatòria amb la finalitat que, en acabar-la, tots els alumnes, independentment de la seva llengua d’origen, tinguin plenes competències lingüístiques en català  i en castellà. És més, si amb les hores de llengua castellana no es pogués garantir que el nivell de castellà fos igual al del català, un centre educatiu podria decidir fer alguna activitat en llengua castellana.

Els resultats de castellà i de català són sempre similars a les proves de competències i a proves com les de la Selectivitat. Quan l’Estat fa proves per valorar el nivell de llengua castellana dels alumnes, els resultats dels alumnes catalans se situen per davant de comunitats “bilingües” com el País Valencià, Galícia o Balears, però també per davant d’Andalusia, Canàries, Extremadura…

Sempre m’ha cridat l’atenció que tots aquells qui demanen l’ensenyament en la llengua familiar (en aquest cas el castellà) no s’esgarrifen quan hi ha gent que porten els fills a escoles on l’ensenyament es vehicula en francès, anglès o alemany (i en molts casos sense tenir en compte el que sí que es té en compte a les escoles catalanes: l’aplicació de metodologies d’aprenentatge de segones llengües, és a dir, les estratègies del programa d’immersió).

  1. Tenint en compte que està demostrat que el model educatiu de l’escola catalana funciona, per què hi ha tant d’interès de posar en dubte aquest model?

Perquè l’escola, malgrat tots els peròs que li puguem buscar, és un dels pocs àmbits en què el català és necessari, és imprescindible, i això ens fa una mica més “normals”, entès el concepte de normal com allò que tenen tots els pobles del món que tenen una llengua normalitzada (espanyol, francès, italià, alemany…). Fixeu-vos que s’ha atacat tot allò que ens igualava als qui tenen un Estat al darrere: escola, policia, mitjans de comunicació…

  1. Quin és el projecte lingüístic de l’escola catalana?

L’escola catalana ha de fer del català la llengua vehicular de referència, la llengua de la vida de l’escola, la llengua de la cohesió social, per garantir que tothom, independentment de l’origen, pugui tenir plenes competències en aquesta llengua. Ha d’assegurar, a més, que, en acabar l’ensenyament obligatori, tots els alumnes tinguin un nivell de llengua castellana molt similar al que tenen en llengua catalana.

Pel que fa a les llengües estrangeres, cal assegurar un bon domini d’una primera llengua estrangera (que permeti ser competent tant en àmbits formals com informals), que pot ser l’anglès o el francès. Cal potenciar l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera (francès o anglès, italià, alemany, portuguès i, per què no?, les llengües internacionals que ens han arribat amb la nova immigració: àrab, xinès mandarí…).

Cal també potenciar les possibilitats d’aprenentatge de les llengües de la nova immigració més enllà de les llengües considerades internacionals: amazic, neerlandès, ucraïnès, bengalí, etc.

I, finalment, es vol un ensenyament plurilingüe i intercultural, en el qual es formin ciutadans respectuosos amb la diversitat lingüística i als quals haguem desvetllat interessos plurilingües, com que el que es treballen amb programes com els d’intercomprensió entre llengües romàniques (comprensió lectora en diverses llengües, inclosa la llengua occitana de l’Aran).

 

  1. Quines llengües utilitzen majoritàriament els joves i adolescents a l’escola? Depèn del territori?

Efectivament, no és el mateix el que passa a les comarques de l’interior de Catalunya, de les Terres de l’Ebre o d’altres territoris que el que passa en aquells contextos on la població prové majoritàriament de les grans migracions espanyoles de la segona meitat del segle XX o, fins i tot, de la nova immigració d’origen sud-americà. Pel que fa als joves procedents d’altres indrets, els usos lingüístics depenen molt del context sociolingüístic. Per exemple, al Ripollès –l’exemple no és escollit a l’atzar! – els joves d’origen magrebí parlaran normalment en català, mentre que els joves magrebins de l’Hospitalet parlaran habitualment en castellà.

  1. En quina situació es troba la llengua catalana actualment?

En una cruïlla històrica. Duna banda, la nostra llengua té totes les eines de les quals disposen les llengües que tenen assegurat el futur: una llengua consolidada normativament, mitjans de comunicació, escola, una literatura de qualitat, accés a les tecnologies de la comunicació i de la informació, una presència importantíssima a les xarxes…  D’altra banda, però, per primera vegada a la història el català ha deixat de ser la llengua del carrer, de la vida, de molts indrets del nostre país: Catalunya Nord, l’Alguer, àmplies zones del sud valencià, però també a moltes de les grans urbs, com Barcelona i voltants, València, Ciutat de Mallorca… És la vegada a la història en què, en nombres absoluts, hi ha més catalanoparlants, però és també la vegada que representem un percentatge més baix de la població…

És a dir, no ens podem adormir i cal fer polítiques actives per aconseguir nous espais d’ús per a la llengua.

  1. Darrerament s’ha parlat del fet que en alguns centres públics no es vehicula en llengua catalana, no es pot evitar que passi això?

Tot i que no dic que no passi puntualment (algun professor en concret, especialment de secundària) en alguns centres públics d’algunes zones de Catalunya, on es pot observar més aquest fenomen és en escoles de titularitat privada, especialment els centres no concertats per la Generalitat. Malgrat que sigui complex normativament parlant, en no ser centres que depenen del servei públic de Catalunya, caldria treballar molt més aquest tema, perquè en aquestes escoles no es garanteix el que ha estat un dels gran èxits del sistema educatiu a Catalunya: fer del català la llengua primera de l’escola i garantir el coneixement, al mateix nivell, del català i del castellà, tant per a alumnes catalanoparlants com per a alumnes castellanoparlant, i ara per a alumnes de qualsevol altra llengua.

  1. Per què és important que la població no confongui l’ensenyament en català amb la immersió lingüística?

Perquè el que, políticament i mediàticament, s’ha anomenat immersió lingüística no és altra cosa que una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge que es fa servir quan la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. Són metodologies molts properes a les que es fan servir amb alumnes catalanoparlants o castellanoparlants quan els ensenyem matèries en francès o en anglès. De fet, s’aprèn la llengua simultàniament a l’aprenentatge de les matèries. Ensenyament en català és un terme molt més general, aplicable a qualsevol context sociolingüístic, ja que només fa referència a la llengua vehicular de l’escola.

  1. Creus que el professorat majoritàriament té en compte el context sociolingüístic dels escolars als quals s’adreça?

Justament, les metodologies pròpies del programa d’immersió s’han d’aplicar o no tenint en compte el context sociolingüístic dels alumnes. Malauradament, la formació inicial dels mestres dels nostres països no sempre capacita el professorat per fer classe en situacions en què la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. I, si això passa a primària, ja et pots imaginar el que passa a secundària, on l’arribada d’alumnat estranger ha fet sacsejar un model en el qual es partia de la idea que tots els alumnes tenien ja (encara que no fos veritat) una plena competència en català.

  1. Veus amb optimisme el futur de la nostra llengua?

Ni amb pessimisme ni amb optimisme. Només crec que hem de continuar treballant per fer del català una llengua imprescindible en alguns àmbits (entre els quals l’escola, és clar). Si una llengua no és necessària, irremeiablement mor… Si el nostre país (els nostres Països) volen mantenir el català viu han de saber fer d’aquesta llengua la llengua de cohesió social, la llengua que la gent necessiti per viure en els nostres territoris, la llengua que permeti la mobilitat social… sense que això signifiqui que no creiem que els nostres ciutadans hagin de ser el màxim de plurilingües possible.

llengua22_el_periòdic_Andorra_entrevista

El mapa dels Països Catalans a l’escola

Imatge

Realment ha estat un encert que, amb motiu de l’Any Fabra (2018), l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) publiqui el facsímil del Mapa de les terres de llengua catalana i que se’ns recordi que l’original, de 120×98 centímetres, entelat i envernissat, es conserva a la Cartoteca de l’Institut des del 1993.

L’original tenia un ús escolar i per això portava unes fustes a la part superior i inferior que permetien penjar-lo a la paret de l’aula. Quan es va publicar, el 1921, es podia comprar en paper per 12 pessetes i per 20 pessetes l’exemplar entelat.  Aquesta iniciativa formava part dels moviments de modernització pedagògica a la Catalunya del primer terç del segle XX i, justament, un dels àmbits que va adquirir més rellevància va ser l’ensenyament de la geografia, que va comportar un estímul a la publicació de diversos mapes escolars en català, entre els quals el Mapa de les terres de llengua catalana.

I d’això aviat farà 100 anys… Quantes aules actuals del nostre país tenen un mapa com aquest penjat? I, en alguns casos, els que el tenen són acusats d'”adoctrinament”, com va passar a l’institut de Benicàssim. El món certament al revés. Poder fer veure els alumnes on es parla la nostra llengua, quines són les terres amb les quals compartim història, cultura, literatura… mai no pot ser perseguit! Però, és clar, molesta als qui només volen una Espanya castellana…

 

Una gran iniciativa: Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons

Imatge

Tots els catalanoparlants en general, i en especial els algueresos, ens hem d’alegrar per aquesta iniciativa de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer: editar un llibre-disc amb un recull de cançons i poemes d’arreu de la nostra terra adreçades als infants, i interpretades i modernitzades per un cor infantil alguerès i per músics dels diversos territoris catalans és, sens dubte, una excel·lent noticia.

Els impulsos de la iniciativa, amb Irene Coghene al capdavant, destaquen que aquesta iniciativa “naix amb l’objectiu d’oferir a les noves generacions d’algueresos -que no gaudeixen de gairebé cap tipus d’ensenyament en llengua catalana a l’escola- un producte cultural d’homenatge a la sua cultura”. Per aquest motiu, la major part dels intèrprets de les cançons alguereses (en concret, quinze de les vint-i-dues cançons) han estat els mateixos minyons o joves que en aquests anys han après a cantar en alguerès a l’escola, seguint l’ensenyament d’alguns mestres de la nostra ciutat. Paral·lelament, s’ha volgut que cantessin artistes de Catalunya, del País Valencià, de l’Alguer mateix (amb l’Àngel Maresca, el nostre estimat barber)…per tal de fer conèixer als algueresos altres maneres de dir el català i recordar que és un patrimoni comú que tenim 10 milions d’europeus. Paral·lelament, la resta de catalans podran descobrir la riquesa a la nostra diversitat que aporta l’alguerès.

En el llibre disc (el podeu trobar gratuïtament a: https://www.plataforma-llengua.cat/campanyes/mans-manetes/ ), per cada cançó trobareu una introducció al text amb referents històrics i socials; informacions sobre els autors i els arranjadors; referències discogràfiques; i, a part, trobareu també els acords per acompanyar les cançons amb guitarra.

La producció artística del disc i els espectacles de presentació a les ciutats de Tarragona, l’Alguer i Barcelona han anat a càrrec de Marc Serrats (Xerramequ) i del nord-català Raph Dumas, i han comptat amb la col·laboració del músic alguerès Claudio Gabriel Sanna.

Les cançons del projecte són obra de Pino Piras, Pasqual Gallo, Antonello Colledanchise, Franco Cano i Mariano Piras, a més de les lletres populars i tradicionals de la música infantil. La Coral de l’Alguer, Joan Garriga, Arnau Caparó, Carles Sanjosé (Sanjosex), Meritxell Gené, Pot Petit, Guillem Roma, Carles Belda, Neus Berenguer, Pau Elias (Aquafonia), Mireia Vives, Xarli Oliver i Pau Alabajos, a més del ja citat Àngel Maresca han estat els encarregats de posar la veu i el ritme a les 22 cançons del llibre-disc.

Del disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyonsse n’’han lliurat 10.000 exemplars a minyons i mestres de l’Alguer. Cal dir que ha comptat amb la col·laboració del Festival  BarnaSants i el suport de la Generalitat de Catalunya. També ha comptat amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, Alghero Turismo i l’Obra Cultural de l’Alguer.

Cal destacar que el llibre-disc s’ha pogut finançar també gràcies a una campanya de microdonatius, que ja compta amb les aportacions de més de 300 mecenes i que continuarà oberta fins el mes de març proper. Podeu participar-hi des d’aquesta aquesta pàgina web: https://www.plataforma-llengua.cat/col-labora/donatius-mans-manetes/.

La llengua dibuixada, d’Enric Larreula

Imatge

Voliana Edicions acaba de publicar el llibre La llengua dibuixada del professor, escriptor i observador de la realitat sociolingüística del nostre país Enric Larreula. Autor de desenes de contes i novel·les per a petits, joves i adults, en algunes d’aquestes obres ja incorpora elements que fan reflexionar el lector sobre la situació de la llengua. Recordem, per exemple, Terres Verges (1997) i, sobretot, Em dic Paco… (1991), del qual s’arribà a publicar una guia didàctica per treballar-hi, entre d’altres, els aspectes sociolingüístics. A més, però, Larreula ha escrit assaig sociolingüístic, que culminà en l’obra Dolor de llengua (2002), que va estar elaborant durant un període de 32 anys.

I, justament, l’obra que presentem ve a ser un complement a aquesta magna obra sociolingüística de Larreula, un complement de dolor de llengua, però un dolor que es pateix rient, ja que els seus dibuixos busquen provocar el somriure del lector, malgrat que el que s’hi reflecteixi no sigui precisament motiu per fer barrila. Larreula ens dibuixa els parlants, tant els catalanoparlants com els castellanoparlants, amb els seus complexos, amb les seves ideologies, amb les seves febleses i amb les seves pors. Cal dir que els dibuixos són acompanyats amb planes de text que ajuden al lector a situar-se, ja que molts d’aquests apunts es van fer durant els anys de l’anomenada transició i, fins i tot, abans. Malauradament, podem veure com molts d’ells són de rabiosa actualitat.

En una primera part, recordarem la introducció del català a l’escola franquista, el rebuig a aquesta introducció, el camí cap a l’escola catalana (que ara molts dirien que són dibuixos que adoctrinen), el mite de la llengua materna, el rebuig dels “catalanoprogres” a la llengua catalana, el mantra de la imposició del català, el bilingüisme, els intents de dividir, enfrontar, destruir la comunitat lingüística catalana, la por a la fracturació social, el mite segons el qual el català ja està normalitzat.

En una segona, en canvi, veurem la situació actual (tot i que la primera part, insistim, continua sent de màxima actualitat) i hi tracta la propaganda triomfalista de la Generalitat, que presenta el català com una llengua plenament consolidada, la percepció popular de la fortalesa de la llengua, la bona educació, altre cop el bilingüisme, la incomprensió i la hostilitat (que ara torna més que mai), la descatalanització del país…

Un llibre que només ha pogut fer aquest gran observador de la realitat que és l’Enric Larreula, que sap fer literatura allò quotidià i que ha sabut reflectir en dibuixos una realitat complexa d’una societat que, a més, ha oblidat el tema de la llengua en els debats de construcció d’aquest nou país que se suposa que volem crear.

 

Pere Mayans

El país i la llengua inexistent

Imatge

Dissabte passat vam ser a la Catalunya Nord i vam aprofitar per visitar la famosa Maternitat d’Elna. D’entrada, la visita es pot fer en català (http://www.ville-elne.fr/fr/information/71625/la-maternite-suisse) i la presència de la nostra llengua és prou notable (sempre acompanyada del francès), si es compara amb altres espais públics nord-catalans.

Ara bé, a l’exposició central el català és totalment absent i, és més, se n’amaga l’existència. Fixeu-vos en el text que acompanya aquesta apunt. Les converses a la Maternitat, s’afirma, eren en francès, en espanyol o en alemany… En cap cas, en català, quan, segurament, una part importantíssima de les dones que hi van viure eren procedents dels Països Catalans de l’altra banda de l’Albera i quan les persones de l’entorn que hi van col·laborar -rosselloneses- en aquell moment també en la seva immensa majoria eren catalanoparlants… És la història de sempre, la que amaga la realitat dels qui no som Estat.

 

L’ús de les paraules

Imatge

Crec que algun dia s’haurà d’estudiar a les facultats de ciències de la informació i de ciències polítiques tot el que els mitjans de comunicació espanyols (inclosos els mitjans de comunicació espanyolistes establerts a Catalunya com “El Periódico” o “La Vanguardia”) han fet per anar en contra dels procés democràtic a favor del dret a la independència que, per mandat del poble de Catalunya, han dut a terme els nostres representants polítics.

La pressió mediàtica ens ha volgut fer creure que les agressions policials de l’1-O no van existir o, en el millors dels casos, que van ser una resposta “proporcionada” a una resistència que no va ser tan pacífica… Les desqualificacions als nostres líders polítics han estat constants; el menyspreu a les nostres institucions, començant per l’escolar, s’han convertit en una constant;  el menyspreu als representants de la societat civil ha arribat a quotes que traspassen totes les línies vermelles.

En la imatge dos exemples: la portada de la revista “El Tiempo” no s’està de titllar de “fanáticos” Jordi Cuixart i Jordi Sànchez; la revista Interviu insisteix en la idea llançada per certs ministres i fiscals, segons la qual  a les escoles de Catalunya es difon l’odi contra la policia espanyola… i contra tot allò que s’ensuma a espanyol.

Tot plegat una demostració que en l’era de la comunicació la veritat es crea, es construeix tal com volen fer-la veure que és els qui tenen el poder polític, econòmic i, de retruc d’aquests tots, el mediàtic. I, evidentment, per crear estats d’opinió la gran arma (a part de les garrotades i de les sentències judicials) és la paraula: “De Carles Puigdemont hubo que aprender hasta cómo se pronunciaba su apellido·, ens deia un periodista d’aquell diari que hom es va pensar que era d’esquerres i que es diu “El País” en un article intitulat “El feroz bestiario del separtismo“.

 

El rerefons sociolingüístic del discurs del “Preparat”

Imatge

Només un comentari, l’avantpassat del Borbó que apareix en el quadre és Carles III, el rei que va aprovar el 1768 la “Real Cédula de Aranjuez”, en l’article VII de la qual es diu: ‘Mando que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retórica se haga en lengua castellana generalmente, dondequiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las audiencias y justicias respectivas’.

 

Quan les víctimes esdevenen botxins (i, sobretot, els botxins, víctimes)!

Imatge

Fa anys que en el discurs sociolingüístic de la societat catalana en general ha arrelat la idea que tant el català com el castellà són llengües pròpies de Catalunya i cap s’ha d’imposar a l’altra. És més, fins i tot, s’ha volgut fer creure, per part de certs grups polítics, que ens havíem passat amb això del català. Per aquest motiu, s’han rebuts atacs jurídics i mediàtics en els pocs, poquíssims, àmbits en què el català havia esdevingut primera llengua (escola –i encara amb molts matisos–, mitjans de comunicació públics –i no parlarem del model d’ús de la llengua–, retolació de carrers i poblacions –encara que hi hagi ajuntaments com el de l’Hospitalet per als quals 35 anys després de la Llei de normalització lingüística sembla que el tema no vagi amb ells i mantenen els noms en castellà de molts carrers i places). Lluny queden ja els discursos que feia la sociolingüística més combativa o fins tot l’esquerra independentista segons els quals s’havia d’impugnar l’ús de l’espanyol si es volia garantir la continuïtat històrica de la llengua catalana. Si hi ha dues llengües que serveixen per a tot i per a tots els casos, no dubteu que a la llarga, o no tant a la llarga, una de les dues tendirà a la desaparició (la que la gent percebi com a menys útil).

Doncs bé, aquest discurs sembla que ara s’hagi traspassat a la política quan es parla del referèndum. Em fa la sensació que es vol que les víctimes siguin els “pobres” alcaldes socialistes que no deixen votar en el seu municipi i no els més de 700 alcaldes cridats a citar per la fiscalia, les persones identificades per encartellar o difondre material vinculats al referèndum, els directors de mitjans de comunicació amenaçats judicialment, els milers de voluntaris que s’han ofert per al dia de les votacions, les empreses que fan feina per al Govern en el tema del referèndum, els ciutadans que aniran a votar als quals des de les instàncies judicials de Madrid ja se’ls ha avisat que col·laboraran en un delicte… Un altre cop tot a l’inrevés i fer veure a la víctima que és el botxí… Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat per als quals votar és antidemocràtic… (i amb això coincideixen tants els de dretes com els, suposadament, d’esquerres).

El bilingüisme avança

Imatge

Aquests dies una part de la parròquia s’ha esverat moltíssim perquè l’Ajuntament de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat (la segona ciutat del Principat de Catalunya i cinquena dels Països Catalans, després  de Barcelona, València, Palma i Alacant) ha decidit que a partir d’ara la retolació pública serà bilingüe. És allò de Prohibit Aparcar / Prohibido Aparcar…

És evident que iniciatives d’aquest tipus l’únic que volen és que el català no pugui funcionar sol, que no hi hagi cap mena de pressió perquè la gent s’hagi d’esforçar (una mica…) a entendre la llengua del país. Un missatge clar: el català és prescindible a Catalunya, és igual una llengua que l’altra, per tant, quedem-nos amb la que entén i parla tothom…

Però la corrua de despropòsits bilingüistes no té límits (tot i que una volta vaig poder veure a l’estació de RENFE de Mataró un insuperable Vía/Via) i la mostra és aquest escrit que trobareu a la imatge que una Escola Oficial d’Idiomes (que depenen del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya) envia al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya…, malgrat que la Llei d’educació digui, explícitament que “L’Administració educativa i els centres han d’emprar normalment el català tant en les relacions internes com en les que mantinguin entre si, amb les administracions públiques de Catalunya i de la resta del domini lingüístic català i amb els ens públics que en depenen”.

Què no es pot entendre d’aquest escrit? Qui de l’Administració no el pot entendre? Qui del carrer no ho pot entendre?

Per cert, caldria advertir a la coordinadora dels cursos especials que els noms de les llengües en català i castellà s’escriuen en minúscules (ja sabem que la pressió de l’anglès fa estralls)…

 

Pasolini i les llengües friülana i catalana

Imatge

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).