Hem preparat els docents que aquest país necessita?

Massa vegades en els anys darrers m’he fet aquesta pregunta… Les universitats dels Països Catalans preparen els mestres i els professors perquè puguin respondre a la realitat sociolingüística del país, en definitiva, perquè puguin donar resposta a les necessitats dels nostres alumnes? La resposta, amb tots els matisos que vulgueu, és que no, si més no, pel que fa a com hem d’ensenyar la llengua (i la literatura) del país, tant a infantil i primària com a secundària.

En el cas de l’educació infantil i primària, si el percentatge d’alumnes que arriba a l’escola amb el català com a llengua familiar amb prou feines arriba al 30% (en alguns casos aquest percentatge és igual a 0), és obvi que hauríem d’haver format uns mestres especialitzats en l’ensenyament de segones llengües, és a dir, en les estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge pròpies d’un programa d’immersió lingüística… La veritat és que aquesta formació, tret de comptadíssimes excepcions, ha desaparegut dels plans d’estudis dels nostres centres de formació. Només aprenen aquestes estratègies els futurs professors que faran continguts en anglès… És especialment dolorós sentir dir als mestres joves (però també a molts responsables del món educatiu) que la immersió era aquell programa que es va impartir a les dècades dels 80 i 90, i que després va quedar superat per la catalanització (?) del sistema educatiu… I tot plegat en un moment en què el nombre d’alumnes de procedència estrangera és molt més gran que mai (a segons cicle d’educació infantil els alumnes de nacionalitat estrangera representen el 19,07% dels alumnes -sense comptar, és clar, els qui tenen la nacionalitat espanyola, segurament per haver nascut aquí, però que els pares dels quals són estrangers; a primària, el percentatge d’alumnat de nacionalitat estrangera és del 17,30%).

En el cas de l’educació secundària, la situació no és pas millor. La formació inicial que havien rebut la majoria de docents de matèries no lingüístiques no els capacitava metodològicament per atendre un alumnat molt divers pel que fa a la competència lingüística en català i encara menys per atendre l’alumnat d’origen estranger que s’ha anat incorporant -en qualsevol moment del curs i en qualsevol curs- al sistema educatiu (els alumnes estrangers representen el 12,85% dels alumnes). I no cal parlar de la capacitació lingüística en català d’aquest professorat: per a molts la titulació de llengua catalana és el nivell C1 obtingut per escolaritat en acabar la secundària obligatòria.

Pel que fa al professorat de llengua catalana i literatura si la situació ja era complexa, perquè, evidentment, no ens havien format per “ensenyar llengua i literatura” (a la carrera de Filologia Catalana mai ningú no ens havia explicat com ensenyar a parlar, a escriure, a llegir (que cal recordar s’aprenen al llarg de tota la vida) i, fins i tot, com ensenyar literatura o potenciar el gust per llegir), encara ho és més ara quan, per accedir-hi, tenint el màster de secundària, es pot fer també des d’estudis com: grau en Comunicació Audiovisual, grau d’Art Dramàtic (Dramatúrgia i Direcció Escènica), grau d’Art dramàtic (Interpretació), grau de Cinema i Televisió, grau de Comunicació i Indústries Culturals, grau de Periodisme, grau de Comunicació, llicenciatura d Comunicació Audiovisual, llicenciatura de Periodisme, Ciències de la Informació (Periodisme), Relacions Públiques, títol superior d’Art Dramàtic…

Si més no, fins ara, la majoria de la gent que hi accedia tenia el coneixement de la seva matèria (llengua i literatura catalanes) i se suposa que tenia una formació que li acreditava un bon nivell de llengua i uns coneixements sociolingüístics que li permetien tenir un posicionament clar sobre l’ús de la llengua.  La manca de vocacions, producte del menyspreu cap a les lletres que hem viscut a les dècades darreres i d’uns plans d’estudis que es percebien com a obsolets, i la jubilació massiva dels professors que vam entrar a treballar al sistema educatiu els anys 80, quan el català s’anava consolidant als instituts, han fet prendre decisions de les quals potser en un futur ens penedirem, amb un professorat de llengua catalana i literatura que ni coneixerà els continguts que imparteix, ni sabrà com ensenyar-los i que pot tenir una actitud sociolingüística gens favorable a l’ús de la llengua.

Per pensar-hi…, sobretot els responsables universitaris (inclosos els dels màsters que capaciten per fer docència) i els responsable del sistema educatiu infantil, primari i secundari.

En la mort de Joan Mari Torrealdai

Ahir vaig saber que havia mort Joan Mari Torrealdai, un dels referents de la cultura i llengua basques,  acadèmic de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia),  president del Consell d’Administració d’Egunkaria, motiu pel qual va ser empresonat i torturat el 2004 (el 2010 fou absolt, conjuntament amb als altres acusats, però el mal ja estava fet).

Vaig conèixer l’obra de Joan Mari Torrealdai gràcies a El Libro Negro del Euskera (1998), una de les fonts d’inspiració que m’han ajudar a fer Cròniques negres del català a l’escola. Torrealdai fou fins al final una persona compromesa amb la llibertat del País Basc i amb la llengua dels bascos…

Euskadi i també els Països Catalans (en aquests moments en què la llengua no importa gaire als nostres polítics) necessiten de persones com Torrealdai: ” bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels”.

A les universitats de Catalunya, es pot fer la prova d’accés als graus d’Educació Infantil i d’Educació Primària i, per tant, accedir-hi, sense saber ni un borrall de llengua catalana

El país fet a mitges… Fa uns cursos es va decidir fer una prova de llengua als estudiants que volien accedir als graus universitaris d’Educació Infantil i d’Educació Primària… Semblava un gran èxit per intentar millorar el nivell de llengua catalana dels futurs mestres de Catalunya, els quals, a voltes, esdevenen l’únic model lingüístic en català d’una part molt important de l’alumnat.

Ara bé, quan llegeixes que els estudiants de batxillerat i de CFGS de fora de Catalunya o els estudiants de sistemes educatius estrangers (que en molts casos són d’aquí i han estudiat sempre a Catalunya)  poden sol·licitar els enunciats en castellà i respondre en castellà; o que també poden disposar de la prova en castellà els estudiants de 2n de batxillerat de Catalunya que estiguin exempts de la matèria de Llengua Catalana a la PAU pel Departament d’Educació; o  que els estudiants de sistemes educatius de València o de les Illes Balears poden decidir examinar-se en català o en castellà, certament ja no sé què pensar…

Us imagineu que a Itàlia, a França, a Anglaterra algú volgués estudiar un grau de mestre i no sabés un borrall d’italià, de francès o d’anglès…? Us imagineu com es poden sentir els alumnes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i Formentera, i del País Valencià que han fet tot l’ensenyament en català quan veuen que companys seus poden fer la prova en espanyol?

Formem els mestres que Catalunya necessita? O intentem captar, al preu que sigui, alumnes d’arreu per omplir unes places universitàries…?

 

Font: http://universitats.gencat.cat/ca/altres_pagines/educacio_inf_i_prim/index.html [data de consulta: 19 de juny de 2020]

L’idioma català el 1884

Barcelona en la mano : guía de Barcelona y sus alrededores : ilustrada con grabados foto-tipográficos y cinco planos / per J. Roca y Roca..– Barcelona : E. López, 1884. — XVI, XVI, 375, 79 p., [4] f. pleg. : il. fot., plàn. ; 14 cm

Fa quasi 140 anys, en una guia de Barcelona, hi podíem llegir:

Idioma: -El idioma de Barcelona es el catalán, que con pocas variantes se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia, en las islas Baleares, en la República de Andorra (sic), en el Rosellón, en la Cerdaña francesa y en algunos pueblos de la isla de Cerdeña (sic). -Es lenguaje nervudo, enérgico, expresivo, lleno de onomatopeyas, parco en calificativos, rico en monosílabos y susceptible de primores y dulzura. Procede directamente de la lengua rústica latina, lo que le da grandes puntos de semejanza con algunos dialectos de las costas italianas: ha sufrido la influencia literaria provenzal y en el uso vulgar sufre actualmente la del catellano, rebelde empero á muchas de las disinencias  (sic) de este, al ceceo y á las guturales fuertes. La pronunciación catalana facilita considerablemente el dominio de todos los idiomas europeos, especialmente los neo-latinos, germánicos y sajones. Usado el catalán como idioma literario desde el siglo XII, después de haber producido obras admirables, cayó casi en desuso durante los siglos XVII y XVIII; pero á mediados del siglo XIX ha renacido engendrando una verdadera pléyade de poetas y escritores que cultivan, algunos con verdadero talento, todos los géneros literarios, formando una literatura, digna por cierto de detenido estudio.

Com es pot veure, un text que des del punt de vista sociolingüística ens dona molta informació:

Els catalans cultes de Barcelona eren plenament conscients que la seva llengua era compartida amb molts altres territoris, fins i tot d’altres estats (Andorra, França i Itàlia).

El català era una llengua viva, vigorosa, ja que era, en definitiva, l’única llengua de la majoria de les classes populars i la llengua principal de relació de la resta de classes socials.

En ser una llengua romànica hi veien contacte amb les variants dialectals italianes, segurament del nord, on es parlen variants gal·loitaliques. En aquell moment la majoria dels “italians” només sabien la seva pròpia variant “dialectal” i en desconeixien l’estàndard, que és de base toscana.

Eren coneixedors de la influència trobadoresca (occitana) en la nostra poesia medieval.

També reconeixien la influència del castellà en els usos més col·loquials, encara que als parlants dels catalans els costés pronunciar la ce castellana (d’una part del castellà), alguns sons consonàntics (potser es refereix, per exemple, a la -D en posició final, que els catalanoparlants pronunciem [t]) i fer un ús com el del castellà dels morfemes flexius, especialment els dels verbs.

Atribueixen el fet de conèixer altres llengües (altres llengües romàniques, anglès i alemany) al coneixement del català, tot i que potser obvien dues coses: que aquest aprenentatge d’altres llengües segurament es donava més en classes socials elevades, les quals eren les úniques que ja coneixien dues llengües i, per tant, els era més fàcil aprendre’n una tercera; i que aquestes classes socials tenien més oportunitats per aprendre i practicar aquestes llengües.

Tenien notícia de la història literària i, sobretot, del renaixement de les lletres catalanes (cultes), que estaven vivint en directe.

En definitiva, un text prou interessant que ens dona moltes informacions sobre quina era la situació de la llengua en aquell moment a Barcelona…

 

 

Més cròniques negres del català a l’escola

L’any passat vaig publicar el llibre Cròniques negres del català a l’escola, del qual, per cert, encara continuo fent presentacions: la propera, a Ciutat de Mallorca el 10 de gener proper.

Ara bé, malauradament, les cròniques negres contra la nostra llengua continuen ben vives. Heus aquí alguns exemples de l’any passat:

2019 

El ministre francès d’Educació, Jean-Michel Blanquer, critica l’ensenyament immersiu en les llengües dites regionals (maig)

Durant els debats sobre la reforma escolar al Senat francès, el 21 de maig de 2019, acusa les escoles d’immersió en bretó, basc, occità, català, alsacià… de produir infants monolingües en llengua regional en detriment del francès.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/bresola-ministre-educacio-frances-senat/ [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Una realitat molt complexa (novembre)

“Els professors de secundària es troben, en general, amb tres poblemes: el rebuig del català entre alguns alumnes, l’ús del castellà com a llengua vehicular principal per part d’alguns docents i l’escàs impacte de l’escolarització en l’ús del català per part de la societat. Cada centre, però, té la seva pròpia realitat. Pot ser que el castellà es trobi en les relacions entre l’alumnat i també en el reducte de la sala de professors, o que sigui la llengua principal de docència i de relació.”

Conferència inaugural de Llorenç Comajoan, professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya) a la Jornada “La llengua catalana a l’ensenyament secundari”,  organitzada pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona.

 

Armes de foc, sí; conscienciar a favor del català, no… Eivissa i el bullying lingüístic contra el català (novembre)

“El professor de Llengua a qui no deixen tranquil ho és, en concret, de Llengua Catalana. Les senyeres (‘banderes petites’) de què parlo eren espanyoles. El crit adreçat al professor de català pels passadissos era « ¡arriba España!». L’himne cantat a classe, el ‘ Cara al Sol’. I el nacionalisme que il·lustren tots aquests casos és l’espanyol. Ho aclareixo per si algú havia pensat una altra cosa llegint el paràgraf anterior, potser en la creença que el català és l’únic nacionalisme que existeix (o el més abundant, o el més agressiu).

Hi ha un clima enrarit a les aules. No puc parlar de la totalitat dels centres, naturalment, ni de tots els moments ni de tot l’alumnat. Però passen coses tan contradictòries com que al professorat d’un centre se li argumenti sobre la inoportunitat de sensibilitzar sobre la llengua pròpia d’Eivissa mentre les directives d’altres centres no tenen cap inconvenient en portar el seu alumnat a fotografiar-se amb armes de foc [de l’exèrcit espanyol]. Una brutal inversió de valors. Armes de foc sí, llengua pròpia no? A què obeeix aquesta esquizofrènia?”

Article d’Albert Prats Rodríguez al Diario de Ibiza (27 de novembre de 2019). Font: https://www.diariodeibiza.es/opinion/2019/11/28/nacionalisme-les-aules/1107042.html [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Globus sonda del PSC contra la immersió lingüística (desembre)

“Per a un determinat nacionalisme, la immersió en català ha estat entesa no pas com un mètode per al domini efectiu d’aquesta llengua per part de les persones castellanoparlants, sinó com la materialització del model monolingüe que alguns somiaven, i això comporta la instrumentalització d’un mètode pedagògic cap a finalitats ideològiques que li són del tot alienes i que el degraden.”

“El govern independentista ha negat la realitat i ha paralitzat propostes de l’equip tècnic del Departament d’Educació, ja que la política lingüística a l’escola forma part de la rivalitat entre JxCAT i ERC i qualsevol desviació de la retòrica del “model d’èxit” porta aparellada l’acusació de botifler.”

“Cal vetllar perquè cap llengua cooficial resti exclosa de l’escola com a llengua vehiculadora d’ensenyaments, per raons d’aprenentatge però també per qüestions afectives i simbòliques.”

Font: Les llengües com a instrument de comunicació i convivència. Resolució del 14è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Barcelona 13—15 desembre 2019 http://www.socialistes.cat/files/Resolucio_de_llengua.pdf [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

 

L’escola franquista, per l’anorreament d’una llengua i una cultura

Text complet de la ponència que vaig presentar el dia 10 de desembre de 2019 en el marc de la Jornada “La repressió de la llengua catalana als segles XIX a XXI”

 

En primer lloc, vull agrair a la Societat Catalana d’Estudis Històrics (Institut d’Estudis Catalans) i al Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Generalitat de Catalunya) que m’hagin convidat en aquesta jornada titulada “La repressió de la llengua catalana als segles xix a xxi”, perquè només sabent com han actuat els estats-nació en contra de les llengües que no han considerat la seva llengua nacional podrem entendre (i contrarestar) molts discursos actuals sobre la llengua a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans.

Suposo que aquesta proposta és motivada per la publicació recent del llibre Cròniques negres del català a l’escola, en el qual, mitjançant edictes, lleis, disposicions, ordres, articles d’opinió, articles més o menys científics, manifestos, declaracions de polítics…, faig un recorregut, des del segle xvi fins als nostres dies, de la situació del català a l’escola, que reflecteix fidelment allò que s’especifica en el díptic que ens convida a participar en aquestes jornades, “l ’ús de la llengua catalana, tant en els vessants orals com escrits i institucionals, ha patit, en els darrers segles, una persecució pertinaç per part de l’Estat espanyol” (i jo hi afegiria per parts dels estats francès i italià en les parts del nostre territori lingüístic que són sota d’aquests estats). I és veritat, també, que “aquesta (persecució) ha estat, segons les èpoques i els règims polítics imperants a Espanya, d’una intensitat canviant, però mai no ha desaparegut del tot”. Jo també hi afegiria que aquesta persecució no tan sols no ha desaparegut mai del tot, sinó que ha estat obertament latent fins i tot en aquells moments en què aparentment, en el cas de la Catalunya Sud, els vents de l’Estat ens eren una mica més favorables: em refereixo al període de la Mancomunitat, de la  República espanyola i als anys de l’anomenada transició política.

En aquest sentit, vull recordar alguns exemples de cadascun d’aquests períodes, diguem-ne d’una certa pau lingüística, però que ajuden a veure que els discurs contra la llengua catalana, en aquest cas, a l’escola, sempre han estat vius:

  1. Una música que ens sona: el problema és que a Catalunya es persegueix l’espanyol

«No se trata de perseguir el idioma catalán en Cataluña, de lo que se trata es de que no se persiga el idioma español en Cataluña. El otro día oímos, de labios del señor Giner de los Ríos, anécdotas y datos que demostraban que realmente había un propósito preconcebido, demostrado en ciertos movimientos de la Mancomunidad en relación con la enseñanza, de perseguir el idioma español.»

Paraules al Congrés del diputat liberal Eduardo Ortega y Gasset —germà gran del filòsof José Ortega y Gasset—, que després s’hagué d’exiliar durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco, i que tingué càrrecs importants durant la República —Diario de Sesiones del Congreso, núm. 27m 13-VI-1916 —p. 557.

  1. Unamuno i el català a l’escola

«Pero dejando estas consideraciones, porque si me dejase llevar de ellas llegaría a cosas muy amargas, vengo al texto concreto. «Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, que deberá emplearse como instrumento de enseñanza en todos los Centros docentes de España.» Yo hubiera preferido que se dijera: «es obligatorio enseñar en castellano. Las regiones autónomas podrán, sin embargo, organizar enseñanzas en sus lenguas respectivas (naturalmente, los comunistas podrán organizarlas en esperanto o en ruso); pero en este caso, el Estado mantendrá también en dichas regiones las instituciones de enseñanza de todos los grados en el idioma oficial de la nación.» En este caso, y en cualquier caso, «mantendrá». La cosa está bien clara; no tiene más que seguir manteniendo.»

Discusión sobre el uso del catalán y del castellano en la educación de Cataluña. Sánchez Albornoz, Unamuno, Maura y Azaña – Diario de Sesiones del Congreso, 22 d’octubre de 1931.

  1. L’ensenyament en català no és progressista

«Se diga lo que se diga, educar a un niño casi exclusivamente dentro de los moldes idiomáticos de una lengua minoritaria es prestarle un flaco servicio y desde luego no tiene nada de progresista. En una sociedad cada vez más compleja, en la que las distancias espaciales se acortan o desaparecen y el grado de cualificación profesional está en razón directa de la posibilidad de llegar a más individuos, este tipo de formación de campanario es intrínsecamente reaccionaria. Lo curioso es que en España a menudo quienes la promueven alardean de “progresistas”».

Fragment del llibre publicat a editorial Anagrama (Barcelona) El rumor de los desarraigados —Conflicto de lenguas en la península ibérica—, p. 126, d’Ángel López García-Molins, un lingüista i gramàtic saragossà, catedràtic de lingüística general de la Universitat de València des de 1981, que havia estat professor de secundària a Lleida. El llibre va guanyar el XIII Premi d’Assaig de l’editorial Anagrama.

De fet, com destacava el 1996 Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans,[1] el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència dels uns o els altres catalanoparlants, sinó per «l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius[2] difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional», és a dir, la variant castellana de l’espanyol, el francès de l’Illa de França  o la variant toscana de l’italià. És el que Pueyo anomena «el procés de facilitació del coneixement i l’ús de la llengua nacional» dels estats respectius i que, en els fons, és el que posa les bases al procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada en tots els àmbits de la vida.

A més, aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat, apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials. Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució de la llengua subordinada, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat —o que, senzillament, desconeix la llengua del territori  i opta per aprendre la llengua que serveix per a tot i per a tothom.

L’escola, el servei militar obligatori, el món de la justícia i de l’administració, i els mitjans de comunicació han estat les eines més potents de les quals han disposat els estats per imposar aquestes variants.

En el tema que ens ocupa, l’escola, en casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés,[3] tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, «el fracaso de las clases dirigentes españolas para crear una estructura escolar moderna frena, en parte, el proceso de descatalanización»

Pel que fa al període franquista, vull fer esment de tres obres que, per a mi, han estat cabdals i de referència, i de les quals he tret bona part de la informació que us presentaré: de Francesc Ferrer i Gironès La persecució política de la llengua catalana[4]; de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya l’exhaustiva Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes —1936-1975—[5]; i de Josep Benet Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, que va ser revisada i ampliada amb el títol L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya.[6]

Els objectius del règim clars des del principi

En els territoris de parla catalana on triomfarem els militars revoltats o on hi anaren entrant des d’un principi quedà clar l’odi ferotge a tot allò que s’ensumés a escola en català, a escola progressista, a escola innovadora, a escola que defensés la igualtat home-dona, a escola que no tingués clar el paper de la religió catòlica… L’escola, com tothom sap, era (és) la culpable que la gent pensés d’una forma diferent (o, potser, com deia el recordat Ovidi, que la gent, senzillament, pensés).

Veiem, per exemple, aquesta ordre de 1936 del governador civil de Mallorca, el militar i falangista mallorquí Mateu Torres, que obligà a usar la llengua castellana en tots els nivells de l’ensenyament. La llengua «vernácula» només es podrà fer servir «cuando necesidades de carácter pedagógico lo exigieran para esclarecer vocables o expresiones cuyo sentido no acertaran a comprender»: 

«En todas las clases de los Centros de enseñanza primaria y secundaria, oficiales y particulares las explicaciones se darán en lengua castellana, tanto por ser la oficial del Estado, que todo ciudadano viene obligado a saber, como por ser vehículo principal de la cultura patria y nexo espiritual de nuestra unidad nacional.»

O com el bisbe d’Urgell, Justí Guitart, el 1938, i des del seu exili a Saragossa, dirigeix un escrit al nunci papal a l’Estat espanyol on adverteix  de l’«enorme daño que se le está causando [a la Causa Nacional] con este género de persecución del idioma catalán.». El capellà de Balaguer —ciutat del bisbat ocupada pels nacionals des de feia cinc mesos—, li havia fet conèixer l’existència d’una mena de bans del Governador de la província de Lleida que obligaven a usar a tot arreu la llengua oficial (l’espanyola). En concret, fa saber al bisbe que, a l’hora de començar el Catecisme per als nens de la població que havien de fer la Primera Comunió, va rebre oficiosament de part del comandant militar de la ciutat l’advertiment que la llei només permetia l’ús de la llengua oficial.

I finalment només recordar que el mes de desembre de 1938  es publica el número darrer de la revista infantil En Patufet. El 26 de gener de 1939 queia Barcelona, amb la qual cosa la derrota total de Catalunya només era qüestió de dies. La victòria de l’exèrcit franquista va significar la supressió de tot ús públic de la nostra llengua, incloses les revistes per a nois i noies. A voltes, per entendre com es van sentir aquells nens i aquelles nenes dels anys 30, només cal imaginar-se com se sentirien els nostres fills i les nostre filles si, després de tres anys de bombardejos, de gana, de privacions, els desaparegués un únic oasi d’esbargiment comparable a allò que ara és (o potser en aquest moment, amb la televisió digital, principalment en castellà, hauríem de dir “era fins fa poc temps”) per exemple, el Club Súper 3.

Com podríem definir l’escola franquista a Catalunya?

Seguint Jordi Monés[7], els trets més significatius de l’escola franquista en el període 1939-1960 eren:

«— Espanyolisme exacerbat. Caudillaje, dictadura fèrria, Estat totalitari. Renovació total de la legislació.

— Maniqueisme. Bons i dolents. Retorn a l’escola tradicional: burocràtica, centralista, classista, conservadora, uniformista i polititzada d’acord amb els postulats del totalitarisme.

— Diferents formes de repressió. Depuració física, acadèmica, moral i psicològica.

— Subsidiarietat de l’Estat, sobretot a l’ensenyament secundari clàssic. Paper preponderant de l’Església, nacionalcatolicisme. Arran de la Llei d’ensenyament primari del 1945, l’Església podrà establir Escoles Normals, prerrogativa reservada fins aleshores a l’Estat.

— Exili i depuració política dels ensenyants, substituïts per personal addicte.

— Ús exclusiu de la llengua castellana com a llengua d’escolarització.»

 

És a dir, com bé expliquen Raimon Portell i Salomó Marquès,[8] «no cal dir que, de l’escola activa, oberta, dialogant i catalana, dels temps de la República, gairebé no en va quedar res. Res de català ni de laïcisme, és clar, ni coeducació ni renovació pedagògica. Es van esporgar les biblioteques. Se’n va eliminar tot allò que fos en català o que fes la més lleu aroma d’escola nova.»

I bon resum d’aquesta escola el podem trobar escrit pels vencedors:

«La guerra en Cataluña ha terminado y los frutos de la paz vienen rápidamente. Uno de éstos es la Escuela Nacional, que va abrirse muy en breve. Pero la guerra cuesta ríos de sangre, de riquezas, de arte, y habrá que destruir, implacablemente, todas las causas que la han originado, para asentar la obra educativa sobre estos dos inconmovibles pilares: Dios y España.

Sobre estos dos precisamente, porque los sin Dios y sin Patria, los rojos y los separatistas, han hecho todo el mal. La escuela primaria, nacional, municipal o privada, ha de ser católica y también españolista, sin que se tolere nada que amengüe cualquiera de estos dos postulados. Por esto vamos a tratar en esta Circular de algunos extremos importantes, estableciendo las instrucciones que siguen:

Libros Escolares

[…]

2º. Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe también ser retirado de la Escuela.

[…]

Bibliotecas escolares

6º. Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o procedencia que sean.»

Circular de la «Inspección de primera enseñanza» de la provínciade Lleida. Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, 23 de febrer de 1939, p. 67 i 68. Disponible a: <http://www.diputaciolleida.cat/pandora/cgi-bin/Pandora>

I, pel que fa a la llengua a l’escola, un bon exemple és aquest escrit al diari del règim Solidaridad Nacional de Barcelona contra el rector de Pallejà, que encara usava el català a l’església:

«Ese señor cura de Pallejá es el problema. Problema venenoso, de raíz separatista, antiespañola, antinacional, cuando aquí se hacía una política de odio y rencores con todo lo español. Ahora no: ahora hay que enseñar a esos niños, en la escuela, a leer y escribir en castellano, en la iglesia, a rezar en castellano: ¡en español!»[9]

Ja el 1945 les lleis educatives ho deixen ben clar:

«La lengua española vinculo fundamental de la comunidad hispánica será obligatoria y objeto de cultivo especial como imprescindible instrumento de expresión y de formación humana, en toda la educación primaria nacional.»

Article setè de la Ley de Enseñanza Primaria.

L’escola catalana és escapçada

Entre gener i febrer de 1939 desenes de milers de catalans —entre els quals la major part de l’elit cultural— fugen cap a l’exili. El  10 de febrer, les tropes revoltades arriben a la frontera amb l’Estat francès. Al sud, al final de març, les ciutats de València i d’Alacant cauen en mans franquistes. La guerra ha acabat i comença la llarga nit del franquisme (que en alguns punts del país, com ja hem vist, havia començat abans).

Entre l’elit cultural que s’exilià cal comptar amb figures destacadíssimes del pensament pedagògic català: Alexandre Galí, Joaquim Xirau, Joan Puig i Elias, Celestina Vigneaux,  Margarida Comas, Maria Solà de Sallarès, Dolors Piera, Dolors Canals, Elvira Godàs… Sense oblidar personatges cabdals en l’educació del país, com Pompeu Fabra o Pau Vila, o com els 568 mestres que varen anar-se’n a l’exili, i  que ha pogut documentar el professor de la UdG Salomó Marquès, que representaven un 12% dels mestres de Catalunya. Alguns retornen a Catalunya, com Alexandre Galí, on se sumen als represaliats, en un llarg exili interior.

Pel que fa als que es queden, alguns són depurats. Alguns dels casos més destacats són el de Rosa Sensat, que va ser  jubilada el 1939 després de ser depurada pel règim franquista i apartada de feines de responsabilitat, el de la seva filla Angeleta Ferrer, que  va perdre el càrrec de catedràtica i fou trasllada provisionalment a Madrid, el d’Artur Martorell (que fins i tot va anar a la presó durant sis mesos) o el d’Eladi Homs, que es va haver de guanyar la vida treballant en acadèmies i escoles privades, i fent classes particulars. Com ens recorden Raimon Portell i Salomó Marquès a Els mestres de la República[10] «tots aquells que pensaven diferent, que havien cregut en la República, en la democràcia, en la modernització del país per mitjà de l’educació, van ser depurats de manera sistemàtica, amb una cura impecable.»

Com també ens recorda Jordi Monés en una entrevista a la Directa,[11] «hi havia dues comissions depuradores a Barcelona i una a cada capital de província. La presideix el director d’un institut, l’inspector en cap i dues persones de “reconegut prestigi”, és a dir, dos falangistes. Podies dirigir-te a aquesta comissió per denunciar algú sense haver de demostrar res. Això vol dir que si eres un cagat, podies pensar que denunciar algun mestre et protegiria. Altres també ho feien per enemistat o rancúnies. Quan algú denunciava, el mestre tenia quinze dies per demostrar que allò era fals. A més, si llegeixes els butlletins oficials de l’època, veuràs que la comissió depuradora fa una crida perquè es denunciï. El càstig més gros era l’expulsió de la teva escola d’un a cinc anys amb una penalització econòmica. Podien enviar-te a una població més petita fora de Catalunya i que no fos província veïna. Això també va generar que alguns mestres marxessin de la professió perquè no volien anar a treballar tan lluny de casa. Una mestra a qui van enviar a un altre poble sense aigua, llum, telèfon ni carretera, no va aguantar; es va posar les espardenyes i va començar a recórrer bosc fins a passar a França. Finalment, va acabar a l’Argentina.»

Segons declaracions de Romualdo de Toledo, que era el Jefe del Servicio Nacional de Primera Enseñanza,  al diari La Vanguardia de Barcelona, del dia 10 de març de 1939 «en el orden de la depuración y con arreglo a lo dispuesto por el Ministerio, puede decirse que en Cataluña pasarán de un millar el número de maestros que, al no pedir el reingreso, se han eliminado por sí solos de las funciones de la enseñanza, así como los inspectores y profesores de la Normal que más se han distinguido durante la revolución rojo-separatista.»[12] Aquest mateix personatge afirma al diari La Mañana de Lleida, del dia 27 d’abril de 1939 que «… ha sido firmada la suspensión de empleo y sueldo de todos los maestros nacionales que durante el dominio rojo pasaron voluntariamente a depender de la Generalidad y que figuran en nómina en la Provincia de Barcelona.»[13]

La repressió arriba a tot arreu. Per exemple, «a Sabadell es clausuren les escoles de la Generalitat […];  a més a més, els estudis superiors de l’Institut Escola, de l’Institut Obrer; se suprimeixen també l’Escola Tèxtil, l’Escola de Comerç Valentí Almirall, l’Escola de Llenguatges i el Servei d’Orientació Professional. Les escoles dels sindicats són saquejades.»[14]

També en aquell moment (1939) és clausurada l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, a la qual també confiscaren els fitxers i el material publicat. L’entitat, fundada el 1899, havia fet una tasca ingent a favor de l’ensenyament en català: subvenció econòmica a les escoles que s’anaven creant, beques als estudiants, organització de colònies escolars, concursos escolars de llengua catalana, de geografia de Catalunya i d’història de Catalunya en diferents localitats, formació dels mestres, cursos de català en moltes entitats, creació de biblioteques escolars que després foren continuades per la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, publicació de llibres per a l’escola, exposicions de llibres d’escola…

La Universitat no se n’escapa

Una ordre del Ministerio de Educación Nacional del 28 de gener de 1939 —dos dies després de l’ocupació de Barcelona— suprimeix qualsevol ensenyament universitari relacionat amb la llengua i la cultura catalanes: l’ensenyament de la filologia catalana, de la història medieval i moderna de Catalunya, de la geografia de Catalunya, del dret civil propi, de la història de les idees religioses a Catalunya, de l’art medieval… Fins al 1964, no s’autoritza, un altre pic, la  càtedra de llengua i cultura catalanes a una universitat catalana. La guanya Antoni Comas.

Fins i tot haver fet les classes en català és un agreujant en els processos de depuració. El 10 d’agost de 1939 és detingut el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Bel·larmí Rodríguez, al qual s’acusa, entre d’altres coses, de fer les classes en llengua catalana.[15]

Segons citen Solé i Villarroya a Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes —1936-1975—, el febrer de 1946 diversos estudiants de la Universitat de Barcelona són interrogats en una sala presidida per retrats de Franco, José Antonio, Hitler i Mussolini. Els interrogadors són membres del SEU —Sindicato Español Universitario—, entre els quals el cap del SEU de la Facultat de Dret, Pablo Porta, que arribarà a ser el president de la Federació Espanyol de Futbol —1975-1984—. Els interrogats, alumnes amb antecedents familiars republicans, membres d’Acció Catòlica o, senzillament, estudiants als quals s’havia sentit parlar en català… són enfocats amb reflectors elèctrics, amenaçats amb pistoles, reben cops de puny, amenaces de mort, turments, cops amb porres de goma i de ferro, punxades amb agulles…

Tal com ens recorda (1952) l’advocat August Gil Matamala, la  persecució contra el català durà anys.  «I si el primer peu a l’institut va ser un “¡Cuádrense!” […] la primera passa dins de la Universitat de Barcelona […] tampoc no deixava marge de dubtes. Un cop més, un enorme mural imperatiu manava: “Hablad la llengua del Imperio”[16]

En aquest sentit, una mica abans, el 1950, arran de la vaga de tramvies, es prohibeixen les revistes universitàries en català: Curial —revista literària feta per estudiants—, Fòrum —feta per estudiants de Dret— i la revista de divulgació científica Ictini, que editaven alumnes de l’Escola Industrial de Barcelona. Els responsables són interrogats i els impressors responsables dels ciclostils reben multes de 10.000 pessetes d’aleshores. Posteriorment, també és multat amb aquesta quantitat el director de la revista Ictini.[17]

El concepte que els vencedors tenen del català

D’entrada, el 1939, al Catecismo patriótico español, declarat de text pel Ministerio de Educación Nacional, podem llegir que «Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego». Del basc es diu que, tot i ser una llengua, «quedó reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica».

De fet, l’entenien com una llengua de camperols que només es podia usar provisionalment. El 1940 els sots-secretari del  Ministeri de Governació torna a adreçar un escrit als bisbes catalans (i bascos) sobre l’ús públic dels «idiomas regionales». D’entrada, ja deixa clar que aquestes mesures es prenen «mirando exclusivamente el aprovechamiento espiritual de los fieles» i que només s’aplicaran «en los pueblos en que, por ser campesinos la casi totalidad de sus moradores, por su alojamiento o incomunicación con las grandes urbes o por cualquier otra razón, no conozcan el castellano, podrá emplearse la lengua que hable el pueblo mismo, o sea la familiar, en la explicación del Evangelio, en la enseñanza parroquial de la doctrina cristiana y en los rezos usuales, hasta tanto que, por una tenaz labor escolar, a la que el Clero podrá cooperar eficazmente, el idioma nacional sea por todos comprendido; sin perjuicio de hacer en castellano, seguidamente, un breve resumen de la explicación de la palabra divina por si asisten otras personas que no entienden el idioma nacional».

També recorda, és clar, que en aquells contextos en què la majoria entengui l’«idioma español» es farà servir «el castellano». Finalment, també fa un advertiment:

«Ahora bien, si V.E. advirtiera en los Arciprestes, Párrocos o sus Coadjutores una notoria extralimitación en el criterio que se deja expuesto, habrá que comunicarla atentamente al respectivo Prelado diocesano y si éste no la corrigiera o cometiera, por si mismo, algún desvío de tales Ministerios, absteniéndose, por su parte, lo mismo que todos los Agentes de su Autoridad, de realizar ninguna otra gestión, en espera de las instruccions que se habrán de comunicar a ese Gobierno Civil».[18]

Fins i tot, el 1963,  24 anys després del final de la guerra, es clausuraran el Centre Excursionista de Catalunya i l’Agrupació Excursionista Icària «… por impartir clases de catalán, lo que no consta en sus estatutos y deben limitarse su actuación en la cuestión deportiva.». Comunicat a la Federació Catalana de Muntanyisme del governador civil d’Antonio Ibáñez Freire, militar que havia estat voluntari a la División Azul i que va ser ministre d’Interior en un dels primers governs de la Democràcia.[19]

Repressió de mestres

El 1939, i per si no havia quedat clar, la inspecció educativa ho torna a recordar que:

«Habiendo llegado a conocimiento de esta Inspección que algunos maestros no utilizan íntegramente el idioma nacional como vehículo educativo en sus escuelas, en Junta de Inspectores se acordó manifestar a todos los maestros nacionales y privados de la provincia que el idioma vehicular en las escuelas es únicamente el castellano.»

Circular publicada la Inspección Provincial de la Primera Enseñanza al Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona.[20]

I, fins i tot, s’arriben a mesures extremes com la que afecta, per exemple, a un mestre del Baix Llobregat també el 1939:

«En el día de ayer el excelentísimo señor Gobernador civil se presentó de una manera inesperada en el pueblo de Castelldefels, para comprobar la existencia de unas escuelas laicas y separatistas, como en efecto así ocurría.

Uno de los supuestos maestros se encontraba reunido dando clases a unos veinte niños, los cuales respondieron a un breve interrogatorio —que no fué preciso prolongar, ante lo inequívoco de las respuestas—, manifestando que no se les enseñaba el catecismo, y que las clases las daban en catalán.

En el acto dio orden de detención del presunto maestro —que resultó ser intruso en esta profesión, puesto que carece de título y autorización- y fué conducido por la Guardia Civil a la cárcel, instruyéndose las diligencias oportunas, que serán elevadas con el detenido a las autoridades judiciales competentes.

Fueron a continuación clausurados tanto este local como otro, en el que hace pocos días otro desaprensivo —ya detenido— venía haciendo igual labor anticristiana y antiespañola».

Notícia apareguda als diaris barcelonins Solidaridad Nacional, La Vanguardia i El Noticero Universal el dia 6 d’octubre de 1939. Denunciat per uns falangistes, aquest mestre només va poder aportar la titulació de la Generalitat…[21]

En alguns casos, argumentar que es desconeixia «el dialecto catalán» era un argument favorable davant de les Comissions de depuració franquistes:

«…presentar ante esa Comisión una apariencia de prueba basada en su actuación durante el primer tiempo de la Dictadura [es refereix a la de Primo de Rivera] y en su desconocimiento del dialecto catalán, al abrigo, de lo cual y mediante un falseamiento de los hechos fácilmente comprobable […] hubiese podido presentarse en la postura, tan conocida, de antiseparatistas alegada por los Maestros de habla castellana radicantes en Cataluña cuando con ello tratan de encubrir otros excesos.»

Fragment de la carta de denúncia que l’alcalde, el delegat de Falange, el rector parroquial i alguns pares de família d’Argentona escriuen quan veuen que el «Maestro Nacional don Francisco Burniol Perich ha sido rehabilitado por esa Comisión y autorizado por la Inspección Provincial de 1a Enseñanza para regentar su Escuela en el presente curso 1939-1940».[22]

Una por lògica, si ens atenem a casos com el següent, també dels anys 40:

«Un dia se li va presentar un sergent de carrabiners a classe: “¿Cómo enseña usted?”, li va preguntar. “En castellano” va respondre el mestre. “Ah, porque si usted enseña en catalán lo meto en la cárcel, ¿eh?».

Fragment del llibre de Raimon Portell i Salomó Marquès Mare de Déu, Quina Escola! Badalona: Ara Llibres, 2008, p. 67, en què recull l’experiència del mestre Joan Bataller al Port de la Selva.

Una repressió que en altres caos, també a la «província» de Girona, es tradueix en instruccions dels inspectors, preocupats pel nivell de castellà dels alumnes. Recomanen als mestres:

«Hay que tener en cuenta que los ejercicios de lenguaje en español fomentan el aprendizaje del idioma oficial, que deben conocer todas las niñas» —Begur, el Baix Empordà. 1940—.

«Que procure en lo posible que aprendan los niños la llengua oficial» —Bellcaire, l’Alt Empordà. 1940—.

«Le recomienda que intensifique la enseñanza religiosa, la del idioma castellano y la formación patriótica» —Garriguella, l’Alt Empordà. 1940—.

«Que intensifique la enseñanza del castellano» —les Planes, la Garrotxa. 1940—.

«Que ponga especial interés en la enseñanza de la llengua castellana» —Porqueres, el Gironès. 1940—.

«Que intensifique la enseñanza de la lengua castellana» —Saus-Camallera, l’Alt Empordà. 1940—.«Se le recomienda que intensifique la enseñanza del idioma castellano» —Vidreres, la Selva. 1940—.

«Recomendamos, empero, al maestro cultive en sus alumnos el aprendizaje de la lengua oficial, en lo que es algo deficiente » —Argelaguer, la Garrotxa. 1941—.

«La Inspección recomienda la intensificación del idioma castellano» —Caldes de Malavella, la Selva.1941—.

«Dando mayor importancia a la enseñanza de la llengua castellana» —Llanars, el Ripollès. 1941—.

«La Inspección recomienda la intensificación de la enseñanza del idioma castellano» —Navata, l’Alt Empordà. 1941—.

«Que dé más incremento a la lengua castellana» —Bescanó, el Gironès.1942—.

«Si puede conseguir una mayor comprensión de cuanto hacen, por parte de cada niño y un mayor dominio de la llengua castellana, habrá dado un paso más para llegar a la perfección en su trabajo, constante y acertado» —Fornells de la Selva, el Gironès. 1942—.

«Intensificará los ejercicios de redacción, así como procurarà que en la Escuela los niños practiquen el castellano, única forma de que su aprendizaje resulte eficaz» —Pau, l’Alt Empordà. 1945—.

«Intensificando el castellano en todos» —Sant Julià de Ramis, el Gironès. 1945—.

«Procure intensificar el lenguaje y de manera especial la enseñanza del castellano» —l’Escala, l’Alt Empordà. 1945—.

«Y más lenguaje para superar la dificultad que presenta el poco conocimiento que los niños tienen de la lengua castellana, debido al ambiente en que viven» —Llanars, el Ripollès. 1945—.

«Se le recomienda, asimismo, la intensificación de la utilización de idioma oficial por parte de los alumnos, para que, además del idioma vernáculo, dominen el castellano a la perfección » —Joanetes, la Garrotxa. 1948—.

«Una intensificación del español» —Quart, el Gironès. 1948—

«Se le recomienda utilizar el castellano para sus explicacions con los niños y en los ejercicios de lenguaje, a fin de que aprendan ellos a expresarse con soltura en la lengua oficial» —Castellfollit de la Roca, la Garrotxa. 1949—.

«Interesa intensificar la enseñanza de la lengua castellana» —Colomers, el Baix Empordà. 1949—.

Informes de la inspecció educativa, recollits en els llibres de visites.[23]

Uns inspectors que feien realment d’inspectors, encara que fossin catalans:

«La inspecció també tenia entre les seves missions la repressió de l’idioma. N’és exemple això que explica una mestra: en motiu d’una visita de l’inspector Lluís M. Mestras, ella se li va adreçar: “Miri, aquí es farà l’escola nova”. I l’inspector li va respondre: «por favor que no la entiendo, hábleme en castellano.»[24]

I en general a tots els funcionaris

El 1940 diversos ajuntaments de la província de Barcelona publiquen un ban sobre l’ús de l’idioma oficial en tots els serveis públics, en el qual es reproduïa una circular del Governador Civil on es s’advertia als funcionaris que, «en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no será el oficial del Estado», si eren interins, «quedarán ipso facto destituídos, sin ulterior recursos», si eren funcionaris pendents de depuració, «dicha falta determinarà la conclusión del expediente en el estado en que se hallare y la inmediata destitución del transgresor sin ulterior recurso» i, finalment, si eren funcionaris ja depurats i readmesos incondicional o condicionalment, «y puesto que toda depuración hasta ahora realizada es revisable, se estimarà esa falta como nuevo cargo adicional al capítulo correspondiente y, en consecuencia, se propondrá sanción o se agravará la ya aplicada, pudiendo, en ambos casos, llegarse a la destitución».

En el ban queda molt clar que aquest criteri també s’aplicarà a qualsevol funcionari, «especialmente los que sean maestros y professores del Estado […]. Por lo que se refiere a maestros y professores privados, autorizados para la enseñanza, los infractores quedaran personalmente incapacitados para el ejercicio de la función docente».

Com es pot veure, bona part dels usos lingüístics dels catalans s’han adquirit sense cap mena de coacció, com s’entossudeixen a fer-nos creure alguns… —en el ban s’instava a la policia i a la guàrdia civil a extremar «el celo y la vigilancia para el más exacto cumplimiento de esta disposición y elevarán las denuncias juntamente con el atestado…»—.

Mestres de fora…

Segons el Jefe del Servicio Nacional de Primera Enseñanza a Catalunya el 1939 hi havia 700 mestres castellans:

“Don Romualdo de Toledo terminó manifestando que la enseñanza primaria en Cataluña lleva un ritmo acelerado con la directa actuación de 700 maestros castellanos, que actúan en toda la región con un éxito inmejorable.»

Declaracions a El Magisterio Español —Vitòria—, 7 agost 1939.[25]

De fet, per exemple, el 1940, la província de Lleida, hi ha documentada l’arribada d’una cinquantena de mestres procedents de territoris de parla castellana –la Rioja, Castellà, Lleó, Aragó–.[26]

Aquesta arribada de funcionaris de fora crea un problema lingüístic que s’allargarà fins als anys 70 del segle xx. Per exemple, el 1949 un inspector d’ensenyament deixa constància al llibre de visites que «Es difícil para esta Inspección entenderse con las niñas que sólo manejan, con soltura, el catalán.»[27] (Sant Miguel de Campmajor, al Gironès).

I el zel d’alguns funcionaris…

Per por o per convenciment, alguns funcionaris fan escrits com els següents.

«… en la Escuela de mi Dirección “Ramon Muntaner” hay unas clases rotuladas en catalán obras del Director que durante la dominación rojoseparatista ejerció funciones Directivas y es necesario quitar dicha rotulación.»

Escrit de 1939 de la directora de l’escola Ramon Muntaner de Badalona al regidor de cultura de la ciutat.[28]

«He de manifestarle que el letrero en catalán, que figurava en el inmueble de la calle de la Rutlla, fue suprimido, apenas liberada la ciudad, con pintura que por la mala calidad, seguramente, la lluvia ha dejado nuevamente al descubierto. He dado órdenes, que en estos momentos se están ejecutando, para que sea repicado, revocada y blanqueado el espacio o superficie que ocupa el expresado letrero.»

Justificacions de l’alcalde de Girona, Albert de Quintana, davant del secretari local de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS de per què havia aparegut un rètol en català —Escoles Botet i Sisó (1939). [29]

«Se digne dar las oportunes órdenes a la Brigada Municipal para que proceda a borrar de la fachada […] el rótulo que dice  Escola Municipal de Música que ya había sido repintado y al córrer de los años ha vuelto a aparecer.»

Ofici de 1943 de la Delegación de Prensa y Propaganda de Badalona a l’alcalde de la ciutat.[30]

Desaparició de referents

La importància que el règim donà als referents diguem-ne espanyols i espanyolistes queda reflectit en molts àmbits, com, per exemple, amb els noms de les vies públiques. Ara bé, l’escola tampoc no se n’escapa:

«No respondiendo plenamente a los ideales que encarna nuestro Glorioso Movimiento Nacional el nombre de Ramón Muntaner que ostenta el Grupo Escolar enclavado en la Riera de Cañadó y deseando este Ayuntamiento se denomine con nombre distinto, restituyéndole, como acto de justicia el que primitivamente ostentaba, para rendir, como se merece, justo homenaje al ilustre General Martínez Anido, por tantos méritos, acreedor del mismo.»

Escrit de 1939 del regidor-gestor de Cultura de Badalona a la Comissió Gestora de l’Ajuntament de la ciutat.[31]

Martínez Anido havia estat governador civil de Barcelona de 1920 a 1922, càrrec des del qual va dirigir la repressió contra les organitzacions obreres amb actuacions tan discutides i brutals com la Llei de Fugues, mitjançant la qual se simulava la fugida d’un detingut i se l’abatia a trets. Des del curs 1979-1980, aquest centre educatiu es diu Escola Lola Anglada. El nom de Ramon Muntaner s’ha perdut pel camí…

El 1942 és prohibida la publicació, en castellà, del Curso práctico de gramàtica catalana d’Emili Vallès —1978-1950—. Recordem que Vallès, conjuntament amb Artur Martorell, havia publicat el 1932, sota el pseudònim de Jeroni Marvà, el Curs pràctic de gramàtica catalana, una obra cabdal per a moltes generacions de catalans i vigent fins als 80 del segle passat —l’editorial Barcino en publicà una edició facsímil el 1979.[32]

El 1950, i tot i ser una iniciativa de Cosme Casas, mestre falangista que feia de secretari del governador civil de Girona Luis Mazo i que era cap del Servicio Español de Magisterio, la revista Gerundín, dirigida als mestres i que volia ser una imitació de la revista Alegría, que havia creat el dictador Primo de Rivera per als docents, després de nou números, el propi Luis Mazo la va prohibir perquè incloïa dues pàgines en català.[33]

El 1951 es denega el permís a l’editorial Vilcar —coneguda posteriorment amb el nom d’Edigraf— per publicar La rateta que escombrava l’escaleta, amb dibuixos de Ferràndiz. L’obra s’editarà el 1964.[34]

Som ja al 1955 i  de la revista En Patufet, ni parlar-ne! El ministre d’Información y Turismo Gabriel Arias Salgado denega el permís per tornar a editar En Patufet, la revista que havia estat referent per a diverses generacions de catalans —i gràcies a la qual moltíssima gent havia après la nostra llengua— i que es va deixar d’editar, com hem vist, el desembre de 1938, amb un tiratge impressionant de 65.000 exemplars. El 1965 Albert Viña, editor de l’aleshores llegidíssim TBO, membre de la Junta Asesora de la Prensa Infantil —organisme que depenia del Ministerio de Información y Turismo— i persona ben situada en els cercles de poder madrilenys, va demanar, un altre cop, permís per a la publicació d’En Patufet. La resposta dels responsables dels permisos, que explicava el mateix Viña, no podia ser més clara:

“Desengáñate, Alberto, nosotros no tenemos ningún interés en editar revistes infantiles en catalán, ni tenemos interés en que los niños lo aprendan. Para nosotros el catalán es una lengua que tiene que ir desapareciendo”.

Fins i tot, el director general de la Junta Asesora li va arribar a dir que no es volia que es tornés a editar perquè era una publicació extremista…»[35]

Després de 30 anys, el 1968, i després de convèncer el ministre d’Información y Turismo Manuel Fraga del caràcter moralista i innocent de la revista i del fet que al darrere no hi havia cap força política, s’autoritza la publicació de Patufet —que s’editarà fins a 1973—.

A la dècada del 50 (1956) i malgrat tenir el permís, ara sí, del ministre Arias Salgado, i malgrat ser una publicació sense cap mena d’intencionalitat política, i de ser infantil i innocent, l’aparició d’Els infants i de la col·lecció «Història i llegenda» als quioscos de Barcelona i d’altres punts de Catalunya provocà que quatre hores després d’aparèixer públicament la policia es presentés a l’editorial a demanar explicacions de per què el governador civil de Barcelona, el general jurídic Felipe Acedo Colunga, no n’estava assabentat.

Les pressions d’aquest varen aconseguir que el ministre retirés el suport a les revistes, després de només haver-ne aparegut vuit números. En el cas d’Els infants, que tenia un bon nombre de subscriptors que ja havien pagat tots els números —dotze—, la resta de revistes s’editaren, o es feia veure que s’editaven, a Andorra, des d’on s’exportaven al Principat. Els promotors, que només ho havien fet amb un clar interès comercial que volia repetir l’èxit de l’antic En Patufet d’abans de la guerra, es desdiren de continuar arriscant-se.[36]

Aquesta obsessió per Catalunya queda també reflectida en els llibres de text. El 1966 apareixen, com a mínim, tres llibres de text de batxillerat,[37] autoritzats pel Ministerio de Educació, en què la província de Lleida forma part d’una anomenada Región del Valle del Ebro, projecte gestat a partir de 1960 i que finalment no es va dur a terme per la polèmica que va provocar a Lleida i al conjunt de Catalunya. La impopularitat del projecte va fer que l’Oficina de Información del Gobierno Civil publiqués una nota al diari La Mañana el 6 d’abril de 1967, segons la qual «la interpretación geográfica aparecida en los libros de texto no puede afectar en modo alguno a la integridad de Cataluña, ni por supuesto, a la desmembración de Lérida de la Región a que está unida por los lazos indisolubles y que es una realidad absolutamente indiscutible.»

Repressió contra la llengua, fins i tot a doctrina

El 1939, L’editoral —i llibreria— barcelonina La Hormiga de Oro demana permís per editar Catecismo de la doctrina cristiana —quinze mil exemplars— i Catecisme de la doctrina cristiana —cinc mil exemplars—. D’entrada, la censura barcelonina n’autoritza la versió en català «con la precisa condición que sea bilingüe».[38] Al cap de pocs mesos, Madrid també prohibeix una possible versió bilingüe.

També el 1939, els militars demostren que sempre estan en alerta:

«Espero se sirva dar las órdenes oportunas a todos los Sacerdotes existentes en esta Ciudad, para que en lo sucesivo se abstengan en absoluto de hablar en público el Catalán, así como en los sermones, rezos, cánticos y enseñanza religiosa; teniendo presente que de no hacerlo así serán castigados por ir en contra del espíritu Nacional-Sindicalista de nuestro Glorioso Movimiento Nacional y de las disposiciones emanadas del Superior Jefe y Caudillo el Generalísmo Franco, obrando por tanto como boicoteadores de nuestro Movimiento Salvador de España.»[39]

Escrit de Jesús Ortejo, comandant militar de Reus, adreçat al prior de l’església de Sant Pere.

I quinze dies després, es passa de les paraules als fets, amb una primera multa:

«Ordenado por la Superioridad la prohibición de la enseñanza pública en catalán, espera de V.I. tenga a bien ordenar al Párroco de la Iglesia de San Juan, se presente en esta Comandancia Militar para hacer efectiva una multa de 150 pesetas, que le impongo por enseñar doctrina en dicho dialecto, no obstante la advertencia hecha por una Autoridad de la FET y de las JONS, al que manifestó sólo recibía órdenes del Vicario General.»

Carta del comandant militar de Reus a l’arxiprest de Reus. Tres dies després el capellà pagà la multa.[40]

La jerarquia eclesiàstica també ho té clar:

«Cristo es el único maestro. Sigamos sus enseñanzas y así aprenderemos a conocer que fue un gran patriota e, imitándole, seremos nosotros patriotas, acatando por amor, como debemos, a nuestra patria, que llevó su civilización a veinte naciones, a les que dio también un hermoso idioma, en el que tantos hombres ilustres cantaron a Dios y a la Patria.

En esa lengua debéis enseñar. Lo decía bien concretamente en vuestra profesión de fe. En ella debéis enseñar a hablar, a escribir y a rezar a Dios. En esa lengua que hablaron el Rey Católico y Sta. Teresa de Jesús.»[41]

Fragment del discurs que l’Administrador Apostòlic de la diòcesi de Barcelona —1939-1942—, Miguel de los Santos Díaz Gómara, feu a les oficines de la Inspección de Prmera Enseñanza, recollit a la premsa del 30 de juny de 1939.

El mateix Miguel de los Santos Díaz Gómara ordena també el 1939 que en tots els actes oficials els professors i els alumnes del seminari s’han d’expressar exclusivament en espanyol i que el llatí s’ha de pronunciar a l’«espanyola » —i no a la catalana.[42]

Fins i tot, el ministre espanyol de Governació, Ramón Serraño Súñer (1939), fa de planificador lingüístic:

«La explicación del Evangelio se haría en lengua regional durante las misas de los días festivos a que, por la hora y la localidad, concurriese mayoría de fieles que se presumiese ignorasen el castellano. También se darían en catalán y vascuence la enseñanza parroquial del Catecismo, en las Parroquias en que concurriese la misma circunstancia […]. En todos los demás actos religiosos se utilizaría el español.»

«Preocupat» per l’ús públic del basc i del català, i arran de les constants consultes dels governadors civils, aquest ministre, clarament germanòfil, concunyat de Francisco Franco i d’origen català —el pare era de Tivissa i la mare de Gandesa—, tot i que es crià a Cartagena i es formà universitàriament a Madrid, s’adreça als bisbes proposant-los, «hasta tanto que el idioma español sea entendido por todos —lo que se logrará con una tenaz labor escolar»—, les normes anteriors.[43]

Malgrat aquestes consideracions del Ministeri de Governació, que deixaven una petita escletxa en contextos de la Catalunya rural, es prohibeix el text en català d’una edició bilingüe del catecisme que volia fer el bisbat de Solsona, un bisbat bàsicament rural. Una prohibició idèntica es produeix a Mallorca al final de l’any 1940.[44]

Un pèl més enllà, el 1948, trobem un escrit del que havia estat fins aleshores governador civil de Barcelona—1945-1947—, el militar Bartolomé Barba Hernández, en el seu llibre Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos —Madrid: Javier Morata, Ed., 1948—, en el qual és molt clar sobre el paper de la llengua a l’escola i a l’Església:

«No hay para qué, dirigiéndose a un auditorio preparado, emplear el catalán en los sermones. El púlpito debe ser, junto con la escuela, uno de los vehículos de propagación del idioma nacional.»

Contra els alumnes

Alguns testimonis ens ho recorden:

«Sóc un exiliat de l’any 1948. Quan el meu pare el van alliberar de la presó Modelo, immediatament van procurar anar-nos tota la família. Érem catorze, solament quedo jo viu […]. No tinc amb qui parlar el meu idioma estimat… Llegeixo tots els dies el diari Avui i així tinc un contacte […]. Lo que vull dir des de que hi ha la democràcia hi he anat [a Catalunya] des de 1977, cada dos anys, fins fa dos anys i estic orgullós de haver fet sempre lo que feu vosaltres [parlar sempre en català]. Alguna vegada he tingut problemes, però fer-ho m’ha sigut molt més satisfactori. Sempre amb català. A Tarragona venint de València amb la meva germana, ja difunta, fa sis anys, vam tindre un accident de trànsit, i jo vaig parlar tota la estona amb català, el policia, un jovenet, em mirava esverat, però em va respectar, no com quan a la escola, jo tenint 10 anys em van castigar per parlar amb català.»

Escrit de Lluís Blanqué Llobet, un català de Montevideo, en el grup de debat del col·lectiu Català Sempre —http://www.sempre.cat/documents.php?cdc_id=26—1 del 16 de març de 2008.

«El director […], bon matemàtic però descomunal falangista de la vieja guardia, que, des de la tribuna del pati on eren obligats a formar cada dia durant una hora, perbocava invectives: «¡Rifeños!». Una violència verbal extraordinària que podia derivar en agressió física, amb alumnes bufetejats, empresos contra la paret o rebotats contra una taula, segons la millor dialèctica joseantoniana.

Del català, la llengua materna, ni rastre…»[45]

Records d’August Gil Matamala del seu pas per l’Institut Balmes de Barcelona (1945).

«Tot i ser un bon alumne, sempre feia una falta d’ortografia en castellà: escriure amb —t final paraules com abad, casualidad, Madrid, virtud… Un dia, al col·legi nacional Pau Esteve —a voltes escrit “Pauesteve”— de l’Hospitalet de Llobregat, després que el mestre m’ho recriminés, vaig contestar —tenia uns 9 anys—, que jo ho deia amb [t] i, per tant, per això ho escrivia d’aquesta manera. La bufetada va ser monumental… Mai més no m’he tornat a equivocar.»

 Experiència personal.

Amb els anys vaig entendre la diferència entre una programa d’immersió lingüística i un programa de submersió lingüística, i el perquè de l’error: la influència del català. Era l’època en què el meu nom escolar era Pedro i no pas Pere.

«Parlar en català era titllat de falta de respecte, fins i tot quan els nens parlaven entre ells. En algunes escoles, el nen que parlava en català rebia un tros de fusta. Se l’havia de treure de sobre el més aviat possible i el passava a qualsevol altre nen que parlés en català. Al final del dia, a qui es quedava amb el testimoni, li tocava el rebre.»[46]

A Mallorca, a Barcelona, a Lleida, a Alacant… es castigava o se’n reien per parlar en català a classe.  Durant les dècades dels 40 i dels 50, i només com a exemple d’una pràctica més difosa, als col·legis de Palma La Salle i Ramiro de Maeztu de mossèn Blai Genovart posaven un petit càstig als alumnes que parlaven en català; a d’altres col·legis, com el Sagrado Corazón era totalment prohibit parlar-lo. En el mateix període, als jesuïtes de Sarrià s’incitava els alumnes a no parlar en català ni en els esbarjos i, fins i tot, hi havia mestres que es reien de l’ús del català i de l’accent català d’alguns alumnes. Les monges del col·legi de Nuestra Señora de Loreto de Barcelona feien pressió psicològica perquè les alumnes usessin només el castellà. En alguns internats —com, per exemple, els dels maristes de Lleida—, on es revisaven les cartes dels alumnes als pares, el fet d’escriure-les en català podia ser motiu de burla. En algunes escoles, com el col·legi de Jesús Maria del barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, s’exaltava «la riquesa, la musicalitat i l’accent» de les nenes que parlaven en castellà, un prejudici que arrelà amb força a sectors determinats de la societat catalana… Segurament, era una pràctica molt habitual al conjunt dels territoris de parla catalana.[47]

I l’escola, als anys 60, va trobar una gran aliada: la televisió —espanyola:

«Els dissabtes al matí el professor de religió, un capellà jove, ens impartia rudiments d’ortografia amb el Faristol a la mà. Hi havia un petit problema. ¿Qui estava disposat a llevar-se el dissabte per anar a perdre el temps amb una matèria sense qualificació a l’acta escolar? La tele, que ja teníem tots instal·lada al menjador de casa, per monocorde que fos, resultava infinitament més atractiva que unes lliçons “inútils”.»

Nota autobiogràfica d’August Rafanell (1969) a Notícies d’abans d’ahir. Barcelona: A Contra Vent Editors, 2011 p. 491.

Per a més d’una generació, el català era una «descoberta»:

«La meva mare de petita havia anat a l’Escola del Mar. La recordava amb molt d’afecte. Tenia a casa una Enciclopèdia Catalana i un diccionari. Jo em pensava que eren els únics llibres impresos en català! Uns anys després, al Colegio Nacional Lepanto, que de l’Escola del Mar només havia heretat l’emplaçament aproximat i el mar com a pati, el català era un “dialecto del castellano”. A l’Institut Verdaguer l’any 1969, el professor de grec, en Jaume Berenguer Amenós, un dia dels primers de curs ens va preguntar si sabíem algun refrany en català. Era la primera vegada que un professor a classe duia la nostra llengua! Però jo havia descobert, en una aula tancada de les golfes de l’institut, que havia estat Institut Escola, tot d’armaris plens a vessar de llibres en català! No m’ho creia, jo no havia vist mai més que els dos llibres de la mare! Vaig guardar el secret. L’institut no tenia biblioteca, la van reobrir l’any 1971 o 72, quan en Berenguer va agafar la direcció, i va recuperar, és clar, la biblioteca catalana.»

Escrit de Fina Llorca del diari Ara, el qual preguntava als ciutadans

“Com vas aprendre català quan no s’ensenyava a l’escola?4

  1. <http://participacio.ara.cat/preguntes/pregunta_52.html> [data de consulta:

19 de març de 2018]

I per cert, poques veus internacionals es van posicionar a favor de la llengua… Heus aquí un cita de Pasolini, poeta — en friülà i italià—, assagista, narrador, activista polític i cineasta, fou de les poques veus que s’alçaren contra la persecució del català:

«La dittatura fascista di Franco ha condannato la lingua catalana al più duro ostracismo, espungendola non solo dalla scuola e dai tribunali, ma dalla tribuna, dalla radio, dala stampa, dal libro e perfino dalla Chiesa […] e che oggi è parlata in Spagna, in Francia —Pyrénées Orientales— e in Italia —Alghero in Sardegna— da non meno di sei milioni de persone.»

Pier Paolo Pasolini, Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa —el Friül—, juny de 1947.

Les cuetejades darreres del franquisme… (1975)

A Barcelona divuit regidors voten en contra de donar un pressupost de cent milions de pessetes a l’ensenyament del català, tot i que la quantitat és rebaixada diversos cops. A més, l’alcalde no va autoritzar a parlar en català el regidor que ho havia demanat. El mateix passa a Girona…

 

I com a cloenda…

El que malauradament no puc compartir amb l’escrit del díptic de presentació de la jornada al qual al·ludia al principi d’aquest text és que l’objectiu que tenim aquí sigui el de “contribuir també a consolidar el projecte que diversos sectors de Catalunya impulsen avui en defensa dels drets nacionals, entre els quals la llengua catalana ocupa, com un dels trets identitaris més rellevants, un lloc preeminent”. I no ho puc compartir, entre d’altres coses, perquè crec que el tema de la llengua ha estat sistemàticament bandejat per aquests sectors i que en molts aspectes hem pogut veure renúncies lingüístiques impensables fa uns pocs anys. Per exemple, hem pogut sentir representants de partits que, en teoria, defensen la independència del país que s’expressen en llengua castellana en un debat a la televisió pública de Catalunya entre els candidats al Congrés dels Diputats espanyol. A voltes, sembla que ampliar la base vol dir renunciar a allò que ens caracteritza i que ens ha permès sobreviure com a poble. I que és, justament, allò que ataquen constantment els qui volen que no existíssim: no cal ser gaire observador per adonar-se que uns dels fronts més actius contra Catalunya és l’escola catalana, en llengua i continguts.

 

[1] Pueyo, Miquel. Tres escoles per als catalans. Lleida: Pagès editors, 1992.

[2] Espanya, França i Itàlia.

[3] Monés, Jordi. «La campaña “Català a l’escola’”. Cataluña durante el franquismo.

Capítol XV». La Vanguardia. Col·leccionable (1985), p. 245.

[4] Ferrer i Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Barcelona:

Edicions 62, 1985.

[5] Solé i Sabaté, Josep M. i Villarroya, Joan. Cronologia de la repressió de la llengua

i la cultura catalanes —1936-1975—. Barcelona: Curial, 1993.

[6] Benet, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. Barcelona:

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

[7] Monés i Pujol-Busquets, Jordi. Cent anys de l’Institut d’Estudis Catalans. Cent anys de pedagogia. Conferència d’inauguració de curs de la Societat Catalana de Pedagogia. 1 d’octubre de 2007. [disponible en línia: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000064/00000080.pdf]

[8] Portell, Raimon i Marquès, Salomó. Badalona: Ara Llibres, 2008, p. 138.

[9] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 69.

[10] P. 110.

[11] Disponible en línia: https://directa.cat/hi-ha-collectius-afectats-per-les-guerres-com-els-mestres-exiliats-que-no-son-als-arxius/

[12] Benet, Josep. Op. cit., p. 394.

[13] Benet, Josep. Op. cit., p. 394.

[14] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 55-56.

[15] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 87.

[16] Fernàndez, David i Gabriel, Anna. August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra. València: Sembra Llibres, 2017, p. 88.

[17] Samsó, Joan. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública —1939-1951—. Volum II. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995, p. 184-199.

[18] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 115-116.

[19] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 203.

[20] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 96.

[21] Benet, Josep. Op. cit., p. 383.

[22] Colomer, Margarida. Guerra Civil i Revolució a Argentona —1936-1939—. Argentona: L’Aixernador, 1990, p. 143-149.

[23] Marquès, Salomó. «La repressió franquista en el magisteri gironí —1939-1949—». Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia, Monogràfic Núm. 1 – Vol. 1 (1988), p. 29 i 35-36.

[24] Portell, Raimon i Marquès, Salomó. Op. cit., p. 67.

[25] Benet, Josep. Op. cit., p. 395.

[26] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., 79.

[27] Marquès, Salomó. Op. cit., p. 22.

[28] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 79.

[29] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 91.

[30] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 137.

[31] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 94-95.

[32] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 133.

[33] Larreula, Enric. Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà. Barcelona: Edicions 62, 1985.

[34] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 176.

[35] Larreula, Enric. Op. cit., p. 151.

[36] Larreula, Enric. Op. cit.

[37] Legóburu, José. Geografia elemental i Otaño, J. L. Geografia e Historia (nivell de

batxillerat) o Geografía de España de l’Editorial Luis Vives de Saragossa.

[38] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 64.

[39] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 79.

[40] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 79, 82-83.

[41] Benet, Josep. Op. cit., p. 459.

[42] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 92.

[43] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 96.

[44] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 122, 125-126.

[45] Fernàndez, David i Gabriel, Anna. August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra. València: Sembra Llibres, 2017, p. 80.

[46] Portell, Raimon i Marquès, Salomó. Op. cit., p. 67.

[47] Solé, Josep M. i Villarroya, Joan. Op. cit., p. 12 i 25-26.

 

 

QUO VADIS, EX-PSC?

La publicació, i defensa als mitjans de comunicació, del document marc del 14è Congrés del PSC presenta, pel que fa a la llengua, elements altament perillosos per a la convivència a Catalunya, atiant el foc contra l’escola catalana i contra el català en general, amb un clar intent de guanyar-se les escorrialles electorals de Ciudadanos, és a dir, d’aquells votants d’aquest partit que, encara, no s’han anat a VOX o al PP.

En primer lloc, afirmar que “per la instrumentalització que han fet els nacionalismes de la llengua, pel procés independentista, que ha associat el català a la seva causa, i per una utilització partidista al voltant del seu ús, especialment a l’escola” no tan sols és mentir descaradament sinó que és abonar totes aquelles tesis que acusen l’escola de ser l’instrument que ha fet possible l’augment de l’independentisme. La realitat és, però, ben diferent, ja que, justament, l’independentisme en general ha obviat, a voltes alarmantment, el tema de la llengua. I el fet d’afirmar que s’ha fet un ús partidista a l’escola és també no voler recordar l’ampli consens polític que va fer possible l’escola catalana; un ampli consens, per cert, on va participar el PSC, un PSC que ja no existeix, com ho demostra dia sí i dia també.

En segon lloc, el fet d’afirmar que es farà un “model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix” i matisar en declaracions públiques que cal replantejar-se el model actual d’immersió demostra que:

  1. Desconeixen què vol dir l’aplicació de programes d’immersió lingüística. La immersió és una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge de segones llengües que es fa servir en aquells contextos en què els alumnes no tenen com a llengua familiar la llengua de l’escola (fer ensenyament en anglès en una escola privada també és fer immersió lingüística, però a aquest tipus d’ensenyament el PSC no el critica).
  2. No saben que fer ensenyament en català a, per exemple, la Terra Alta no és fer immersió, sinó que és, senzillament, fer ensenyament en la llengua del país.
  3. Obvien, vergonyosament, que, en acabar l’ensenyament obligatori, la immensa majoria dels alumnes obtenen uns resultats similars de català i de castellà, i, és més, que en les proves de castellà que aplica l’Estat a Catalunya els nostres alumnes obtenen millors resultats que els alumnes del País Valencià, de les Illes, de Galícia i, que s’agafin fort, d’Andalusia, Canàries, Extremadura…
  4. No saben que l’únic àmbit en què el català està mínimament normalitzat és l’escola (no universitària). Per què no es pregunten per la situació de la llengua al món judicial (que tant respecten i lloen), als mitjans de comunicació, al món de l’empresa, en les relacions interpersonals…?

I, finalment, arribar a afirmar que volen “promoure en l’àmbit estatal el reconeixement i preservació del plurilingüisme, articulant la defensa de totes les llengües oficials i el reconeixement de la riquesa lingüística a tot Espanya, per garantir el dret de tothom a parlar la seva llengua i l’obligació de les administracions de garantir els drets dels parlants i promoure el coneixement i reconeixement de la diversitat lingüística a tot el territori” només es pot titllar de broma després del que hem vist en el judici als nostres polítics a Madrid.

03_Document_Programa_vesmenes_PSC

Unamuno i la llengua catalana

 

Imagen 073

Acabo de veure la pel·lícula Mientras dure la guerradirigida i escrita per Alejandro Amenábar i, certament, m’ha agradat com s’ha tractat el moment d’inici de la guerra del 36 i, sobretot, com n’era de complexa la figura de Miguel de Unamuno.

En aquest bloc de sociolingüística, i fent referència a la complexitat del personatge, volem recordar algunes de les opinions que va dedicar a la llengua catalana i als catalans (ell que era basc… espanyolista):

1908

Unamuno i l’ensenyament en català

«Todo eso del llamado presupuesto de cultura es una maniobra para arrancar á los niños de las escuelas en que se les enseñe el castellano, es una campaña contra la lengua nacional […] la única lengua de cultura que en rigor tenemos en nuestra patria […]. Yo no digo que, hoy por hoy, deba hacer el Estado español lo que el prusiano está haciendo en Polonia para imponer su
lengua, pero tampoco debe permitir que municipios españoles creen escuelas
públicas en que no se enseñe español […]. La imposición de la lengua española es acaso la mayor obra de cultura en España.»

Escrit de Miguel de Unamuno referint-se al nou pressupost de cultura que volia aprovar l’Ajuntament de Barcelona.

 

Unamuno i l’ensenyament del català a no catalanoparlants

«Ni hay que perder de vista que a ese presupuesto de cultura habrían de contribuir todos los vecinos de Barcelona, catalanes y no catalanes, y como todos ellos son españoles justo sería que su rendimiento se emplease en enseñar en español, pero como no todos ellos son catalanes sería injusto se invirtiera en enseñar en catalán.»

 

1932

Unamuno i l’Estatut d’Autonomia

«La llengua i l’ensenyament van ser altres punts en què Unamuno va mostrar una actitud molt combativa. Va pro­testar pel fet que els funcionaris haguessin d’aprendre el català i, pel que fa a l’escola –art. 7–, demanà prioritat per a la llengua castellana en tots els centres d’aprenentatge de Catalunya, i que l’ensenyament oficial fos en aquella llengua. Es va oposar a la universitat autònoma, i va negar atribucions al Govern en matèria d’ensenyament.»

Teresa Abelló (2007). El debat estatutari del 1932. Barcelona: Parlament de Catalunya, p. 93.

 

Per cert, a la pel·lícula els comentaris sobre els catalans són omnipresents, de fet, com en la política actual…

Maria-Lluïsa Pazos, en el record…

Fa uns quants dies em van fer saber que el dia de Nadal de l’any passat va morir Maria-Lluïsa Pazos. Li he volgut dedicar aquests mots de record… I per fer-jo començo amb un poema seu:

 

Endarrerida porto l’esperança,

tot just a l’hora trista de l’espera.

Cada jorn és com una primavera

Que, amb son finir, la meva tardor atansa.

 

Cremen records al foc de la quimera;

complac l’avui, però la nit que avança

l’instant aspriu disfressa de gaubança.

I ja no em torna el que és el que abans era.

 

Del temps antic, en servo la recança,

hores malmeses i aures d’un destí

que em fa jugar entre el somni i l’enyorança.

 

I quan apunti el sol de l’hora mansa,

tan sols vosaltres heu de restar amb mi

per a reeixir, plegats, l’última estança.

 

He volgut començar aquesta remembrança amb el poema “a MI MATEIXA”, que Maria-Lluïsa Pazos va incloure en el llibre El club de les bones persones (i), publicat el 2001 a La Busca edicions, editorial que ella mateixa dirigida. Com podeu comprovar, malgrat que fos escrit gairebé fa 20 anys, la mort de l’amiga Maria-Lluïsa, la mort de l’activista, escriptora, assagista, professora i editora Pazos —la Pazos—, el fa malauradament actual. Em plau recordar que el llibre el va dedicar a «persones concretes, amb noms i cognoms, a amics de debò, la fidelitat dels quals la vida m’ha permès de comprovar». I ho faig perquè penso que aquesta frase reflecteix molt bé la relació de la Maria-Lluïsa amb l’altra gent: amiga, molt amiga, dels amics, amb els quals era extraordinàriament despresa; però també injustament atacada per aquells qui havien estat amics i col·laboradors o, senzillament, per part dels qui no la coneixien. Sens dubte, va ser una persona polièdrica, una personalitat complexa, intensa, alguns en dirien complicada, amb aquell punt d’autoestima necessari per sobreviure en el món de la cultura catalana, que potser amagava les febleses que tots tenim i arrosseguem. Ara bé, ningú no pot negar que era summament intel·ligent i que s’estimava la llengua i el país. I la seva obra així ho demostra.

La primera referència que vaig tenir de la Maria-Lluïsa data de 1986, quan tot just jo començava a fer classes i ella va publicar Ausiàs March i l’amor. Antologia poètica actualitzada, un autor que l’acompanyarà durant la vida i al qual va dedicar, pel capbaix, dos llibres més, sempre amb la intenció d’apropar-lo al gran públic. Ara bé, quan la vaig començar a seguir va ser en el moment en què va prendre partit en el debat sobre el català “heavy” i el català “light”, amb el llibre L’amenaça del català light, que va publicar el 1990, i que, com deia l’editor de Tibidabo, va representar que «a la fi, hi ha algú que dóna la cara i es compromet» en un debat que va marcar el final de la dècada dels 80 i començament de la dels 90. El 1991 va ser una de les fundadores de l’Associació Llengua Nacional. D’aquell període també data el seu llibre La violació del català. La subordinació de la llengua a València i a Barcelona (Tibidabo, 1992).

La conec personalment a mitjan dècada dels 90, quan és directora de La Busca, que aleshores era una col·lecció de l’editorial de Vilassar de Mar Oikos-tau. Publica títols com ara Una llengua sense ordre ni concert (que fa conjuntament amb Carles Castellanos, Francesc Ferrer, Josepa Huguet, Bernat Joan, Lluís Marquet, Antoni Muné-Jordà, Ernest Sabater, Blanca Serra i Jaume Vallcorba), La llengua i el Leviathan (Bernat Joan), Curs de sociolingüística per a BUP, COU i reforma (conjuntament amb Carles Castellanos), El jovent opina (Josep Huguet i Blanca Serra) i el nostre Redescobrim els Països Catalans (Pere Mayans i Núria Montés). Els títols són prou reveladors de quin era el posicionament lingüístic —i nacional— de la Maria-Lluïsa.

Comença a partir d’aquell moment una relació personal intensa que es tradueix en la meva integració a l’Associació Llengua Nacional, on vaig col·laborar especialment en la revista de l’entitat, i en la fundació de l’Editorial La Busca. D’aquells moments, d’estreta col·laboració, en són hereus títols com Exercicis. Per a l’obtenció del certificat de capacitació en llengua catalana (Ferran Marquina, Víctor Pallàs i M. Lluïsa Pazos), o Junts en la diversitat (David Casellas) i CAT. Llengua i societat dels Països Catalans (Pere Mayans i Núria Montés), els primers i potser els únics crèdits variables de secundària per atansar la sociolingüística catalana als joves. També de la dècada dels 90 data la nostra col·laboració en el premi Jove de la Penya Santamaria, un autèntic revulsiu a l’escriptura en català dels nostres adolescents.

Després de deixar la direcció de l’Associació i de la revista Llengua Nacional, es va dedicar de ple al projecte editorial de La Busca, juntament amb el seu marit Antoni Adell; va arribar a publicar-hi més de 200 títols.

L’editorial La Busca sempre va buscar promoure la literatura catalana, per això s’hi van editar els textos guanyadors del  premi que organitza el Departament d’Ensenyament “El Gust per la lectura” (del IV concurs, 1998-1999, fins al IX concurs, 2003-2004), del Premi Víctor Mora de Narrativa breu (L’Escala, des del 2000 fins 2012) i del premi Emili Teixidor. També va instaurar el premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès, que el 2006 va guanyar Victor Alexandre i el 2007 Bernat Joan i Marí.

A través de la seva persona, vaig conèixer gent tan interessant com Víctor Mora (l’obra del qual va publicar o tornar a publicar La Busca), Adrià Blasco (el dibuixant del còmic Tallaferro) o els activistes i filòlegs Víctor Pallàs i David Casellas, entre tants d’altres.

Gràcies, doncs, Maria-Lluïsa, per tot el que has fet per nosaltres, per la llengua, per la literatura i, en definitiva, pel país.