Pel·lícules per treballar la sociolingüística/8: Indian Horse

Imatge

Aquesta pel·lícula canadenca, del 2017 (estrenada, però, el 2018), sens dubte ha remogut consciències al Canadà i, segurament, les hauria de fer remoure al conjunt dels anomenats països occidentals.

Narra la història de Saul Indian Horse, durant 30 anys de la seva vida. Una aventura vital que comença els anys 50 del segle passat, quan la seva família, especialment l’àvia, intenta allunyar-se del món dels blancs. Finalment, Saul, aleshores un nen, és portat, a la força, a una escola residencial. En aquestes escoles (creades al final del segle XIX), i per on es calcula que passaren més de 150.000 nens indis, mestissos i inuits, aquests eren separats de les  famílies amb l’objectiu de “matar l’indi en el nen”. I, sorpresa, la darrera d’aquestes escoles va ser tancada el 1996! En aquests centres, finançats per l’Estat i dirigits per eclesiàstics, els nens eren castigats sovint per parlar la seva pròpia llengua o per mostrar les seves pràctiques culturals tradicionals (tal com queda reflectit en la pel·lícula).

Gràcies a l’hoquei sobre gel, Saul aconsegueix, aparentment, obrir-se un futur fora de l’escola, però el racisme del públic -i d’alguns dels companys de l’equip professional on arriba a jugar- el porten a un procés destructiu molt similar al d’altres joves de les anomenades Primeres Nacions.

La pel·lícula se centra en el poble Ojibwa i es basa en la novel·la de Richard Wagamese Indian Horse.

Cròniques negres del català a l’escola/13: 1672. Prohibit queixar-se.

Imatge

«Només es tracta […] d’obeir i executar les ordres donades sobre aquest tema per Sa Majestat, sense recórrer a queixes inútils que només poden ser molt desagradables a Sa Majestat i a les quals no puc consentir.»

Ordenança de l’intendent Carlier sobre les escoles reials, arran d’unes queixes d’alguns cònsols de Perpinyà davant de la voluntat reial de crear escoles per aprendre francès.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1988).

Op. cit., p. 100.

Cròniques negres del català a l’escola/11: 1663. El francès s’ha d’ensenyar i parlar constantment

Imatge

“La seule maison d’instruction gratuite pour les filles et la seule de toute la province où la langue française soit constamment enseignée et parlée”.

Nota oficial de les autoritats franceses on queda clar la funció d’aquesta escola per a noies.

SANABRE, Josep (1985).

La resistència del Rosselló a incorporar-se a França.

Perpinyà: Llibres del trabucaire, p. 173.

 

Cròniques negres del català a l’escola/10: 1663. Ja es comença a associar tenir bones maneres amb l’ús de la llengua francesa

Imatge

Es crea un escola femenina dedicada ”à l’instruction des jeunes filles et leur apprendre les mœurs et la langue française”.

Decret segons el qual les benedictines de Besiers funden a la Catalunya del Nord una escola per a noies.

FERRER I GIRONÈS, Francesc (1985).

La persecució política de la llengua catalana.

 Barcelona: Edicions 62, p. 25.

Cròniques negres del català a l’escola/9: 1662. Cal convèncer els catalans!

Imatge

M’he oblidat de remarcar-vos que era de molt interès per al servei del rei que tinguéssiu cura d’insinuar als catalans que perdran una decisió molt agradable al rei si envien llurs fills al col·legi dels jesuïtes perquè hi siguin instruïts”.

Carta del ministre Louvois als cònsols de Perpinyà. Els jesuïtes ja feien l’ensenyament en francès.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998). Op. cit., p. 90.

Cròniques negres del català a l’escola/7: 1661, l’avi de Felip V ja va anar per feina a la Catalunya del Nord

Imatge


“Els nostres cars i molt estimats pares jesuïtes de la província de Tolosa, establerts per les nostres ordres en el col·legi de la nostra vila de Perpinyà al Rosselló ens han fet veure (…) que els exercicis (…) siguin fets en el futur segons l’ús de França (…) a fi que els infants, des del començament dels seus estudis, s’acostumin a la llengua francesa…”.

Ordre de Lluís XIV, el Rei Sol, perquè els jesuïtes de Tolosa s’estableixin a Perpinyà.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat.

 Vic: Eumo Editorial, p. 87.

La Vanguardia, com a símptoma

Imatge

Tots ens vam alegrar quan La Vanguardia va decidir fer també una edició en català. Semblava que, finalment, els editors del diari havien entès quin era realment el paper que la llengua catalana havia de jugar en la nostra societat. Ara bé, en el fons, per als propietaris d’aquest mitjà de comunicació, el català és un afegit, és de més a més. I, si no, fixem-nos en la pàgina web. Per trobar l’edició catalana cal fer tot un periple on has de demostrar les teves capacitats de navegació virtual: al portal, ni rastre; has de desplegar el menú de l’esquerra i l’apartat “servicios” hi ha la versió en català. Quasi com buscar “Wally”!

La Gàrdia (Guardia Piemontese), l’Alguer dels occitans

Imatge

Si hi ha una llengua bessona al català, aquesta és, sens dubte, la llengua occitana, que es parla al sud de l’Estat francès, a la comarca catalana de la Vall d’Aran (on és oficial), en una franja del Piemont i de la Ligúria tocant als Alps, en alguns barris de Mònaco (on també es parla monegasc, una variant lígur) i en una petita població de la província de Cosenza, a la regió de la Calàbria, en concret a la Gàrdia (en italià Guardia Piemontese –antigament Guardia Lombarde).

La població, que no arriba en l’actualitat als dos mil habitants, és producte de l’arribada d’occitans entre els segles XII i XIII, els quals fugien de la pobresa i de la intolerància religiosa. Provenien de Buebi (Bobbio Pellice) i eren valdesos, membres d’un moviment cristià sorgit el segle XII, principalment al nord-oest de la península Itàlica, que volia reformar l’Església i tornar-la a la seva essència original.

Establerts a diversos pobles de la Calàbria, durant tres segles varen conviure pacíficament amb els cristians catòlics. Ens adherir-se aquests occitans a la Reforma protestant del segle XVI, el cardenal Ghislieri (Gran inquisidor i futur papa Pius V) va llençar una croada contra d’ells. El 3 de juny de 1561, tropes mercenàries al servei de la Inquisició varen matar uns dos mil occitans acusats d’heretges. El 1600 es fundà un convent dels dominics, que durant dos segles va vigilar la vida pública i privada de la població conversa. En record d’aquella massacre hi ha la Pòrta dal Sang, una de les antigues portes de la població, i un monument en homenatge a les víctimes, que consisteix en una roca portada de la Torre de Pèlis (Torre Pellice, en italià), un poble de la zona d’origen d’aquests occitans, a la província de Torí. La Torre de Pèlis està agermanat amb la Gàrdia des de 1981.

Hi ha dues manifestacions culturals que recorden la relació dels habitants de la Gàrdia amb la resta d’Occitània:

  • La “Primavera Occitana”, que es fa a l’abril, i en la qual es fan intercanvis amb escoles del Piemont.
  • La “Setmana Occitana”, que es fa a l’agost, en la qual es fan espectacles i conferències sobre el patrimoni lingüístic i cultural occitans.

Anar-hi i sentir-los parlar ens semblarà als algueresos i als catalans sentir un variant de la nostra llengua, ja que els entendrem sense gaire problemes… L’occità i el català eren, són, llengües germanes.