El pols de la llengua als Països Catalans

L’Associació Internacional per a la defensa de les llengües i cultures amenaçades (AIDLCM), neix, a principis dels anys cinquanta, de l’esforç de prop de cinquanta professors nòrdics (danesos, noruecs, islandesos i finlandesos) liderats per l’humanista Pierre Naërt, desaparegut el 1971, preocupats pel destí de les cultures i llengües amenaçades per les llengües oficials dominants.

Actualment té la seva seu a Liège i el seu President és M. Paul Lefin. Heribert Barrera n’és Membre d’Honor.

En la reunió del Consell d’Administració de l’Associació del 28 de març de 2009 es va acordar organitzar i celebrar el XXIII Congrés de l’AIDLCM a Barcelona. El Congrés se celebrarà a la nostra ciutat el 2, 3 i 4 de juliol propers sota el tema Llengües i cultures amenaçades: perspectives de futur.

En els documents adjunts trobareu el programa del Congrés, una petita història de l’Associació -en francès- i el membres que formen part del Consell d’Administració de l’entitat, que, com veureu, representen moltes de les comunitats lingüístiques amençades d’Europa.

Hi podreu sentir aragonesos, bascos, asturians, gallecs, occitans, valons i evidentment catalans  (hi faig la conferència  La immersió lingüística a Catalunya, el dissabte 3 de juliol, a les 9,30h del matí, el text de la qual trobareu en el cos d’aquest apunt.

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A CATALUNYA

Pere Mayans

Cap del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua

Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya

Un primer aclariment

Quan es parla del sistema educatiu a Catalunya, moltes vegades es confonen els termes i s’aplica el concepte d’immersió lingüística al conjunt del nostre ensenyament. Cal aclarir, d’entrada, que quan ens referim a la immersió lingüística “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua del sistema educatiu, que, com veurem, és la llengua catalana. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació de programes d’immersió lingüística, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.

Una decisió democràtica

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va establir l’oficialitat del català, que s’afegia a la del castellà (que en la Constitució espanyola de 1978 s’havia declarat com la llengua espanyola oficial a tot l’Estat). En concret, a l’article 3 de l’Estatut de 1979 hi havia dos punts que després han esdevingut fonamentals en la política lingüística de la Generalitat de Catalunya: el reconeixement del català com a llengua pròpia i el compromís de garantir l’ús normal i oficial de les dues llengües oficials, per tal d’aconseguir una plena igualtat d’ambdues pel que fa als drets dels ciutadans.

 La Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya (http://www.bibiloni.net/legislacio/LNLC.htm), segons s’establia a l’article 1.1, tenia per objecte el desenvolupament de l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per tal de dur a terme la normalització de l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits i de garantir l’ús normal i oficial del català i del castellà. Així mateix, a l’article 1.2 es precisen alguns dels objectius de la Llei: emparar i fomentar l’ús del català per tots els ciutadans; donar efectivitat a l’ús oficial del català; normalitzar l’ús del català en tots els mitjans de comunicació social; assegurar l’extensió del coneixement del català.

Per fer-ho possible, i a partir del fet que el català era la llengua pròpia de Catalunya, es va determinar que també havia de ser llengua pròpia de quatre àmbits, que havien d’esdevenir els quatre eixos principals de tota la política lingüística de la Generalitat de Catalunya: Administració, toponímia i retolació, mitjans de comunicació propis de la Generalitat i ensenyament (no universitari).

Per tant, el català es fa llengua pròpia, primera podríem dir-ne, d’alguns àmbits públics per aconseguir anivellar la situació de les dues llengües oficials, tenint present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior, precària fent servir el terme que apareix al preàmbul de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya. En aquest punt, cal recordar que la Llei va ser aprovada per 133 vots a favor (de 135 diputats). És a dir, es tractava d’una llei aprovada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català.

En el camp de l’educació, i a grans trets, la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya va significar: declarar el català llengua pròpia de l’ensenyament en tots els nivells educatius; establir que els infants tenien dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual[1]; no separar l’alumnat en centres diferents per raons de llengua; garantir que l’alumnat havia d’acreditar, en acabar l’ensenyament bàsic, un coneixement suficient del català i del castellà, qualsevol que fos llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament; determinar que el professorat havia de conèixer les dues llengües oficials; i establir que els centres d’ensenyament havien de fer de la llengua catalana vehicle d’expressió normal tant en les activitats internes com en les de projecció externa. És a dir, era una aposta clara per un sol model educatiu, de conjunció en la llengua catalana, que havia de fer possible que tota la població de Catalunya tingués l’oportunitat de conèixer les dues llengües oficials i, en el cas del català, aquesta premissa només era possible si realment el català era la primera llengua de l’escola.

Durant la dècada dels 80, amb aquest nou marc legal (desplegat amb el Decret 362/1983, de 30 d’agost, sobre l’aplicació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya), i amb l’experiència acumulada per professionals que havien anat introduint l’ensenyament de i en la llengua catalana, s’inicia el procés de catalanització del sistema educatiu i es comença l’anomenada immersió lingüística, que popularment esdevingué el buc insígnia de la normalització lingüística. És el moment en què comencen a aplicar-se les metodologies dels programes d’immersió lingüística en zones on l’alumnat és majoritàriament castellanoparlant, en què es formen milers de mestres en cursos de reciclatge i a les Escoles de Formació del Professorat, en què s’impulsen els Plans Intensius de Normalització Lingüística per tal de coordinar en una mateixa línia les actuacions dels centres educatius, dels pares i mares, dels ajuntaments, dels inspectors de tota l’administració educativa, dels Centres de Normalització Lingüística, d’entitats locals… Sens dubte, van ser uns anys en què la catalanització del sistema educatiu estava estretament relacionada amb la renovació pedagògica i amb una aposta clara per una escola de qualitat.

 L’aplicació del programa d’immersió lingüística

 En aquest sentit cal recordar que el Programa d’Immersió Lingüística (PIL) desenvolupat a Catalunya observà atentament, en un principi, les experiències que, al Quebec, havia desenvolupat el professor Lambert. Tanmateix, el model català no seguí aquests referents i es construí a partir d’unes coordenades de context i d’unes estratègies d’intervenció diferenciades.

També és interessant de recordar que la immersió lingüística no fou, d’entrada, un programa impulsat per l’Administració educativa de Catalunya. Els primers impulsors en foren un seguit de centres (equips de professores i professors o comunitats educatives senceres) que, atesa la ineficàcia dels models d’ensenyament de la llengua catalana en relació amb les necessitats del seu context sociolingüístic i sociocultura, decideixen experimentar alternatives metodològiques diferents, dins del marc legal que ofereix la Llei 7/1983, de Normalització Lingüística. El suport de l’Administració política és fruit de l’èxit d’aquestes primeres experiències (la de les escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet és una referència obligada!) i de les potencialitats que el model ofereix.

Pel que fa a la fonamentació psicolingüística del PIL, és imprescindible fer referència a la hipòtesi de la interdependència lingüística del canadenc Cummins. La hipòtesi del desenvolupament interdependent proposa que el nivell de competència en la L2 que el nen bilingüe adquireix depèn, en part, del tipus de competència que el nen ha desenvolupat en la seva L1 en el moment en què comença l’exposició intensa a la L2. Resumint, la hipòtesi proposa que hi ha una interacció entre el llenguatge de l’ensenyament i el tipus de competència que el nen desenvolupa en la seva L1 abans d’assistir a l’escola. Els treballs de Cummins plantejaven que les habilitats implicades en l’ús d’una llengua no són pròpies de les seves característiques, no depenen dels seus aspectes formals (morfologia, sintaxi, fonologia, etc.), sinó que abracen l’ús del llenguatge en general; de manera que, per sota l’ús que qualsevol locutor fa d’una de les llengües que domina, hi ha una competència comuna a totes elles. Aquesta competència no és innata, sinó que és el resultat d’aprendre a usar una llengua determinada. Les formulacions de Cummins ofereixen, doncs, un marc teòric explicatiu que dóna suport a processos d’ensenyament que usin com a vehicular una llengua que no és la de l’alumnat, atès que la competència és comuna i es transfereix d’un idioma a l’altre. 

Tanmateix, la hipòtesi d’interdependència lingüística, si bé deixava clar que els programes d’immersió podien funcionar amb alumnat d’entorns socioculturals estructurats, plantejava interrogants en relació amb l’alumnat d’entorns socioculturals desafavorits. És aquí on entren en joc els plantejaments del sociòleg Basil Berstein sobre el paper del llenguatge verbal i dels seus codis en el fracàs escolar de les classes populars (atès que el codi restringit propi de d’aquestes no serveix per reeixir a l’entorn escolar, el llenguatge propi del qual és abstracte i descontextualitzat). Aquests estudis són a la base de l’opció d’introduir el PIL, de manera precoç, a l’educació infantil, per tal de contribuir a compensar les desigualtats lingüístiques que es donen entre l’alumnat.

Consideracions en relació amb les característiques i condicions del PIL:

Habitualment, hom ha caracteritzat els programes d’immersió de la manera següent:

• És un programa de canvi de llengua llar – escola.
• És un programa d’educació bilingüe; és a dir: hom pretén que, en acabar l’escolaritat obligatòria cada alumne/a tingui un domini equivalent de les dues llengües (familiar i de l’escola).
• És un programa voluntari (el marc normatiu ho garantí a través de la regulació de la possibilitat de sol·licitar atenció lingüística individual en llengua castellana durant el primer ensenyament).
•  La gran majoria de l’alumnat del centre desconeix la llengua d’aprenentatge.
• Tot el professorat ha de ser bilingüe (és a dir: coneix la llengua de l’escola i la de la llar, la de l’alumnat).

·     En el cas català, però, caldria afegir que el PIL es vinculà també, i com hem dit, a tot un procés de renovació pedagògica (sobretot a l’etapa d’educació infantil i al cicle inicial d’educació primària) que comportà la introducció de noves metodologies, noves estratègies didàctiques, nous materials curriculars … i de normalització lingüística, ja que permeté garantir el coneixement d’una llengua minoritzada, la catalana, per part de la gran majoria de la població, independentment de quina fos la seva llengua familiar.

 Consideracions en relació amb els aspectes organitzatius i d’acció institucional:

Sovint, un aspecte menys conegut, però no necessàriament menys important, del desenvolupament del PIL ha estat l’aportació de noves formes organitzatives i d’intervenció pel que fa a l’acció institucional.

Una de les innovacions organitzatives més interessants del desenvolupament del PIL fou la creació del plans intensius de normalització lingüística, formes embrionàries de treball en xarxa entre diferents institucions d’un determinat territori, que feren interessants aportacions a la planificació lingüística escolar.

El desenvolupament del PIL comportà també la construcció d’un ambiciós programa d’assessorament didàctic que, dirigit pel Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), contribuí a la renovació pedagògica de les escoles públiques d’educació primària de Catalunya, especialment durant els darrers anys de la dècada dels 80 i la primera meitat dels 90.

Un model lingüístic ajustat constitucionalment

 El 23 de desembre de 1994, el Tribunal Constitucional va dictar una sentència en la qual considerava adequats a la Constitució espanyola quatre articles de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, justament els que regulaven el règim lingüístic de l’ensenyament a Catalunya (un procés que durava des de 1983, quan un particular va plantejar un recurs contenciós administratiu davant de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Es pot afirmar, en definitiva, que amb aquesta sentència s’avalava l’adequació constitucional del model lingüístic de l’ensenyament previst per la legislació catalana.

L’ordenament legal de la llengua a l’escola

 A la dècada dels 90, es fa un salt qualitatiu, si més no legal: l’establiment de l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a Catalunya, arran de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 1/1990, d’ordenació general del sistema educatiu, on es determina que el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament. S’utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge de l’educació infantil, de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria. Posteriorment, els decrets que desenvolupaven a infantil, primària i secundària obligatòria respectivament l’ordenació general dels ensenyaments refermaven aquest fet en afirmar un altre cop que el català com a llengua pròpia de Catalunya ho és també de l’ensenyament i que, per tant, s’havia d’utilitzar normalment  com a llengua vehicular i d’aprenentatge dels esmentats nivells educatius. La mateixa referència també la trobem als decrets que estableixen els ensenyaments de formació professional i de batxillerat[4].

 La Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (http://www6.gencat.net/llengcat/legis/lleipl.htm) tornarà a establir que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.

La nova Llei d’Educació de Catalunya, recentment aprovada, estableix, seguint la mateixa línia, aquest paper del català (article 11 El català, llengua vehicular i d’aprenentatge) en el nostre sistema educatiu:

1.    El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.

2.    Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum, han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera, i sens perjudici del que estableixen els articles 12 i 14.

3.    Els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.

Quina és la situació actual ?

Malgrat algunes veus apocalíptiques que periòdicament anuncien, sobretot en períodes preelectorals, que el nostre alumnat no té un coneixement adequat de la llengua castellana, la realitat ens demostra que, si alguna llengua és encara feble socialment a Catalunya, aquesta és la catalana.

Com a dada significativa, cal destacar que en el període 1998-2003 a Catalunya i a la resta de l’Estat es van elaborar i aplicar en unes proves de castellà consensuades entre l’Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo (INECSE) del Ministerio d’Educación i el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del Departament d’Educació. Com es pot comprovar, els resultats entre les mostres de Catalunya i Espanya són iguals estadísticament, és a dir, no hi ha diferències significatives entre els percentatges, i demostren que els estudiants de Catalunya i els de la resta de l’Estat tenen els mateixos nivells de castellà.

Com dèiem, per tant, el problema no és justament en el camp del coneixement del castellà i molt menys en l’ús que poden fer els joves de Catalunya d’aquesta llengua, omnipresent en el món de l’oci, de les noves tecnologies, dels mitjans de comunicació, de bona part de la Universitat, del món laboral… El problema és, en canvi, a la teulada de la llengua catalana. D’una banda, si bé és indiscutible que el coneixement que tenen el nostres joves de la llengua catalana és molt elevat també ho és que l’ús que en fan, en el millor dels casos està estancat. A més, el creixement dels contingents de migracions extracomunitàries que arriben a Catalunya, sobretot a partir del 2000, i la configuració de contextos escolars multilingües planteja nous interrogants i reptes per al desenvolupament del programa d’immersió lingüística (actualment en el nostre sistema educatiu un voltant del 15% de l’alumnat és de nacionalitat estrangera).

El Pla per a la llengua i la cohesió social

Per aquests motius, els responsables d’Educació de la Generalitat de Catalunya aproven l’any 2004 el Pla per a la llengua i la cohesió social (http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/Pla_LIC_0405.pdf), on, relacionant estretament l’ús de la llengua amb l’objectiu de treballar per a la igualtat d’oportunitats de tot l’alumnat, en el nou marc intercultural de la societat catalana del segle xxi, plantegen alguns dels grans temes de fons del nostre sistema educatiu:

·         Què cal canviar per passar d’un programa pensat per a un context bilingüe a un programa que respongui a les necessitats d’un context multilingüe?

·         Com intervenir en el camp de l’Educació secundària, on l’alumnat ja no fa un ús normal de la llengua? I, per tant, quines estratègies cal usar per passar del coneixement a l’ús de la llengua catalana?

·         Com compaginar la promoció de la llengua catalana, que es vol llengua comuna de l’alumnat, amb el respecte, inqüestionable, de les altres llengües presents a Catalunya?

En aquests dues legislatures darreres, les línies d’actuació del Departament d’Educació han buscat trobar solucions a aquests grans interrogants. S’han creat més de mil aules d’acollida, tant de primària com de secundària, per tal d’atendre, en català, l’alumnat nouvingut, i, a més, s’ha fet seguint un model prou flexible que ha permès que aquest alumnat des del primer dia de classe estigui en contacte amb la resta de l’alumnat de centre, en tractar-se d’aules en què l’alumnat no hi havia de ser tot els temps escolar. S’han signat desenes de convenis de col·laboració amb ajuntaments per tal de fer possibles els Plans educatius d’entorn (http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/Document%20marc%20Pla_entorn.pdf), ja que ni la cohesió social ni l’ús de la llengua s’aconsegueixen si tots els agents socials no van en una mateixa línia educativa (és a dir, si les classes es fan en català però el casal d’estiu es fa en castellà difícilment es percebrà el català com a llengua útil, o encara més difícil, si un alumne nouvingut no té les mateixes oportunitats de participar en activitats extraescolars com la resta de l’alumnat poc es pot parlar que tothom té els mateixos drets).

El Departament d’Educació ha fet una política decidida d’elaboració (pròpia o mitjançant les editorials privades) de materials didàctics per a l’ensenyament de la llengua catalana a nouvinguts, de materials pensats per a la immersió lingüística però adaptant-los al nou context multilingüe, i de materials per treballar els usos lingüístics entre l’alumnat adolescent. I cal no oblidar un ambiciós pla de formació tant de professorat d’aules d’acollida, del professorat responsable de la normalització lingüística i de la cohesió social dels nostres centres educatius (coordinadors de llengua, interculturalitat i cohesió social dels centres de primària i de secundària), dels equips directius, i dels mestres i professors en generals en el marc del Pla per a l’actualització de les metodologies del Programa d’Immersió Lingüística, que ja ha arribat a diversos milers de professors). Per aquesta tasca, a més, el Departament d’Educació ha comptat amb l’assessorament de professionals de l’ensenyament infantil, primari i secundari, i de professors de les diverses universitats catalanes, els quals, mitjançant el Consell de la Llengua a l’Escola, han elaborat tot un seguit d’orientacions i de suggeriments d’actuacions.

Sens dubte, a Catalunya l’escola ha estat el pal de paller del procés de normalització lingüística (de recatalanització de la societat), per això, i sent conscients que els objectius que es varen marcar als anys 80 encara no estan plenament assolits, s’està treballant per adaptar el nostre sistema educatiu a aquesta nova realitat sociolingüística i sociocultural que configura el nostre país actual, un país que s’ha de basar en la igualtat d’oportunitats per a tothom i en el fet que el català hauria d’esdevenir la llengua de cohesió social, la llengua comuna, d’una població que cada cop és més multilingüe i, esperem, més plurilingüe.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!