La lectura de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut confirma que tot plegat, i també en el tema de la llengua que és el que ens ocupa en aquest bloc, té un abast molt més important del que ens podíem pensar en un principi. De fet, ens confirma també que tot allò que ens iguala a ells (en temes no únicament de llengua) no ho poden consentir. Espanya ho és tot, i nosaltres en som únicament un apèndix. I d’aquí no es volen moure.
Analitzarem punt per punt cadascun dels articles, referits a la llengua, declarats inconstitucionals i cadascun dels que s’han d’interpretar per veure si en el nou marc fem, fins i tot, un retrocés amb respecte a la legislació catalana anterior a l’Estatut de 2006.
(…)
Imatge: el tema de la llengua també va ser omnipresent a la manifestació d’ahir a Barcelona en contra de la setència del Tribunal Constitucional.
Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials.
La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.
El Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional i, per tant, nul·la l’expressió “i preferent” d’aquest article, ja que “si de ello (…) pretende deducirse que únicamente el catalán es lengua de uso normal y preferente del poder público, siquiera sea sólo del poder público autonómico, se estaría contradiciendo una de las características constitucionalmente definidoras de la oficialidad lingüística, cual es, según acabamos de recordar con la cita de la STC 82/1986, que las lenguas oficiales constituyen “medio normal de comunicación en y entre [los poderes públicos] y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos”. Toda lengua oficial es, por tanto —también allí donde comparte esa cualidad con otra lengua española—, lengua de uso normal por y ante el poder público. También, en consecuencia, lo es el castellano por y ante las Administraciones públicas
(…)
El art. 6.1 EAC, además de “la lengua de uso normal”, declara que el catalán como lengua propia de Cataluña es también la lengua de uso “preferente” de las Administraciones Públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña. A diferencia de la noción de “normalidad”, el concepto de “preferencia”, por su propio tenor, trasciende la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacía de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad Autónoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un usoprioritario de una de ellas, en este caso, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un trato privilegiado. La definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua,en detrimento del castellano, también lengua oficial en la Comunidad Autónoma, por las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña, sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas oficiales respecto de la otra, subsanando así la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener. No admitiendo, por tanto, el inciso “y preferente” del art. 6.1 EAC una interpretación conforme con la Constitución, ha de ser declarado inconstitucional y nulo.”
Com es pot veure, el terme normal s’accepta, però en cap cas que la llengua catalana sigui preferent. No es vol de cap de les maneres impugnar el paper del castellà (en el fons, o no tant en el fons, la sentència recorda, i molt, l’ús que fa la Generalitat Valenciana de les dues llengües oficials: televisió pública bilingüe, webs oficials on no hi ha versions en valencià, ús continuat del castellà en la comunicació amb els ciutadans…).
Arran de la Llei de normalització lingüística de 1983, on es declarava que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de la Generalitat i de l’Administració territorial catalana, de l’Administració local i de les altres ccoprporacions públiques dependents de la Generalitat”, el català ha anat esdevenit la llengua normal, però també realment preferent, de les nostres administracions. Fixem-nos el que estableix la Llei de Política Lingüística de 1998:
Article 9
La llengua de les administracions de Catalunya
1. La Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen.
2. El Govern de la Generalitat ha de regular, mitjançant disposicions reglamentàries, l’ús del català en les activitats administratives de tots els òrgans de la seva competència.
3. Les corporacions locals i les universitats han de regular l’ús del català en l’àmbit de les competències respectives, d’acord amb el que disposa l’apartat 1. També l’han de regular, en aquest mateix sentit, totes les altres corporacions públiques.
Com es pot veure, hi ha alguna cosa que no quadra entre la normativa, i l’ús real que fan les nostres administracions del català, i una sentència que qüestiona, en definitiva, la necessitat del saber català a Catalunya. Repetim, si el català no es percep com a primera llengua en algun àmbit, quina necessitat hi ha de saber-lo?
Els procediments administratius
1. En els procediments administratius tramitats per l’Administració de la Generalitat, per les administracions locals i per les altres corporacions de Catalunya s’ha d’emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a presentar documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà.
2. L’Administració ha de lliurar a les persones interessades que ho sol·licitin, en la llengua oficial demanada, una testimoniança traduïda d’allò que els afecta. La sol·licitud de traducció no pot comportar cap perjudici o despesa al sol·licitant ni retards en el procediment ni suspendre’n la tramitació i els terminis establerts.
Realment, una pràctica i una normativa que sembla que, justament, no va precisament en la línia del Tribunal Constitucional… El TC no vol que el català esdevingui clarament primera llengua en cap àmbit, una consideració que, pensem, és imprescindible perquè la població, especialment la d’origen espanyol i nouvingut, la percebin com a útil i necessària per a viure en aquest país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!