El pols de la llengua als Països Catalans

Malgrat que l’article 9 de la Llei de política lingüística (La llengua de les administracions de Catalunya) estableix que “la Generalitat, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya, les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis han d’emprar el català en llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen“, el Departament de Cultura (de la qual, per cert, depèn la flamant Secretaria General de Política Lingüística) envia un escrit bilingüe a tots els ciutadans demanant-los la col·laboració en  una “Enquesta de participació cultural”.

Aleshores, si aquesta és l’actitud de la nostra administració, si us plau, no us estrenyeu que un jutjat ens obligui a lliurar totes les proves de selectivitat també en castellà (d’entrada i sense necessitat de demanar-ho) i no us estrenyeu que els nostres joves usin més el castellà que el català, perquè el missatge que els nostres polítics (alguns, pretesament independentistes,ho han dit explícitament) estan donant és que és igual una que una altra. I no ho dubteu, quan és igual una que una altra, la que sempre guanya, la que sempre guanyarà, és la més forta socialment: el castellà.

Jo em creia que, per compensar aquesta situació, es va fer del català la llengua de referència de l’administració catalana, de l’escola (no universitària), de la ràdio i televisions públiques catalanes, i de la toponímia. Però ja veig que anava errat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!