El pols de la llengua als Països Catalans

Ahir va ser el comiat de la Carme, a Masquefa, on havia de ser! En un acte ple d’emocions contingudes, però magníficament organitzat i planificat per la Carme, quan es cità la figura de Jesús Tuson com a referent de la nostra lingüista anoienca, em va venir al cap allò que el professor Tuson va escriure al llibre Mal de llengües, a l’entorn dels prejudicis lingüístics:

Deia Gabriel  Ferrater que “tothom té idees sobre el llenguatge i, com que la majoria d’aquestes idees són supersticions absurdes, el lingüista no té cap més remei que combatre-les o, com a mínim, oblidar-les”. Hom pot pensar que el lingüista és un personatge ben estrany que […] compta i recompta fonemes i morfemes, regira estructures sintàctiques i dissecciona els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. N’hi ha que ho fan i que deixen per a l’hora del cafè les converses sobre la vida i la mort. D’altres, però, s’estimen més de no incórrer en esquizofrènies i volen anar d’impurs per la vida, abraçant llengües i parlants, assumint que són humans i que la lingüística com a ciència del llenguatge dels humans s’ocupa, també, del món de la gent que hi viu. El lingüista, si així ho vol, farà santament si s’enfronta a les “supersticions absurdes”, i, potser més que cap altre especialista, podrà argumentar contra la ignorància o contra la barbàries (que de tot n’hi ha). Els seus coneixements tècnics […] li forniran la plataforma necessària des de la qual podrà contribuir a la construcció d’un món on els parlants no siguin menystinguts pel fet de ser pocs, de viure arraconats o, senzillament, pel fet de fer servir una llengua determinada.

Crec que aquestes paraules defineixen perfectament l’actitud que va caracteritzar tota la vida de la Carme!  En el record per la Carme (i pel professor Jesús Tuson).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!