El pols de la llengua als Països Catalans

Aquest és el títol d’un llibre, recentment publicat per l’Editorial Mediterrània de Barcelona, on l’Institut Europeu de Programes d’Immersió (una entitat de la qual m’és difícil de dir si existeix o no, i ho dic com a vicepresident que n’he estat) publica les entrevistes que en els 25 anys darrers s’han fet a Joaquim Arenas, la persona que durant dues dècades va dirigir el Servei d’Ensenyament del Català. Així trobarem les publicades a Escola Catalana, Diari de Girona, El Segre, El Temps, El Peiódico, Diari de Barcelona, Presència…

 D’entrada, aquestes entrevistes ens ajuden a donar una bona idea del que ha estat el procés de catalanització del nostre sistema educatiu i, en concret, del programa d’immersió, de la difícil catalanització de l’ensenyament secundari (encara pendent en alguns àmbits), de les relacions de Catalunya amb la resta dels Països Catalans…

 Fins aquí, per tant, un llibre que ens permet conèixer millor els primers vint-i-cinc anys de política lingüística a Catalunya en el camp de l’ensenyament no universitari. Ara bé, en llegir el pròleg del llibre –i ja sabem que els pròlegs acostumen a ser una mena d’hagiografies–, no em puc estar de pensar que no s’acaba de dir tota la veritat i que una persona que no ha viscut directament aquest procés pot arribar a conclusions que no són ben bé certes, com podem llegir a l’entrada SEDECde la Viquipèdia. I tot plegat sense oblidar la importància de la tasca que ha fet Joaquim Arenas, sense el qual el sistema educatiu de Catalunya no hagués avançat tant –especialment a l’educació infantil i primària– com ho ha fet (recordem que vam passar d’un sistema educatiu totalment castellanitzat a un sistema educatiu on el català ha esdevingut, en bona part dels contextos, la primera llengua dels centres educatius).

(…) 

M’explico.

En el pròleg, Mariona Ventura, excoordinadora de les comarques gironines del SEDEC a l’ensenyament primari i actualment formadora del Pla per a l’Actualització del Programa d’Immersió Lingüística, fa una d’aquelles associacions que tan perilloses són en temes de país: vincular un projecte a una persona, per molt brillant que sigui, per molta força que hagi tingut… És com associar la immersió únicament a un partit. Per sort del país, la immersió no és patrimoni d’una força política sinó de totes les forces polítiques arrelades al país i de tradició democràtica.

Ventura afirma, sense embuts, que “l’any 2003, Arenas va prendre la condició de jubilat i, al mateix temps, l’administració posava fi al primer Servei de la Conselleria de la Generalitat de Catalunya (sic). Penso, com ell, que va ser una equivocació i que el Programa d’Immersió va quedar sobtadament truncat i sense rumb”.

Aturant-se aquí fa la impressió que després d’Arenas només hi hagut el buit, que no hi hagut res més. I no és ben bé així. Ni tampoc no és cert que amb Arenas, o més ben dit, amb el govern que hi havia aleshores, tot anava bé (amb això el propi Arenas és bastant més equànime i sap reconèixer, si més no en privat, les limitacions del procés).

Per això, cal recordar, en primer lloc, que ja a mitjan dècada dels 90 el Servei d’Ensenyament del Català, que havia jugat un paper fonamental en el procés de catalanització del sistema educatiu. comença a donar símptomes d’esgotament ja que el seu rol en l’organigrama del Departament, aleshores d’Ensenyament, ja no podia ser el mateix que en els moments de la transició. De fet, s’ha de tenir clar que un procés tan important com el de catalanització del sistema educatiu no podia ser (no pot ser) patrimoni d’un servei o d’una subdirecció general, ni tan sols d’una direcció general, sinó que havia (ha) de ser el producte d’una actuació coordinada de tot el Departament d’Educació, de totes les seves direccions generals, de tots els seus serveis territorials…  En els anys 90 també fou el moment en què es moriren per inanició política els Plans Intensius de Normalització (el predecessors dels actuals Plans Educatius d’Entorn), en què es deixaren de renovar moltes comissions de serveis de professionals del SEDEC –per què no feien falta?, per què hi havia altres prioritats?  –, en què el pressupost del Servei era escandalosament petit… També és un moment en què el Servei desvia la seva atenció a la didàctica de la llengua en general, oblidant la recerca en temes d’ensenyament i d’aprenentatge de segones llengües (el que és realment la immersió), a causa de molts factors, entre els quals un cert “divorci” entre el servei i el món universitari (sense entrar en responsabilitats, només voldria recordar que aquest país, encara ara, no forma els seus futurs mestres en estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge de segones llengües, oblidant que bastant més de la meitat dels alumnes que arriben al nostre sistema educatiu a educació infantil no tenen com a llengua familiar el català). És un moment en què el Servei es “perd” en actuacions lloables com la promoció de la sardana (molt interessant certament), però que no pertocaria a uns professionals que haurien d’haver estat els millors experts del país en estratègies d’ensenyament de la llengua en contextos sociolingüístics en què el català no és la llengua de la majoria de l’alumnat…

I després què? És cert que l’arribada d’un nou equip al Departament d’Ensenyament fa que hi hagi un replantejament no únicament del SEDEC sinó, en general, de tot el Departament i dels Serveis Educatius i dels Serveis Territorials en particular, ja que s’avança cap a model d’adminsitració educativa descentralitzada. En aquest context, l’any 2004, aquell SEDEC, que havia estat arraconat sense cap mena de coordinació amb altres serveis dins del Departament d’Ensenyament, passa ara a formar part d’una nova Subdirecció General de Llengua i Cohesió Social, on s’incorpora també un Servei d’Intercularitat i Cohesió Social (per entendre’ns, l’hereu de l’antic Programa de Compensatòria). A nivell territorial, a partir del curs 2004-2005, els professionals del SEDEC i de l’antic programa de compensatòria s’uneixen en un sol equip: l’equip d’assessorament en llengua, interculturalitat i cohesió (LIC), on el binomi llengua i cohesió social es vol inseparable. En aquest sentit, cal no oblidar que el curs darrer del mandat de Convergència i Unió (abril de 2003) ja s’havia impulsat el PAANE (Pla d’actuació per a l’alumnat de nacionalitat estrangera), que, d’alguna manera (i, sobretot, amb menys recursos) ja apunta el que després serà el Pla LIC (abril de 2004). A partir d’aquest moment, el Servei (ni la Subdirecció General LIC) ja no té un “destacament” autònom (del territori) als serveis territorials, sinó que es dedica a crear les línies d’actuació, les estratègies d’assessorament, els continguts i els materials de formació, a bastir de materials didàctics aquests nous (però en el fons vells, ja que recullen el bagatge SEDEC, diguem-ne clàssic, i el bagatge del Programa de Compensatòria) assessors… És un altre model que respon a un altre moment, on s’intenten aprofitar tots els rebufs, a voltes potser, i això caldria reconèixer-ho, sense gaire encert per part d’algunes persones –ens referim a qüestions estrictament de tracte personal, inevitables en qualsevol organització.

 En aquells moments, el Servei, amb un pressupost molt més gran del mai no havia tingut, s’aboca, pel que fa a l’ensenyament de la llengua, al tema de l’alumnat nouvingut (formació d’assessors, de professorat d’aules d’acollida, d’elaboració de materials de tota mena…), que s’estava convertint en un dels reptes més importants del sistema educatiu. I, encara que potser no es va dir prou clarament –i això sí que segurament és cert, si més no a l’hora d’usar un terme que es veia, segurament de forma equivocada, molt marcat políticament–, el que es feia a les aules d’acollida era justament immersió lingüística, no primerenca sinó, òbviament, tardana, ja que es tracta d’alumnat que, justament, s’incorpora tardanament al nostre sistema educatiu.

 Després d’aquest primer moment (de la segona època) del Servei, absolutament justificable en aquell moment quan la pressió de l’arribada de l’alumant nouvingut al nostre sistema educatiu era pràcticament insostenible per als nostres centres, tot un seguit de circumstàncies fan que es plantegi un nou impuls al Pla d’Immersió, certament aturat, però no per la jubilació de l’Arenas i la posterior arribada del tripartit, sinó des de la dècada dels 90.

 Amb l’arribada del nou tripartit, el 2007 s’aprova el Pla per a l’actualització del Programa d’Immersió Lingüística (2007-2013), en el qual, en aquests moments estan implicats un centenar llarg de formadors i d’assessors, centenars de centres amb majoria d’alumnat no-catalanoparlant (en un nou context força més multilingüe que el que hi havia a la Catalunya dels anys 80) i diversos milers de mestres i professors que participen en les actuacions formatives del Pla (enguany, a més, el Pla comença les seves accions a l’ensenyament secundari, un terreny on el propi Arenas se sentia insegur i on les actuacions que es van fer van ser més de gestió de recursos que no pas d’assessorament didàctic per atendre un alumnat que no té el català com a llengua habitual, és a dir, com cal continuar a l’ensenyament secundari allò que s’ha començat a l’infantil i primari).

Però és més, amb els nous currículums, per primera vegada a la història es parla en un marc normatiu tan clar com aquest d’immersió lingüística, ja que al decret 142/2007, de 26 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyament de l’educació primària es diu literalment en el seu article 5è (que duu com a títol La immersió lingüística).

5.1 En funció de la realitat sociolingüística de l’alumnat, s’implementaran metodologies d’immersió lingüística en llengua catalana amb la finalitat de potenciar-ne l’aprenentatge.

5.2 El programa d’immersió en llengua catalana tindrà en compte la llengua de l’alumnat i l’ensenyament de la llengua castellana.

5.3 Els centres que apliquin el programa d’immersió han d’adaptar els horaris a les característiques d’aquest programa. En tot cas es tindrà en compte el nombre d’hores de les àrees lingüístiques que s’ha d’impartir al llarg de l’etapa.

El 2007, també s’aprova el decret 269/2007, d’11 de desmbre de 2007, de reestructuració del Departament d’Educació, segons el qual la Subdirecció General de Llengua i Cohesió Social passar a nomenar-se de Llengües i Entorn i el Servei d’Ensenyament de Català passa a dir-se Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, però, bàsicament, amb les mateixes funcions (si no ampliades) que l’antic SEDEC (vegeu article 163). Cal aclarir que ara la Subdirecció General de Llengües està formada pel Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, el Servei de Llengües (les altres llengües que no són el català) i el Servei d’Escola i Entorn,

Però per a molts això no compta segons sembla. Aquí només s’hi val allò que temps passats sempre van ser millors  i, potser, si més no com ho he viscut jo, no caldria ser tan maniqueu. Penso, sincerament, que caldria saber valorar la feina dels actuals assessors, dels formadors, dels actuals membres del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua, de les persones amb responsabilitat tècnica i algun cas política…, que intenten dur endavant la continuïtat i, sobretot, la renovació de la Immersió en aquest país… per damunt de personalismes i d’apropiaments polítics…, sinó amb l’única intenció de millorar l’ensenyament d’aquest país i en la nostra llengua. Com cal fer-ho amb la gent que fa aquesta a la dècada dels 80!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!