Bernat Nadal, amb el poemari “Camille” es va fer amb el XIV Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2017 que el passat mes de maig edità Pagès editors a la col·lecció Biblioteca de la Suda amb un epíleg de Laura Borràs, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya. “Camille”, com fa notar l’autor, és
Reconec que no puc suportar aquelles persones que parlen de qüestions personals per telèfon en el lloc de feina, davant els companys, i en to alt, gens indissimuladament. Em sembla una falta absoluta de respecte als companys i al decòrum imprescindible per no perdre la condició de persones responsables. I digau-me estantís, si voleu. Entenc
Diu l’adagi que «Qui és atrevit, es crema el dit». Doncs el “Rèquiem” de Víctor Gayà i el “Rèquiem per a quartet de corda” de Mercè Pons, és un atreviment descomunal –fora del comú- del que no en surten amb cap dit cremat, ans al contrari: un i altra encenen –en sentit d’ardència- la lectura
L’exclamació que fa de títol d’aquesta entrada indica que, davant d’una desgràcia, no queda altre remei que acceptar el nostre destí. L’expressió és una de les 5600 contingudes al text d’Antoni Llull Martí “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó”, és a dir de mossèn Antoni M. Alcover, editades el
Ahir, a Quars Llibres de Palma, es va presentar “Qui diu que l’historiador és mort?”, la primera novel·la que edita Perre Ferrer i Guasp. Vaig ser dels privilegiats que van participar en la generació i en la construcció d’aquesta novel·la. Conec de primera mà, per tant, els seus temors, els seus dubtes, les lluites intenses
No sap ben bé per què vol tornar a sentir “I Don’t Know How to Love Him” en la veu d’Yvonne Elliman, una de les peces de l’òpera rock “Jesus Christ Superstar”, del mestre Andrew Lloyd Webber, deianenc per temporades. La pel·lícula basada en aquesta obra l’impactà, sobretot el Judes que interpretava Carl Anderson. No
He dedicat el Dijous Sant a llegir d’una tibada “Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya”, de Jaume Grau, editat per Casa Catedral. Grau va ser el guionista del documental “Las cloacas de Interior”, dirigit per Jaume Roures, i sobre aquest treball presenta ara aquest text que aprofundeix en l’escàndol més gran
Josep Maria Fulquet va guanyar el Premi Carles Riba 2017 amb l’obra “Ample vol de la nit”, un recull dens, exigent però gratificant. Poemes que rellen fons, sense presses, remirats amb les imatges i les reflexions, modulant les paraules i els silencis, car “només el silenci obstinat parla molt”. Un poema que permet la lectura
Llegesc amb un gust molt intens “Solenoide”, de Mircea Cărtărescu, un text extraordinari i notablement traduït per l’eivissenca Antònia Escandell Tur, i editat per Edicions el Periscopi. El llibre m’atrapà just començar-lo i d’aleshores ençà me manté dansant en el seu camp magnètic. Hi trob de tot, llegint-lo; amb molta freqüència em fa obrir desmesuradament
El 19 de novembre de 1929, en una finca del Pla de sant Jordi, mataren una mare i son fill molt petit, crim doble que trasbalsà l’illa. En el seu moment i per les circumstàncies que voltaren aquest doble assassinat se’n fan gloses, romanços i fins i tot una obra dramàtica, fet que demostra la
He tornat a “La carn i el goig”, de Miquel Bauçà, “un primer llibre quasi d’adolescència que va quedar fora de circulació, tal vegada per considerar-lo massa primerenc”, com indica Pau Vadell en l’epíleg de l’edició que en va fer a Adia, edicions, l’estiu de l’any passat. M’hi ha duit una altra lectura que res
Deia Jaume C. Pons Alorda en la presentació d’”Aigües desprotegides” a la Llibreria Quart Creixent, de Palma, que aquesta darrera aportació literària d’Antoni Vidal Ferrando podria ser una observació del món i la conseqüent inquietud de l’autor per com de mal dades vénen, i de la seva voluntat de despertar la consciència del lector sobre
Per què ara, just ara, no se sent més el poema de Martin Niemöller que comença: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes/ vaig guardar silenci, / perquè jo no era comunista” i acaba: “Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que pogués protestar”? Quan la censura torna a
Fa dies que llegesc i fruesc de “La netedat”, la darrera aportació poètica de Sebastià Alzamora. I com més endins em faig, més clar percep que és d’aquells textos selectes que algú que en sap i de qui et pots refiar et diu que el llegeixis sense cap més comentari, sense cap més referència, però
Retrobo “Aixall híctic”, el segon text, si no vaig errat, d’Andreu Vidal i Sastre, com el signa, imprès a Palma a La Musa Decapitada, el 1977. Obra iniciàtica i artesanal, editada amb material i tècniques poc consistents que en lentament es van menjant el text i les il·lustracions. Una vermellor d’ull de poll que neix