marginàlies

Bernat Nadal, amb el poemari “Camille” es va fer amb el XIV Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2017 que el passat mes de maig edità Pagès editors a la col·lecció Biblioteca de la Suda amb un epíleg de Laura Borràs, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

“Camille”, com fa notar l’autor, és un homenatge a Camille Claudel Cervaux, escultora, musa, deixebla i amant d’August Rodin. Quan l’escultor la va abandonar, Camille va patir una crisi i la seva família la va internar en institucions mentals on va romandre fins a la seva mort.

Per això, Bernat Nadal es fa Camille, s’encarna en ella per dignificar-la, certament, i per palesar ensems, el seu dolor, la seva ràbia covada anys i anys, i el seu profundíssim desconhort per tot plegat. Poemes intensos, per tant, treballats a consciència per expressar plenament que

… l’art és palpar la buidor
de l’espai i omplir-lo tot cercant l’impossible.

I també per fer-se molt endins de Camille i trobar-li les expressions més colpidores:

… creuen que estic malalta
i és el bronze que em parla de motlles o d’imatges
i ningú no m’entén.

I per trescar pels ravals de la seva memòria i recordar amb ella que, mentre creava i estava amb Rodin, el seu amoràs que clavava cors al marbre i perpetuava el bronze a través de la bellesa:

els meus llavis brunyien l’afany d’estar amb tu
aquells dies i nits quan sempre era diumenge.

Bernat Nadal recorrerà amb Camille els manicomis on enfollí sense estar folla (els manicomis existeixen per justificar la follia) i sense rebre mai la visita de sa mare i on es negà a modelar res que no fos el silenci perquè

mai no faré art sense estar en llibertat.

Amb Camille, el poeta també podrà dir curull de dol que

presonera que soc somniar llibertat
és trescar per camins que no tenen retorn
avançar per les ombres per trobar-hi silenci.

L’estudi de Rodin, amb Camille Claudel, va ser un obrador de prodigis i meravelles, però també un taller d’abús on l’escultora en va ser la víctima. Bernat Nadal, per això, pren la veu a nou dones i, en forma de lletres, la dirigeix a Camille. De les nou, és Simone de Beauvoir la que es dirigeix directament a l’escultor per dir-li que:

El món t’enaltirà
ignorant que bastires
la mentida perfecta.

Dona excepcional, Camille Claudel, i igualment excepcional aquest text de Bernat Nadal que ens apropa a la seva ànima. Poemes que entren de ple en la brutalitat que hagué de viure Camille durant trenta anys, els darrers de la seva vida, però que tampoc no planyen la bellesa necessària per assumir la seva integritat.