marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de febrer de 2018
0 comentaris

VINC D’UN DESTÍ PERÒ EN PREPARO UN ALTRE

Fa dies que llegesc i fruesc de “La netedat”, la darrera aportació poètica de Sebastià Alzamora. I com més endins em faig, més clar percep que és d’aquells textos selectes que algú que en sap i de qui et pots refiar et diu que el llegeixis sense cap més comentari, sense cap més referència, però amb totes les impressions molt més que favorables escrites clarament en la mirada i en la manera d’atansar-te el llibre.

Just entrar en aquesta nova porta d’entrada a l’univers alzamorià, un desig:

“Hauries de poder oblidar-ho tot,
qui has volgut ser i que s’han cregut que res”.

I a partir d’aquí, el matx que fa el temps (“Són records / ara que som a la meitat de tot / i no sabem on va volar de tórtora”); els estralls del son i l’insomni (“L’insomni, allò que diu / algú que no té nom”); la fugida de la por, la seducció de la solitud i la presència de la mort que es vincla i es redreça com si dansàs incessantment omplint de suor els balladors. Tanmateix, comptat i debatut,

“La vida és el conjunt de funcions
que resisteixen la mort.”

I a la fi la fogonada de la llum o la llambregada d’un far; la llum que podria ben bé ser la mar, sempre la mar que constreny i allibera alhora, tot i saber que

“La mar oblida la mesura humana
i no sap res d’anhels ni de temences.
Quan Déu hi escampa la mirada, el pren
l’esglai de ser esborrat per la ressaca”.

I amb la llum, la netedat, el fet d’anar nets; la necessitat de rebostejar per mirar de desteranyinar el passat que es fa present amb una rotunditat estormeiadora (”Tinc la realitat que m’imagino, / o la realitat que em ve donada?”), i t’acara amb les estrebades dels sentits: “té sentit, la tristesa, o és tan sols / un malentès?”.

Hi he vit algú que vol sortir d’algun lloc que no desitja i caramulls d’ossos li ho impedeixen. I que el riu és el desig mentre contempla el recel del torrent, que sols pot aportar renecs a la mar. Hi he vist fugides del fred sentint l’humor que es desprèn de la perplexitat que ens tenalla; sortides de la senda dels fantasmes que ens acuiten sempre seguit. I he vist com Sebastià Alzamora en la corrosió hi troba quelcom més que bellesa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.