marginàlies

L’exclamació que fa de títol d’aquesta entrada indica que, davant d’una desgràcia, no queda altre remei que acceptar el nostre destí. L’expressió és una de les 5600 contingudes al text d’Antoni Llull Martí “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó”, és a dir de mossèn Antoni M. Alcover, editades el 2008 a Moll, a Palma. El text constitueix una bona mostra del mallorquí col·loquial de principi del segle XX.

Al matí d’aquest dissabte m’hi he tornat a entretenir una estona llarga. Retrobar-te amb expressions i dites que no haurien de callar per sempre et reconstitueix força. I he redescobert que som aigoder i que tampoc no rep cap agatge a part del sou que, venturosament, cobro en acabat el mes, raó per la qual em sent un afortunat. I que no em costa gens carregar l’aixinguer de totes les causes que em permeten inquietar-me i emproar les forces i les voluntat vers l’ull de la font de totes les utopies.

I en veient com se les gasta l’estat contra tot lo catalanesc, les dones, els drets –individuals i col·lectius- i les llibertats, no costa gens de dir que aquest estat en fallida ens durà a les ètiques. Certament,  fa pica de porc d’emancipacions, de la llibertat d’expressió, de les voluntats mancomunades d’alliberament, del color groc i dels que defensen cara alta la república, entre molts d’altres resistents que mai no donaran el braç a tòrcer. Com més són, manco por tenen, bé que ho sabem.

Per ventura és cert que no veiem en verd ni en sec, però també és redecert que hem de seguir amb passes de frare convidat perquè refer el camí fet fins ara és retornar a l’infern. Per tant, no hem d’agafar xètiga, hem de prendre a les dents davant tanta d’indignitat i d’iniquitat.